“Franco no és un 'caído por España' i no hi fa res al Valle de los Caídos”

Hilari Raguer Suñer (Madrid, 1928) és un dels grans especialistes que hi ha a Espanya en l'Església i la Guerra Civil. La seva vocació religiosa el va fer ingressar al monestir benedictí de Montserrat el 1954, on viu quan no està donant conferències o investigant en arxius de l'estat i de l'estranger. Antifranquista i catalanista des de la seva joventut, quan feia el servei militar Raguer va ser detingut perquè els militars li van descobrir una carta que volia enviar al sindicat d'estudiants belgues per evitar que establís relacions amb el sindicat d'estudiants franquista.

Raguer ha format part de la junta del Memorial Democràtic de la Generalitat i de la comissió d'experts sobre el futur de la Valle de los Caídos que va crear el govern de Zapatero el 2011. Ha escrit una dotzena de llibres, alguns d'ells obres imprescindibles sobre la qüestió religiosa a la guerra, com La Pólvora y el incienso (Península HCS, 2001) o la biografia Divendres de Passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015) dedicada el polític catòlic i republicà d'Unió Democràtica.

En la conversa amb aquest savi, Raguer reconeix que les seves tesis no sempre segueixen la línia oficial de l'Església espanyola. Per exemple, quan defensa que l'Església “no ha assumit la responsabilitat del seu silenci davant la repressió franquista”, que els processos canonització de religiosos que s'han obert en els últims anys “són una trampa” o que “Franco no és un 'caído por Espanya' i no hi fa res al Valle de los Caídos”. Raguer també ens revela un dels seus últims descobriments vaticans: l'intent del secretari d'Estat del Vaticà, el cardenal Pacelli, per evitar la publicació de la carta col·lectiva dels bisbes donant el seu suport a Franco el 1937.

La Guerra Civil espanyola va ser una guerra de religió?

El factor religiós va ser aprofitat i utilitzat pels militars revoltats. Al principi, el grup del general Mola no es movia per conviccions religioses. L'historiador Josep Benet va documentar que en cap dels bans de declaració de l'estat de guerra de les capitals on hi va haver aixecament militar s'esmenta la religió. La premsa dels primers dies de la guerra a Salamanca, Sevilla, Saragossa i a altres llocs on va triomfar la revolta no parla de religió. No obstant, en qüestió de pocs dies la Guerra Civil es converteix en una guerra de religió.

Per què?

El motiu principal és la persecució religiosa que es desferma a poblacions on va fracassar la revolta. “Els incendiaris del juliol del 1936 van servir en safata a Franco el títol de Cruzada, que li seria molt útil”, diu Benet.

No obstant, tant en plena guerra com per consolidar el franquisme el component religiós esdevé crucial.

L'episcopat espanyol no va participar a la conspiració militar, encara que la desitjaven pràcticament tots els bisbes. Alguns bisbes, com Irurita a la diòcesi de Barcelona, recollien fons per la revolta tot i que no sabien què en farien. Però els bisbes no van intervenir directament en la conspiració. Mola va informar de la revolta a molt poca gent. Els bisbes no estaven en el complot però quan hi ha l'alçament s'hi tiren en braços. Primer molt prudentment, esperant al ‘què diran' des de Roma, però de seguida hi col·laboren, per exemple cedint locals, donant mantes dels seminaris als hospitals o contribuint a les llistes de donatius.

Posteriorment a més l'Església ha promogut una intensa campanya de beatificacions i canonitzacions de víctimes de la persecució religiosa.

Estic en contra de tots aquests processos. Crec que durant la guerra hi va haver efectivament una persecució religiosa. Van matar i empresonar persones perquè eren sacerdots o catòlics practicants. Però per ser màrtir o beatificat no n'hi ha prou amb això, sinó que s'ha d'haver mort assassinat per odi a la fe i a Crist. Convé recordar les paraules d'un jesuïta, el pare Alfons Thió Rodés, S.J., que quan es va amagar durant els primers dies de la guerra a un bosc de l'Ametlla del Vallès va escriure: “Persegueixen els sacerdots per causa de Crist o persegueixen a Crist per causa dels sacerdots? El primer seria molt tranquil·litzador per nosaltres, però no serà més cert el segon?”.

S'han beatificat víctimes que no haurien d'haver estat beatificades?

