Dedicar una exposició a qualsevol assumpte, des d'allò més sagrat fins allò més profà, s'ha convertit en un dels rituals de la cultura contemporània. I és que ja queden pocs temes en aquest món que no hagin estat carn de museu, un fet característic, segons Lyotard, de la moral postmoderna.
Així les coses, hem pogut “visitar” el reciclatge del Comunisme i el retorn de la guerra civil espanyola, així com la revolució o el colonialisme. Hem sabut d'una exposició dedicada al grup armat Baader Meinhof a Berlín, amb 88 obres de 52 artistes, i hem assistit a la certificació de “l'acció social com una de les belles arts”.
En aquesta espiral frenètica, hi ha fins i tot qui ha arribat a suggerir que la presó de Guantánamo sigui convertida en un museu...
Ara, al Museu Jueu de Berlín, hi té lloc “La veritat total, tot el que volia saber sobre els jueus”. Una exposició que intenta destapar els estereotips, silencis i, sobretot, el desconeixement que té la població alemanya sobre aquesta comunitat, així com sobre la seva pròpia diversificació. La mostra ha desencadenat diferents polèmiques. Perquè enfronta el públic amb un tema tabú a Alemanya i per les preguntes a les quals es veuen sotmesos molts espectadors, entre els quals hi ha molta gent que ha confessat no haver-se deturat mai a parlar amb un jueu. (Al país, segons informació ventilada pel mateix projecte, aquesta població és de 200.000 entre 82 milions, per això una de les preguntes és precisament aquesta: “encara hi ha jueus a Alemanya?”).
Més enllà de les, a vegades, incòmodes preguntes que el visitant es veu obligat a contestar, el debat de més envergadura ha estat generat per la peça estrella del projecte: “Jueus a la vitrina”. Aquesta ha aconseguit irritar els crítics de l'exposició, entre ells diversos rabins que consideren de mal gust exposar una persona perquè parli amb la gent sobre la seva identitat.
Una part sosté que un jueu no és una peça de museu, mentre que els organitzadors –majoritàriament també jueus– consideren que la minva de la seva població, al costat de la necessitat d'haver de explicar-se contínuament, els converteixen per endavant en “una peça d'exhibició”, una espècie d'obra itinerant per Alemanya.
Com succeeix amb les exposicions sobre el Comunisme, Guantánamo o Les Grans Causes, resulta complicat discernir aquí entre crítica i frivolitat, veritat i imatge, art i provocació, cultura i publicitat...
Més clar és percebre tot això com una mutació, una mica perversa, del Ready Made de Duchamp. Ja no són els objectes –un orinal, una aspiradora, la Mona Lisa– els que acaben reciclats al museu, sinó els subjectes i les seves causes.
De moment, això sí, al costat de la polèmica van creixent les cues.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
