Javi López: “La resposta ara no és més Europa, sinó 'una Europa diferent”

Javi López és el candidat més jove que encapçala una llista catalana a les eleccions europees. Nascut el 1985, format com a jurista a la Universitat Pompeu Fabra, on ha estat professor assistent de Dret Comunitari, va ser elegit primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya l'any 2009. Aquest càrrec li ha permès relacionar-se amb els seus col·legues joves socialistes europeus els darrers cinc anys. Té l'acta d’eurodiputat garantida, fet que representarà tot un canvi en la representació socialista catalana a Brussel·les, ja que substituirà els veterans Maria Badia i Raimon Obiols.

Amb quins ànims va a Europa? Quins propòsits i aspiracions hi porta?

Amb una idea ben senzilla: construir una alternativa al que s’ha fet els darrers deu, quinze anys. Especialment davant les respostes que s’han donat a la crisi econòmica: l’austeritat, la devaluació interna, la retallada de salaris, la desastrosa política monetària restrictiva... Vull contribuir a construir una majoria alternativa que faci possible donar respostes diferents.

No hi ha precedents al PSC d’enviar un jove a Europa com a cap de llista. La imatge que té molta gent és que el càrrec d’eurodiputat estava pràcticament reservat per a polítics que estaven al final de la seva carrera.

És una molt bon senyal. El futur el construirem a les institucions europees i a Europa hi enviem la gent que té més futur per davant. La meva generació és molt europeista, però, alhora, és molt crítica amb les respostes que s’han donat a la crisi econòmica, perquè n’hem patit directament les conseqüències.

A Catalunya i Espanya se’ns deia des de les institucions europees que si treballàvem molt, ens esforçàvem molt, ens sacrificàvem molt, els nostres fills tindrien un futur millor. Ara ens diuen que ens esforcem, que treballem molt i cobrem menys, que ens sacrifiquem, però que el futur dels nostres fills no els importa. I això és inacceptable. Per això cal construir una majoria alternativa i que tots hi contribuïm, independentment de les nostres edats.

La gran novetat d’aquesta convocatòria és que s’elegeix directament el president de la Comissió Europea. Els socialistes van ser els primers a triar el seu candidat, l’alemany Martin Schulz.

Escollirem per primera vegada el president del govern europeu i els únics que podem construir una majoria alternativa a la dreta que ens ha estat governant i que ha creat aquest còctel de receptes destructives pel sud d’Europa som els socialistes i els socialdemòcrates, amb Martin Schulz com a candidat.

Fa uns anys, Espanya apareixia com un dels països més europeistes. Aquesta simpatia s’ha esvaït en aquests darrers anys. Què ha passat?

Fa cinc anys, l’Eurobaròmetre mostrava que tres de cada quatre espanyols i catalans confiaven en Europa i les seves institucions. Ara és només un de cada quatre i això es deu a la forma com s’ha fet front a la crisi, especialment l’austeritat que ha empitjorat la recessió i ha tingut un efecte demolidor sobre els serveis públics. I també per la resta de polítiques que s’han aplicat a la zona comunitària obsessionades amb el dogma germànic del combat de la inflació en comptes de preocupar-se de la creació de llocs de treball.

A més, hem anat traspassant, els darrers anys, sobirania a les institucions europees sense que s’acompanyés aquest traspàs amb el control democràtic que calia. Per això, la nostra aposta és ara per eixamplar la democràcia de les institucions europees.

Fa sis anys, els socialistes van votar al Parlament europeu el candidat conservador Xose Manuel Durao Barroso per presidir la Comissió. S’ha acabat aquesta fase d’acords per damunt de les conviccions ideològiques de cada grup polític?

Abans la presidència de la Comissió tenia un to més geopolític que ideològic. Què ha canviat? El Tractat de Lisboa. Tenim un nou ancoratge institucional que dóna més pes al Parlament a l’hora de prendre decisions i la seva veu s’ha d’escoltar per escollir el president de la Comissió.

Tenim una agenda diametralment diferent. El que està fent el Govern espanyol ho aplica amb gust i entusiasme però són receptes construïdes al continent. La reforma laboral, les polítiques de restricció pressupostària exigeixen una majoria al Parlament diferent i si volem esmenar allò que ha fet el Govern espanyol, el PP no pot guanyar les eleccions. Tinguem-ho clar, si Rajoy guanya les eleccions europees, quedarà validat tot el que ha fet, tot el que farà i tota la seva agenda política. I això només ho podem aturar els socialistes.

Però José Luis Rodríguez Zapatero, com a president del Govern, també va aplicar mesures de restricció pressupostària i austeritat que li exigia Europa...