Els processos de beatificació i canonització de religiosos que s'han obert en els darrers anys són una trampa. S'han beatificat i canonitzat junts assassinats del 1936 amb assassinats del 1934, i la persecució religiosa va durar fins el 1939. Els sacerdots i religiosos assassinats el 1934 no van ser víctimes de la República, sinó d’una insurrecció contra la República, que precisament va encomanar-ne la repressió a Franco. Dir que la persecució religiosa va començar el 1931 és una forma de criminalitzar la República i legitimar la revolta militar. Estic en contra de l'opinió general sobre les canonitzacions, fins i tot la de l'Església catòlica, perquè no els tinc a tots per màrtirs.

Va ser més una persecució política que religiosa, doncs?

Sí. No es perseguia els religiosos per odi a Crist, sinó per odi a la institució eclesiàstica considerada enemiga. L'Església a Espanya, des de feia segles però sobretot a la Segona República, s'identificava amb les dretes i estava molt unida als rics i als poderosos. Mataven sacerdots perquè eren membres significats d'una institució que bona part de la població considerava enemiga del poble. Quan el 1933 guanyen les dretes catòliques, rebaixen el salari mínim i deroguen la tímida reforma agrària d'Azaña i diverses lleis socials. Amb raó els veien com a enemics! Hi ha excepcions notablíssimes de sacerdots donats als pobres de manera heroica. Però són excepcions.

A l'altra banda també hi ha excepcions, és a dir, sacerdots no perseguits?

Els protestants no van ser perseguits a la zona republicana, sinó a la zona nacional. A més, els catòlics bascos són catòlics i antifeixistes. Van dubtar per quin bàndol decantar-se, però finalment van continuar sent catòlics i antifeixistes. Quan els catòlics bascos s'estableixen a Barcelona fugint de la zona nacional obren la seva capella. Ni el més ferotge dels anarquistes es va ficar mai amb la capella basca perquè havien demostrat que eren antifeixistes.

Falta un perdó contundent i sincer per part de l'Església catòlica?

L'Església espanyola té una responsabilitat abans de la guerra per la seva posició extremista i la seva identificació amb les dretes. Això no treu que en alguns aspectes la Segona República fos sectària. Però l'Església no havia de ser sectària. Un cop comença la guerra, l'Església espanyola no va ser un element de pacificació, sinó al contrari. L'Església no ha assumit la responsabilitat del seu silenci davant de la repressió franquista. No tots els cadàvers ocupen el mateix. El d'un terratinent, un alt empresari, un sacerdot o un bisbe ocupen més. En canvi, un pobre jornaler andalús, esterrecat per l'exèrcit d'Àfrica en l'ofensiva cap a Madrid, no tenia ningú a l'estranger que fes propaganda d'ell, però els sacerdots i els bisbes alguna cosa n'havien de saber.

Tot i ser víctimes d'un conflicte, no se'ls tracta de la mateixa manera.

L'Església espanyola i particularment l'episcopat va tenir la pell molt sensible per les seves víctimes però molt dura per les altres víctimes. El cardenal Pla i Deniel escriu al principi de la guerra al cardenal Gomà que tot ha anat molt bé, que el poble s'ha unit a l'exèrcit dominant la situació, com si no hagués passat res, quan hi va haver una gran quantitat d'assassinats a persones que senzillament eren republicanes o socialistes. “Esa salvaje pesadilla”, escriu Unamuno. Hi ha una complicitat de l'Església, almenys per silenci o per omissió.

S'ha intentat algun cop que l'Església demanés perdó?

El cardenal Tarancón ho va promoure a l'assemblea conjunta de bisbes-sacerdots l'any 1971. Hi havia certa unió en un clima de postconcili vaticà II marcat per la corresponsabilitat, i surten tots els reptes, fins i tot el celibat sacerdotal. Sobre la Guerra Civil es diu: “No vam saber ser ministres de conciliació en una guerra fraticida”. Aquesta proposta va tenir la majoria de vots, però segons el reglament les propostes havien de sortir aprovades per dos terços, i no els va aconseguir. L'assemblea conjunta no va demanar perdó, però hi ha va haver una majoria simple dels seus membres que volien fer-ho.

L'Església espanyola hauria de demanar perdó perquè va tenir una responsabilitat en la Guerra Civil i en la repressió franquista. El perdó no seria un descrèdit, sinó tot el contrari. L'Església espanyola no ha demanat perdó, al contrari del que han fet les esglésies de Xile, Argentina o Alemanya per la seva complicitat amb la repressió i els crims dictatorials. En canvi aquí no, no es vol reconèixer res. Més aviat la posició va ser, ja fins i tot en democràcia, més propera al franquisme, tot i que no van voler dir-ho obertament.

Va formar part de la comissió creada pel govern de Zapatero sobre el Valle de los Caídos. Què n'opina del debat actual sobre aquest espai?

