El copagament sanitari proposat per l'FMI augmentaria les desigualtats

Aquesta setmana una missió del Fons Monetari Internacional (FMI) ha visitat Espanya i ha avaluat l'estat de l'economia. Entre les principals conclusions, que apunten a una millor previsió del creixement de la que preveu l'estat espanyol, recomanen a les autonomies que segueixin fent esforços de consolidació fiscal. Una de les receptes proposades per l’organisme dirigit per Christine Lagarde és la del copagament sanitari que permetria, diuen, contenir la despesa pública. Una mesura que a Espanya ja es va intentar imposar en Dependència, i en el cas català amb l'euro per recepta. Dues iniciatives que van despertar polèmica i que finalment van haver d'aturar-se.

Àngels Martínez, presidenta de la plataforma Dempeus per la Salut Pública, denuncia que la proposta de l'FMI del copagament “atempta contra la salut democràtica”. I assenyala, en declaracions a Catalunya Plural, que les tres mesures proposades per l'FMI –apujar l’IVA, el copagament i abaratir l'acomiadament- “incrementarien les desigualtats en un país cada cop més desigual”. Per Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut (GREDS) de la Universitat Pompeu Fabra, aquest sistema és “injust, inequitatiu i evitable” perquè, diu, “mercantilitza l'assistència sanitària”. “Amb l'excusa que no hi ha recursos es van obrint espais al sector privat”, afegeix.

Guillem López, director del Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la mateixa universitat, considera però, que el copagament, “com a aportació al finançament públic és positiu i probablement menys inequitatiu que fer-ho finançat totalment amb els tipus d’impostos que tenim actualment”.

El copagament, que es pot aplicar en diverses modalitats, suposaria que el malalt hauria de pagar per alguna de les prestacions que fins ara rep a través del sistema públic que es finança amb els impostos dels contribuents. Guillem López explica que valorar si és una bona mesura o no ‘depèn de l’alternativa amb què es compari’. “Si es pot abaixar la despesa innecessària millor actuar per aquesta via –explica-, si es considera que [la despesa] és l’adequada però manquen diners en el finançament sanitari, descartats augments de pressió fiscal, potser millor copagament d’usuari que reducció indiscriminada de prestacions efectives”.

La diputada de la CUP Isabel Vallet assegura a Catalunya Plural que “repagar per alguna cosa que pertany a les classes populars pot suposar una barrera d’accés a l’assistència sanitària” i denuncia que la recepta recomanada per l’FMI suposaria la vulneració dels drets d’equitat d’accés a la sanitat, el dret d’universalitat i el dret a una assistència pública. De fet, com destacaven en un article els investigadors Joan Benach, Gemma Tarafa i Carles Muntaner a raó del copagament farmacèutic a Catalunya, diversos estudis internacionals han demostrat que el copagament redueix les visites mèdiques necessàries.

Per la seva banda, tot i que Ciutadans defensa que la regulació de la demanda no pot basar-se en el copagament, el partit proposa fer ús d’aquest sistema com un element dissuasiu en aquells pacients menys greus que tinguin la possibilitat d’administrar millor l’ús dels medicaments o dels serveis sanitaris i estudiar la possibilitat de copagaments reemborsables. Segons Benach, l'element dissuasiu no hauria de passar per un copagament, ja que “no es tracta de pagar més o menys sinó d'un problema d'educació sanitària que ve de l'època franquista”. “Molta gent abans de demanar un bon servei demana una recepta”, explica el director del GREDS, en contra dels qui opinen que el copagament reduiria els abusos sanitaris.

Copagament o repagament?

La parlamentària Isabel Vallet rebutja el terme ‘copagament’ i prefereix parlar de ‘repagament’: “No estem parlant de copagament, en tot cas hi ha un pagament doble o repagament perquè tots els diners que es destinen a l’assistència sanitària provenen de recursos que generen els impostos. Pots dir que hi ha copagament si ho fas tu com a societat i un ens privat però si ho fas tu com a societat i després com a individu repagar no és copagament”.

Per la seva banda, Guillem López, del Centre de Recerca en Economia i Salut, explica que el copagament “és com una taxa” i considera que si la despesa és efectiva però de cost massa elevat, potser copagar-la és millor que no finançar-la públicament i deixar-la al mercat, que vol dir que l'usuari la copagarà un cent per cent.

Malgrat que l'FMI no ha concretat en què s'hauria de traduir aquest copagament, aquesta mesura podria suposar, pagar una quantitat fixa per cada consulta, pagar per les proves diagnòstiques i l'hospitalització, finançar un percentatge addicional del cost dels medicaments o retirar serveis i prestacions de l'oferta pública. Un copagament que es podria aplicar en funció de la renda i les condicions de cada un dels pacients. Segons això, cada ciutadà hauria d'abonar un percentatge o un altre de la prestació que rep. En altres casos, podria suposar establir una quantitat fixa per visita igual per a tothom, excloent-hi les persones amb situació més vulnerable. Però la forma d'implementar aquesta mesura dependria, com va passar en el cas de l'euro per recepta, de l'estratègia que elabores el govern que decidís implementar-ho.

López, que és membre del Consell Assessor del Ministeri de Sanitat i de la Conselleria de Salut, ha fet des del CRES una proposta al Ministeri de copagament vinculat a la renda de manera “equitativa i eficient”, i que s'articularia a través de l’IRPF com a prestació en espècie computada sobre la base imponible del contribuent, i per tant sotmesa a tarifa progressiva.

L’experiència del copagament farmacèutic: l'euro per recepta

Una de les mesures que tenien com a finalitat principal un efecte dissuasiu afegit al recaptatori ha estat la del copagament farmacèutic a Catalunya. L’entrada en vigor d’aquesta mesura coneguda com a “euro per recepta” perquè suposava el pagament d’una taxa d’un euro per als ciutadans que adquirien un medicament amb una recepta del CatSalut, va començar a aplicar-se a Catalunya el 23 de juny del 2012. Pel Govern aquesta mesura havia d’ajudar “a fer més sostenible la sanitat catalana”. La taxa però va quedar suspesa de manera cautelar el 16 de gener de l’any següent quan el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs que hi va plantejar en contra el Govern espanyol i fins que fa poc més d’un any el Tribunal Constitucional va declarar la mesura de cobrament de l’euro per recepta d'inconstitucional, una notícia que va ser aplaudida per l’oposició. Segons Joan Benach l'experiència de l'euro per recepta va ser clarament “negativa”. Àngels Martínez, per la seva banda, parla de l'“euro de la vergonya”.

Des de Salut, però, defensaven la mesura, que va permetre durant els mesos que va estar en vigor la taxa, la recaptació de 49.963.684 d’euros i un estalvi per l’efecte dissuasiu equivalent. Segons el departament la taxa no va ser una barrera econòmica per l’accés als medicaments, ja que unes 127.000 persones n’estaven excloses per raons de renda i es va fixar una limitació màxima de 5 euros al mes. Des d’aquest estiu, el CatSalut ha habilitat el procediment per tal que els ciutadans puguin sol·licitar la devolució de l'import que van abonar a les farmàcies en concepte d'aquesta taxa.