cabosanroque exploren Joan Brossa

Van començar fent petits instruments, passant d’un instrument a un altre, fent reversi­ons, evolucions… Fins que, un dia, es van tro­bar carretejant rentadores. I fins ara, que tenen tota una orquestra mecànica. És cert que amb un sampler ho tindrien resolt. Però amb els instruments que fan tenen una manera de tocar especial, amb imperfeccions, amb sonoritat i textura pròpies i diferents de qualsevol altre instrument. Tot i ser maquines són més “humanes”. Procuren que els projectes que fan durin força, ja que dediquen molt de temps i hores de feina per realitzar-los, aproximadament un any i mig. “Tampoc tindria sentit anar canviant cons­tantment de projecte, ja que gastaríem moltes energies per a no fer res de nou”, asseguren. Des que van començar, Laia Torrents i Roger Aixut, cabosanroque, no saben si fan arts escèniques, música, o res, o tot alhora. Ubicar-los no és gens senzill.

Tampoc ha estat fàcil situar la prolífica obra de Joan Brossa. Un dels puntals de la seva poètica fou la de l’experimentació en tots els vessants del llenguatge i, més específicament, de l’escriptura literària. Per a ell, la poesia era un mitjà de coneixement i una eina de transformació de la realitat. Per això, la forma triada havia de ser l'adequada al missatge que volia donar en cada moment i no un compartiment tancat i convencional. No en va havia dit: “Els gèneres són les cares d'una piràmide que s'ajunten al seu punt més alt. Són diferents maneres d'expressar una realitat única”. Així doncs partí de la forma coneguda per transcendir-la, per portar-la més enllà dins d'una voluntat constant d'experimentació. En els seus gairebé seixanta anys d’escriptura experimentà amb el llenguatge de diferents maneres i des de diverses perspectives.

El començament de l’escriptura de Joan Brossa està en les imatges hipnagògiques. Aquestes, inscrites en la psicologia i en connexió amb el surrealisme comporten, d’entrada, o bé un trencament de la coherència semàntica o de la sintaxi. Es tracta d’imatges sensorials, produïdes per associacions visuals, auditives, tàctils, etc. El punt de partida de No em va fer Joan Brossa és la paraula que el poeta desenvolupa durant els anys 40 i 50. D’una banda el paisatge dins la prosa, centrat en aquestes imatges hipnagògiques, i de l’altra, fragments de poesia escènica on el so de la paraula esdevé gairebé més important que el significat, poemes escènics farcits d’al·literacions. La instal·lació interactiva i sensorial No em va fer Joan Brossa, durant trenta minuts, ofereix a l'espectador un recorregut per una superfície rectangular alçada amb gran densitat d'objectes i mecanismes que produeixen so i música d'acord amb la lògica de la poesia de Brossa.

La instal·lació pretén obrir l’obra de Joan Brossa a diferents nivells de  comprensió, no redundar en el seu significat, sinó facilitar, a partir de l’elecció d’elements molt precisos, l’experiència; que el públic sigui capaç de combinar aquests elements d’una manera subjectiva i molt particular. Els objectes -copes, maquines d’escriure, olles, paelles i bidons-, el text, la música i els sons són massa diversos i contradictoris per ser reduïts a un sol significat o missatge. Entrarem dins d’una interpretació lliure, que cabosanroque ha construït com a destil·lació de l’obra de Brossa; combinant desviacions de gèneres brossians, com la poesia objectual amb el postteatre, i sempre des del punt de vista del so. No em va fer Joan Brossa es va veure per primera vegada el passat mes de novembre a l’antiga biblioteca de Girona, dins del marc de Temporada Alta. Ara es pot veure fins l’11 de juny en un format adaptat a un espai no escènic dins del TNC. Amb propostes com No em va fer Joan Brossa, la Fundació Joan Brossa, amb Vicenç Altaió al capdavant, ha encetat una nova etapa sumant-se a l’Epicentre Brossa, un programa d’activitats culturals dedicat a Joan Brossa organitzat de forma conjunta per més d’una desena d’institucions culturals de Barcelona.