A l'informe de la comissió que va crear Zapatero vam concloure que amb el Valle de los Caídos s'havia de fer quelcom similar al que va fer Alemanya amb els camps d'extermini. És a dir, no destruir el Valle sinó convertir-lo en un centre d'interpretació, explicar què és, com es va construir i eventualment fer un memorial amb làpides amb tots els noms concrets que es puguin identificar de les més de 30.000 persones que hi ha allà enterrades.

Al dictamen també deien que el cadàver de Franco s'havia de retirar del Valle i posar-se a disposició de la seva família.

Franco no és un 'caído por España' i no hi fa res al Valle. No s'ha de fer cas del que diguin els franquistes i els falangistes nostàlgics. Curiosament, un dels seus néts diu a les seves memòries que Franco mai va parlar de ser enterrat al Valle i que ell volia ser enterrat al panteó familiar que tenien al cementiri del Pardo.

Però del nostre dictamen a última hora Miguel Herrero de Miñón, Feliciano Barrios i Pedro González-Trevijano en van fer un vot particular. Ricard Vinyes, Carme Molinero i jo havíem cedit en algunes coses per arribar a la unanimitat del dictamen, i a última hora, quan pensàvem que l'havíem aconseguit, ells fan el vot particular. Van dir que una part important de la població espanyola se sentiria ofesa si es tragués Franco del Valle. Em va saber greu i no em va semblar lleial.

Es podria identificar les més de 12.000 persones enterrades al Valle sense identificar, d'un total de 33.000?

No tots els cadàvers que hi ha al Valle es poden identificar. L'edifici té moltes goteres i algunes caixes de fusta s'han podrit i es barregen les restes. En alguns sectors s'haurien de practicar proves ADN os per os. En alguns casos es podria fer però en d'altres no és possible. D'altra banda, hi ha un grup de persones enterrades al Valle que poca gent se'n recorda: els treballadors forçats. Van ser gent que estava tancada en presons tancats o camps de treball i que van anar al Valle per respirar aire fresc i cobrar un jornal miserable per ajudar la seva família. No es pot dir que fos treball lliure, com ara diu alguna gent. Qui va fer més negoci amb el Valle de los Caidos van ser els constructors, com Huarte y Banús, que pagaven uns sous miserables.

El Vaticà va intentar algun tipus de mediació durant la guerra?

El Vaticà, des de l'inici del conflicte, va intentar que hi hagués una mediació internacional. Els bisbes espanyols, però, s'oposen a la mediació i s'alien amb Franco, que el que volia justament era allargar la guerra. Hi ha una campanya internacional on intervé la Santa Seu mirant de no confondre's amb França i Anglaterra.

Qui hi va participar de l'episcopat espanyol?

Vidal i Barraquer escriu a Franco i a Negrín demanant-los que acceptin una pau negociada, però es el contrari del que Franco volia, i promou que tots els bisbes espanyols facin documents i intervencions dient que no pot haver-hi negociacions ni pau negociada, que això és anar en contra d'Espanya i que volen la pau però que només pot venir del triomf total de la fe, l'exèrcit nacional i de la destrucció de l'enemic. Això ho sostindrà sobretot el cardenal Gomà en el congrés eucarístic de Budapest del maig del 1938.

En una de les seves últimes investigacions ha descobert intents del Vaticà per aturar la carta col·lectiva dels bisbes donant suport a Franco del 1937.

La carta col·lectiva la va demanar Franco al cardenal Gomà, que s'havia mostrat escèptic sobre els documents col·lectius però quan Franco li demana s'hi tira de cap. Gomà escriu a Pacelli que Franco li demana la carta i que els bisbes volen fer-la. De Roma li contesten que si creu que ha de fer la carta, que sigui prudent, i s'escrigui sempre d'acord amb els altres bisbes. Gomà, en el primer esborrany, és molt moderat. En anteriors pastorals ell ja s'havia referit a la guerra com una Cruzada, però a la carta col·lectiva no només no diu que sigui una Cruzada sinó que diu que no ho és. “L'Església no ha volgut aquesta guerra”, arriba a dir. I expressa reserves sobre com pot evolucionar el règim. És molt moderat, i molts bisbes, com Pla i Daniel, es queixen perquè és massa moderat.

Finalment, Pacelli escriu una carta dient que la carta col·lectiva no es publiqués i que Gomà no l'enviï als altres bisbes estrangers. La raó que dóna és un document d'aquesta mena havia de ser unànime de tot l'episcopat, i com el mateix Gomà li ha explicat, el cardenal Vidal i Barraquer o Múgica no hi estan gaire d'acord.

