Hem vist que el Lliure acull les joves companyies, probablement, les més necessitades. Però els artistes amb més recorregut, aquells que ho han donat tot en la seva especialitat, el segueixen donant i seguiran fent-ho, tampoc és que estiguin, que diguem, a objecció de la situació actual. Sol Picó, un dels noms imprescindibles en la dansa contemporània espanyola, ho té clar i ho ha coreografiat en una obra, Memòries d'una puça, que estrena el dia 9 de novembre al Teatre de Salt, dins del Temporada Alta, i que al juliol estarà al TNC.
Memòries d'una puça és una reflexió sobre l'actualitat. Sol, ni més ni menys que qualsevol ciutadà, es veu submergida en la crisi i des d'allà desenvolupa la seva obra. “Primer vaig pensar a representar l'ésser humà a través d'una formiga, però em vaig adonar que la formigueta és molt treballadora i no teine la part xunga [tan humana ...] que sí que té la puça”, va explicar ahir l'autora. A més, si la formiga no salta el de ballar (que és del que es tracta) ho tindrà pitjor encara.
L'obra és sobre la desesperació, l'emigració que ens espera, la supervivència, les ànsies de fugir ... però, per sobre de tot, hi ha una il · lusió: la de canviar el món. Aquesta esperança empeny a la nostra puça a ficar-se dins d'una ampolla i llançar-se al mar perquè algú escolti el seu missatge de socors. “En aquesta crisi de la qual tothom parla, jo sí que demano un rescat”. Més actualitat, impossible.
La petita puça Sol recorrerà el món de la mà de dos grans puces, els ballarins Valentí Rocamora i Carles Fernández. Amb ells i amb el seu llenguatge lúdic i explosiu ens plantejarà una sèrie de preguntes: En el moviment continu, fugim o avancem? Com ens afecta el que deixem enrere? En quina mesura som partícips del nostre futur? Quines relacions establim en el nostre viatge? Com escollim els nostres companys de ruta?
A través de la màgia i l'absurd (hi ha millors armes per afrontar la situació decadent i desolada que ens aguaita?), Sol té clar des del minut zero de l'hora que dura la representació que “en qualsevol situació, per molt xunga que sigui, es pot ballar ”. La dansa es converteix, llavors, en una salvació. “A tot arreu es pot muntar una festa i, si ens fan ballar sobre escombraries, ballarem sobre escombraries”. Podria entendre la frase de la ballarina en sentit metafòric? Algú pot arribar a pensar que estem ballant sobre de la merda? En aquest panorama, Sol Picó, com sempre, recorre a una altra arma: la ironia, l'humor. “En els moments complicats és imprescindible riure”, assegura. Millor així, encara que sembli paradoxal comptar amb un somriure el que costa tirar endavant. I tornem al conflicte generacional: “Collons! Una porta mil anys donant-ho tot i ara, que podria viure amb tranquil · litat i gaudir, es troba que les subvencions no arriben, amb que cal hipotecar tot, amb que toca baixar a la trinxera per seguir vivint ”.
Slavador Sunyer, director del Temporada Alta, assegut al costat de Sol Picó durant la presentació, intervé per reclamar ajudes a les institucions, “però ajudes útils, que no permetin que es talli el procés”. El gironí defensa el talent que hi ha al país. I no suporta que hagin d'anar fora paa ser primers espases. Però és que aquí només se'ls donen dos bitlles i les gràcies.
L'escenari és com aquest immens mar de inquietuds. Un mar rebel. Si no violent, sí d'extrema duresa. El ball és igual de dur: “És energia combustionada i constant”, explica la coreògrafa. “Vam ballar amb una intensitat brutal, no parem”. No poden aturar. La responsabilitat que tenen és molta.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
