Ha arribat a un enorme reconeixement al món de la música fílmica que enguany s'ha cristal.litzat en l'obtenció del Goya per Blancaneus, aquest músic posseeix una doble vida o una múltiple quan puja a un escenari. Desplega altres facetes musicals de to suggestivament cabareter: Vilallonga en realitat és un showman amb ganes de posar música a les seves històries, és un orfebre creador de cançons.
I parlem de cabareter no només pel format dels espectacles -la interacció amb el públic amb improvisats i simpàtics monòlegs de transició i la desimboltura de cert esnobisme benentès- sinó perquè el cabaret és la música de Babel, un gènere omnívor que no discrimina i fon i fa servir tots els recursos al seu abast sense pudor ni complexos que mai es pren massa seriosament a si mateix.
En el concert d'aquest compositor barceloní anem de sons de rumbes catalanes als de correguts ranxers, del jazz manouche al tango i del calipso tropical a la chanson française veïna al Ne me quitte pas breliano. Canta en català, en castellà, en francès, en anglès, en italià... un repertori musical arxirric de registres en què cada cançó és un món a part. Entre totes dibuixen un univers colorit on conviuen la política i l'amor, la rosada nostàlgia del passat i l'esglai pel present, la tendra ironia i el surrealisme. Tot patinat amb tendresa i fins candidesa.
En aquest sentit, en el concert de dijous per desplegar una música tan completa es va acompanyar d'una estupenda banda formada per Roman Gottwald (acordió i serra), Cogombre Pascual (saxos i joguines), Jordi Gaspar (contrabaix) i Pau Figueras (guitarra).
Amb el gairebé onomatopeic i cacofònic Alphonsphore, Vilallonga predisposa a agermanar les paraules atmosphere i fòsfor, i, certament, l'atmosfera de l'espectacle puja a un to més candent respecte a l'anterior disc, Libérame, més lent, “poètic i sentimental”. Ara en moments reprèn la línia del seu treball Cabala y danza, mentre que en altres segueix l'animada camí de El bugui del conformista o At the Age.
Sembla una paradoxa que aquest músic, moltes vegades excessiu i inquiet sobre l'escenari i revoltós en algunes cançons, sigui el compositor de bandes sonores tan contingudes. Així s'ha vist en les pel.lícules Cosas que nunca te dije i Mi vida sin mi d'Isabel Coixet, Transsiberian de Brad Anderson i Princesas de Fernando León, el que demostra l'enorme capacitat de Vilallonga per crear música i la seva molt ofici en aquest terreny. Es tracta de composicions cuidades fins l'últim acord, amb arranjaments al detall, fent d'ell un arranjador conscienciós.
El concert va ser complet, després d'unes 15 cançons amb ell cantant i tocant la guitarra, l'ukelele i el piano, amb la banda avançant amb plena complicitat i el públic satisfet de música i bromes. En definitiva, es va veure que en Vilallonga res ha canviat substancialment al llarg dels anys, i això està bé.
Ja acabant, dues reivindicacions: 1) no hi ha concert d'aquest artista en el qual el públic no acabi totalment implicat, així que un tema que no s'entén massa bé és que els seus directes no tinguin un públic més jove i amb un espectre més variat... 2) Cal recuperar d'alguna manera la seva faceta de compositor d'obres personalíssimes com la Mirlo metálico, Societat anònima, Turning Point, o Adultus (cantata per a coral immensa de nens), realitzades conjuntament amb Ernesto Collado.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
