Una llibreria per un McDonald's. La metàfora més perversa. Una cadena de fast food (en americà, és clar), la icona del que mamem ara; una llibreria amb gairebé 90 anys d'història, d'allò que hem deixat de mamar (fa ja molt de temps, en realitat). Quan estudiava Història a la facultat, un dels acudits més cruels, recurrents i divertits era: “Què li diu un historiador a l'atur a un amb feina? Dues cheesburger i unes patates fregides, si us plau”. Quina ironia!
La llibreria Catalònia, un dels temples de la cultura escrita de Barcelona, va anunciar a principis de setmana que tancava: “Més de 88 anys després de la seva obertura i amb 82 anys d'activitat a la Ronda Sant Pere, 3, després d'haver superat una Guerra Civil, un incendi, un devastador conflicte immobiliari, la Llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes”, va anunciar el seu director, Miquel Colomer, a la pàgina web de l'establiment.
Durant els primers anys de la crisi (2009, si fa no fa) es va dir que el sector editorial no es veia tan afectat com altres. Però no era veritat. Potser ser que no fos ni tan sols un miratge. Els números, amb el pas del temps, canten. Ningú pensava que el 2012 (2013, ja!) La situació financera, econòmica, borsària... jo què sé! Que la punyetera crisi seguís manant a tot el món. I els llibres es van deixar de vendre. La Catalònia, segons el seu director, carregava ja amb un descens del 40% en les vendes dels tres últims anys. Superior al del gremi, que és d'un 25%, potser perquè la seva ubicació, al costat de dos monstres del comerç com la Fnac o El Corte Inglés, pot interpretar-se com una altra sagnant metàfora per recordar-nos que allò que David venç a Goliat és només una història bíblica.
Però aquest tancament, a més d'un dany econòmic i simbòlic, és també un dany sentimental. I val la pena posar-se tendres (és inevitable). I pensar en altres casos similars, més enllà d'altres llibreries que recentment han patit el mateix final que la Catalònia. I pensar que si un McDonald's és, per a mi, una terrible ironia, un banc, en els temps que corren, hauria estat ja una conya del destí. Serrat va recórrer al conte de Juan Marsé Els fantasmes del Roxy per escriure la seva cançó sobre la demolició el 1969 d'aquest cinema, tota una declaració d'amor, nostàlgia i identitat. En su lugar han instalado la agencia número 33 del banco central. Sobre las ruinas del Roxy juega al palé el capital, canta El Nano.
Queda un consol: es diu que el nou establiment generarà mig centenar de llocs de treball. Potser algun treballador de la llibreria, un historiador, potser, caludiqui i segueixi cotitzant legalment a l'Estat des de Ronda Sant Pere, 3.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
