“Ha estat difícil encaixar la cooperativa en l'àmbit administratiu del sector cultural”

Drac Màgic és una cooperativa de serveis audiovisuals. Dues de les seves impulsores, Marta Selva i Anna Solà, han estat nomenades membres d'honor de l'acadèmia del cinema català. És el reconeixement d'una tasca començada l'any 1970 i que es manté molt viva actualment. La vida d'aquesta cooperativa podria servir per explicar l'efervescència de la cultura audiovisual a Catalunya de finals de segle. Tot en complicitat amb el món de l'educació i vinculat amb el moviment feminista.

Com enteneu aquest guardó? Suposo que com un cert reconeixement a la dona en aquest àmbit de la cultura, l'audiovisual i la creació col·lectiva.

M.S./A.S. L’entenem com un reconeixement a tot el que ha estat la cooperativa en l’àmbit de la cultura audiovisual, amatent sempre a tot el que el context cultural i educatiu reclama. També és cert que el reconeixement inclou el compromís de la Drac Màgic a través del projecte de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, amb la visibilitat de la creació femenina en l'àmbit de l’audiovisual en general i el cinema en particular. Des de sempre, certament, hem tingut una estreta vinculació amb els moviments socials en la seva defensa d'una millor i més forta construcció d'una societat més justa en la qual els drets civils, els de les dones, els d’un accés a la cultura de qualitat a l’abast de tothom... siguin reconeguts. I és des de la cultura des d'on Drac Màgic ha treballat i participat aquests anys.

Quin va ser el procés seguit fins a crear aquesta la vostra entitat dedicada a difusió de la cultura cinematogràfica? Les primeres activitats daten de 1970. Ja éreu cooperativa?

M.S./A.S. El procés s’inicià amb la voluntat de fer arribar el cinema de qualitat i també, en la mesura del que fos possible, en català per als infants i joves. Així mateix es van confegir metodologies que obrissin un camí d'aprenentatges de lectura i anàlisi fílmica de la mà, també, de les pràctiques creatives de realització que permetin establir un contacte amb la matèria d'expressió de la que es participa usualment, com a espectadores i espectadors.

Ara treballeu pels sectors públic i privat, però al principi tot devia ser més heroic. Penso en una època sense mecenatges ni verkamis. Com us vau organitzar per arrencar?

M.S./A.S. Les persones que van arrencar el projecte, Dolors Manté, Ramon Rull, Toni Batllori, Montserrat Lluch, amb el suport d’altres personalitats del món del cineclubisme i del teatre, van aconseguir arrencar amb el compromís d’ algunes escoles, amb la complicitat dels moviments de renovació pedagògica, el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, amb exhibidors com els que conformava l'històric “Círculo A” i la seva sala ARS al carrer Atenes, també amb plataformes d'educació artística com el moviment Rialles i el seu programa “Pedagogia de l’Espectacle”, amb Cavall Fort impulsant juntament amb l’esmentat Rialles, el doblatge de films infantils, de la mà, anys després, de la gestió hàbil i competent de Victòria Vila. També més endavant amb el col·lectiu pioner en el terreny del vídeo com Vídeo Nou (servei de vídeo comunitari). I també hem continuat amb un conjunt d'aliances i complicitats molt exigents. S'ha de dir que també ens van ajudar persones estudioses com Joaquim Romaguera i també amb les Escoles i les Universitats, així com amb els grups de renovació pedagògica. Moltes d’aquestes primeres aliances encara són ben vives i van fer possible no solament l'arrencada del col·lectiu sinó també la seva continuïtat fins avui.

Ser una cooperativa us ha ajudat o perjudicat de cara als vostres interlocutors, bancs, proveïdors, administracions, clients?

M.S./A.S. Era una opció que es va prendre conscientment com a model de treball i que ha sigut beneficiosa en molts camps, tot i que de vegades també ha estat difícil que encaixés, en alguns moments, en l’àmbit administratiu del sector cultural, on no era tant freqüent aquesta naturalesa jurídica.

Han passat moltes persones per la vostra cooperativa. Ser una empresa col·lectiva, sense possibilitat de vendre participacions i amb el principi una persona un vot ha estat ben entès sempre entre la gent que hi ha participat?una persona un vot

M.S./A.S. Majoritàriament sí. El que no vol dir que de vegades les dificultats, sobretot de tipus econòmic i també d'encaix amb la línia de la cooperativa, hagin portat a conflictes amb resolucions no sempre del gust de tothom.

A la cooperativa sou nomes dones. Hi ha una separació entre els apartats creatius i els organitzatius? A l'hora de treballar amb altres empreses prioritzeu les cooperatives o empreses d'aquest tipus, allò que es diu intercooperació.

M.S./A.S. Hi ha assumpció de responsabilitats diversificades però absoluta corresponsabilitat amb totes les decisions que es prenen cada setmana. En aquestes reunions hi participen també les persones contractades, homes i dones, de la cooperativa. No prioritzem de manera apriorística respecte al format d’empresa o entitat sinó en funció de la coincidència i oportunitat de la col·laboració.