La carta de Pacelli, però, no s'arriba a enviar perquè arriba la notícia de que la carta col·lectiva ja s'havia enviat a tots els bisbes de tot el món. I deurien arribar notícies de que a Burgos es feien uns treballs colossals de còpies de la carta en una gran campanya propagandística. Si el papa prohibeix enviar la carta, no sols el govern sinó també els bisbes espanyols no ho haurien acceptat.

Durant la seva llarga carrera també ha investigat sobre dos personatges que no encaixen en l'esquema de les dues espanyes: Carrasco i Formiguera, d'Unió Democràtica, i el general Batet.

A Catalunya aquest sector és molt important. Carrasco i Formiguera ha de fugir perquè la FAI el volia matar i quan arriba a Bilbao l'agafen els franquistes i l'afusellen a burgos. Al general Batet a Barcelona l'haguessin afusellat perquè és qui va fer presoner a Companys el 6 d'octubre del 1934, però com que el 1936, essent cap de la Divisió Orgànica de Burgos, es nega a seguir les ordres per revoltar-se, els franquistes l'afusellen el 1937. Els dos són exemples de la gent que no cabia en cap de les dues espanyes. El novel·lista i historiador Luis Romero va dir que la Guerra Civil espanyola va ser com el tall d'una navalla, que no s'hi pot asseure ningú al damunt i s'ha de decantar per un cantó o l'altre. Persones i grups molt propers la vigília de l'alçament l'endemà estan enfrontats a mort. No podien seure al tall de la navalla.

Cap polític s'esperava el cop militar?

Azaña y Casares Quiroga tenien moltes informacions sobre els preparatius del cop militar. A Barcelona la policia de la Generalitat va trobar entre discos de música d'uns dels oficials compromesos amb la revolta la llista dels implicats. Companys va demanar permís per detenir-los i Azaña i Casares Quiroga li neguen perquè això provocaria tot l'exèrcit. El govern de la República ignorava que el complot estigués tan ben preparat. Es pensaven que seria com la sanjurjada de l'agost del 1932, i els va desbordar completament.

Al llibre Entre el incienso y la pólvora, descriu com el cap de la CEDA, Gil-Robles, vol ajudar al cop però el frenen.

Les dretes catòliques esperaven i desitjaven el cop. Mola, però, es nega a rebre un romanent de les eleccions del febrer del 1936 que li ofereix Gil-Robles. Aquest el fa dipositar en un compte i després farà servir els diners per ferits de guerra. El grup de generals conspiradors no es caracteritzava precisament per la seva pietat. El general Dávila era l'únic creient, era d'Acción Católica. Cabanillas era massó, Queipo de Llano un anticlerical, i els companys de Franco d'Àfrica abans de la guerra deien que el seu lema era Ni misa ni mujeres. Fins i tot un franquista com Ricardo de la Cierva, quan va morir Carmen Polo va fer un article dient que ella sí que era molt catòlica, però que abans de la guerra Franco no es caracteritzava per la seva religiositat.

Les posicions entre Vaticà, jerarquia eclesiàstica espanyola i cristians de base van ser les mateixes?

El Vaticà no va compartir la posició bel·licosa de la immensa majoria de l'episcopat espanyol. Franco va allargar la guerra intencionadament, podria haver-la acabat molt abans. Franco reconeix a l'ambaixador italià que no vol entrar a Madrid tan d'hora perquè hi ha molts comunistes, però això és una simple excusa: a la guerra hi morien comunistes i anticomunistes. Si com passava als pronunciamentos del XIX el cop havia de triomfar en hores i dies, Franco no era el primer general a la llista per manar.

Qui era el primer de la llista?

El primer era Sanjurjo, que va morir de misteriós accident i sense Sanjurjo, Cabanellas era el general de divisió més antic… . Molts generals estaven per davant de Franco, però l'1 d'octubre del 1936 és escollit jefe del gobierno del Estado, i ell ho converteix en jefe del Estado. Així i tot, de moment ell era el primer però era un primus inter pares, necessita temps per consolidar-se. Després de tres anys de guerra, amb l'episcopat al seu costat, ja és com un déu.

Se'n recorda de la tensió que hi havia abans de la guerra?

Jo vivia a Sant Just Desvern i era escolà. El rector del poble era un oncle del meu pare. Sant Just no era un lloc benestant com ara, hi vivien bàsicament jornalers. Tots els escolans veníem de famílies senzilles i el joc més habitual era jugar a dretes i esquerres. Curiosament, només jugàvem a ser de dretes el nebot del rector, jo, i el fill de la botiga on venien ciris.