Transversalitat i voluntat de trencament amb el sistema són dos conceptes que defineixen escrupulosament l’oblidat arquitecte finlandès Oskar Hansen. L’exposició que acull el MACBA, ‘Oskar Hansen. Forma oberta’, no només repassa la seva trajectòria artística, sinó que també indaga en la psicologia de la seva teoria i en la seva aplicació a camps tan diversos com l’art, l’urbanisme i l’educació. Una obra arraconada d’un personatge enigmàtic i desconegut als ulls d’occident.
Nascut a Finlàndia, Hansen va viatjar per Europa i va viure a Lituània i Polònia, on va topar amb els règims soviètics que abanderen un socialisme fals per a ell. Soledad Gutiérrez, comissària de l’exposició i coneixedora a fons de la vida i obra de l’artista, recorre les dues sales del MACBA en les quals queda reflectit l’esperit crític i transgressor de Hansen, que amb un discurs no gens caducat, qüestiona els pilars de la societat actual a través de la que ell va viure als anys 60, en plena Guerra Freda.
La forma oberta va ser concebuda inicialment com una eina per al disseny de projectes arquitectònics, encara que la seva evolució i aplicació en els àmbits de la pedagogia, l'edició de pel·lícules i els jocs visuals va donar lloc a un conjunt d'experiments que situen la interacció amb l'altre i la socialització de l'objecte artístic en el centre d'atenció del creador. Hansen només va construir dos blocs de pisos i les seves dues llars.
Educació en el diàleg
“Hansen volia acabar amb la verticalitat de l’educació i amb la figura del mestre”, recorda Gutiérrez, que remarca que “malgrat era un personatge dogmàtic i amb un caràcter molt fort, volia dissenyar un projecte en què la formació arribés als alumnes a través del diàleg que hi pogués haver entre ells”. I és que la percepció, els instruments pedagògics d’experimentació i els jocs visuals recollits a la mostra corroboren la inquietud d’un Hansen que estava convençut que “el sistema, rígid com és, frustra les persones”, segons Gutiérrez.
En les dues sales de la mostra, s’hi poden apreciar els jocs visuals que l’arquitecte usava amb els seus alumnes. Plaques de fusta que al moure-les fan variar els colors i les formes de les que tenen al costat. Gràfics que expliquen la concepció de la forma oberta, alguns dels experiments amb vídeos que va fer i una cinta en què els seus alumnes es rebel·len al seu estudi, en una demostració del que ell volia: que l’aprenentatge fos transversal.
Hansen considerava que “col·locar els alumnes en una classe en la qual no podrien fer res del que els venia de gust era traumàtic”. D’aquí el seu interès pel joc i l’experimentació, ja que “jugar implica acceptar unes regles de forma conscient i voluntària, sense imposicions”, amb la llibertat de descobrir i interrelacionar-se amb els companys. Aquests jocs, així com els seus experiments amb la televisió i el vídeo, porten Hansen, segons la comissària, a “educar persones, més enllà d’ensenyar-los coses”.
Les assemblees, mirall de la forma oberta
Igual que en l’educació, Hansen va tenir una gran influència sobre les formes d’organització social de l’època. Com a arquitecte que era va proposar reconstruir la Polònia en ruïnes de la II Guerra Mundial i convertir-la en un estat dissenyat a partir dels quatre rius que travessen el país de nord a sud, “de tal manera que tothom pogués tenir accés als serveis, al transport i als recursos”. L’any 1959, durant el Congrés d’Otterlo, Hansen va ser el primer que va atrevir-se a criticar públicament la teoria dominant de Le Corbusier, ja que va assegurar que “els edificis han de respondre a les necessitats de les persones que hi viuen i no a l’inrevés”.
Partint d’aquesta base, Hansen va convertir la forma oberta en una filosofia de vida, amb la que va abanderar la seva lluita contra les desigualtats socials. Hansen lluita enèrgicament contra la institució dominant i busca “la valoració personal de l’individu com a part d’un tot”, segons Gutiérrez. Una idea que, sense anar més lluny, s’ha recuperat a les assemblees i moviments polítics i socials dels últims anys com el 15-M, la PAH o més recentment, Podemos.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