Ara Drac Màgic es coneguda i reconeguda per la organització de la Mostra Internacional de Cinema de Dones. Això va començar el 1993. Era una proposta arriscada en aquell moment, segurament vau tirar endavant sense gaires suports?

Va ser una decisió arriscada perquè va ser el primer festival no institucional que es va promoure i desprès perquè hi havia moltíssimes reticències pel fet de ser un festival de marcat caràcter i obertament feminista.

En primer lloc teníem el suport dels festivals internacionals com Créteil o Dortmund i de seguida vàrem sumar-hi suports de persones concretes d’àmbits institucionals com va ser en Ramon Font de la Filmoteca de Catalunya, Antoni Kichner de la direcció de cinema de la Generalitat de Catalunya; Francesca Martín, diputada per la Diputació de Barcelona; Eulàlia Vintró, de l’Ajuntament de Barcelona i de la gerent responsable de l’ICD, Maria Serrat. No és que ho veiessin molt clar però hi van confiar i ens van fer costat juntament amb persones del moviment feminista i de Ca la Dona com van ser Carme Porta o Dolo Pulido.

En aquest viatge va ser també de gran ajuda el paper de la professora i actual catedràtica de Teoria dels Llenguatges de la universitat de València i Minneapolis, Giulia Colaizzi, amb el seu acompanyament en l’àmbit teòric i historiogràfic, espais en els que al costat de l'exhibició més contemporània s'ha mogut sempre la Mostra. La seva complicitat i les seves aportacions han estat fonamentals a l’hora de construir aquest espai de visibilitat de la creació audiovisual/cinematogràfica femenina, del que també han participat companys que després ha portat a terme la direcció d'altres festivals com Josetxo Cerdán, Mirito Torreiro o José Enrique Monterde, o que han treballat en la gestió cultural, com Raquel Aranda; en la docència, com Mercè Coll o Meritxell Esquirol i en la creació i dinamització d’espais alternatius, com Mireia Gascón. La Mostra ha comptat també amb les aportacions d’altres persones que hi ha participat des de la programació o la producció, Mireia Corbera, Júlia Fisas, Anna Morero, Blanca Granero, Maria Zafra... o en l’elaboració de monografies o programes específics. Així s’ha construït, doncs, com un espai de creació col.lectiva, del que estem molt orgulloses. De la mateixa manera ha estat i és un luxe poder comptar amb la col·laboració de les cineastes del país que han vist en aquesta Mostra un espai de difusió de les seves obres, abocant-se en el suport i en la seva actualització.

La vostra activitat suposo que al principi devia tenir en el món de l'escola el seu suport més important. M'imagino que devien coincidir amb els millors moment dels moviments de recerca pedagògica a Catalunya i Espanya. Heu notat canvis en la receptivitat dels ensenyants d'abans a ara?

M.S./A.S. El món educatiu ha canviat en tots els sentits, igual que el món en general i les tecnologies han suposat també un canvi de paradigma que encara estem patint. També es evident que el professorat ha viscut un canvi en la forma d'entendre el paper dels mitjans de comunicació en general i el cinema en particular en la educació. Ara estem en un moment, igual a molts d’altres que hem viscut, que obliga a replantejar i mobilitzar noves aproximacions, estratègies educatives i formatives que requereixen resintonitzar l'oferta i la demanda. La crisi econòmica també ens ha obligat a redimensionar la nostra feina.

Ara, en contraposició al que fèiem fa un anys, la nostra proposta es centra en un treball més particularitzat: més espai a espai, aula a aula, sense descartar les sessions col·lectives que pensem que poden i han d'ajudar a participar de manera substancial a compartir impressions i punts de vista crítics entre diferents centres educatius i alumnes. El nostre programa “Construir Mirades” va en aquesta direcció combinant els diferents formats d'intervenció: tallers a l'aula, dinamització de espais de creativitat i realització i sessions col·lectives.

Treballeu des de fa molt temps amb el món de l'ensenyament. Suposo que amb perspectiva del temps deu fer una certa angunia el retorn a una certa cultura llibresca i d'exàmens, amb la LOMCE. Això indirectament us pot afectar, no?

Es clar, però ara és el moment de ser més conscients que mai de la importància de la cultura de la que el cinema i l'audiovisual en són part fonamental, per tant, més intensitat que mai!

Ha canviat molt la mirada cap a les dones des de la darrera dècada del segle passat fins ara. Hem avançat, o hi ha molta cosmètica?

Hi ha hagut avenços en l'àmbit legislatiu notables, però s’albiren nous retrocessos que són del tot insostenibles. De la mà de tot això els canvis més profunds han estat el que les dones han promogut amb un canvi d'actitud valenta i capacitada per a fer sentir les veus pròpies. Tot això, coexisteix amb un discurs cosmètic, com tu dius, que de manera clara ja fa aigües per tot arreu. Poques dones se’l creuen ja.