No va fer el mateix que el PP. Segur que es van cometre errors i, molt probablement, vénen determinats per un disseny ineficaç de la zona euro i el paper del Banc Central Europeu. No podem tenir 18 emissions de deute sobre les que es pot especular, 18 sistemes fiscals, 18 sistemes de Seguretat Social i una única moneda. Això ho hem acabat pagant els països del Sud. Si a això li sumem el disseny disfuncional de la nostra zona comunitària i unes receptes ineficaces i injustes, tenim el problema que tenim.

Els pocs governants socialistes europeus no s’han oposat a les polítiques d’austeritat imposades des de Brussel.les. Si els socialistes guanyen les eleccions europees i pretenen imposar mesures contràries a l’austeritat, els governants conservadors que hi ha als diferents països europeus les aplicaran?

El que ha passat a Europa els darrers cinc anys és que la correlació de forces estava decantada clarament cap a la dreta. La dreta tenia una majoria clara als governs nacionals, al Parlament europeu, a la Comissió Europea, a la presidència de la Comissió Europea, control.lava el Banc Central Europeu... i això ha donat lloc a les respostes a la crisi profundament ideològiques que s’han donat.

Aquestes eleccions poden ser un punt d’inflexió a nivell continental. Ja hi ha hagut alguns canvis. A França governa Hollande. Hem guanyat influència a Alemanya. Si en aquestes eleccions, aconseguim la majoria al Parlament i la presidència de la Comissió pot ser un punt d’inflexió. És el que estem buscant i el que necessitem especialment els països del Sud.

I, sobretot, si això va acompanyat d’una derrota de Rajoy que només nosaltres podem fer possible i d’una esmena, en conseqüència, a la seva agenda política, les coses hauran de començar a canviar i tothom haura de prendre’n nota.

Costa de veure a Angela Merkel acceptant que Europa li imposi una política antiausteritat.antiausteritat

Els governs nacionals, òbviament, continuaran tenint molt de pes, però qui marca l’agenda política a les institucions europees és la presidència de la Comissió. I això és un canvi fonamental. Nosaltres estem repetint que les nostres respostes a la crisi econòmica són diametralment diferents.

Hem de recuperar la nostra raó de ser europeus que és construir un espai de dignitat compartida, no una zona on compartim el color dels bitllets, que és la sensació que tenim ara.

Hollande va començar molt fort però després ha acabat assumint mesures d’austeritat impopulars. Què pot convèncer els electors socialistes que no passarà el mateix si assoleixen la presidència de la Comissió?

François Hollande és una bona mostra que les polítiques que volem fer no es poden adoptar només des dels governs nacionals. Potser França és la mostra millor de la importància d’aquestes eleccions europees. Són fonamentals per poder fer una política monetària expansiva, ser prestamistes d’última instància per protegir el deute sobirà i que no s’especuli amb ell, per evitar els “dumpings” laborals, salarials i fiscals. Si no és així, acabarem fent-nos trampes a nosaltres mateixos.

El tema de la nostra era són les desigualtats. Desigualtats entre països, ciutadans, de gènere, d’origen, generacions... Les eines que hem anat construint durant el segle XX les hem de garantir durant el segle XXI. Sinó, no les podrem ni salvaguardar.

No tots els socialistes europeus sembla que comparteixin aquestes idees. Els holandesos diuen que el sistema del benestar ja no es pot mantenir i els grecs del PASOK participen en un Govern que aplica a fons les mesures d’austeritat que dicta Europa.

Som un partit socialista gran, però aquesta pluralitat és, també, la que ens permet ser els únics que podem ser una alternativa de majoria d’esquerres. No només escollim eurodiputats sinó el president de la Comissió, també. Òbviament hi ha matisos entre els països però ens presentem amb un programa electoral clar, aprovat a Roma, que aposta decididament per la recuperació econòmica front a les polítiques d’austeritat, per la reindustrialització al sud d’Europa, en termes de valor afegit, coneixement i inversions front a la devaluació salarial i les retallades.

A més, som els únics que, a cada país, podem construir un projecte que faci front a la nova pulsió de replegament identitari, populista, racista, xenòfob, que recorre Europa.

Els sondejos indiquen que en aquest Parlament hi haurà un grup molt nodrit d’eurodiputats que no creuen en Europa, xenòfobs, ultranacionalistes,...

El que pot passar en aquestes eleccions és que s’enviï la senyal de la pitjor Europa, que també existeix. Marine Le Pen va primera en les enquestes a França. Un partit d’extrema-dreta, populista, va primer també a les enquestes a Àustria. Un partit populista, antieuropeu, xenòfob, va per davant dels “tories” a la Gran Bretanya.

Una de les respostes a la crisi i a la situació que viu Europa és aquesta pulsió de replegament, que fa que ens bunqueritzem, que siguem incapaços de donar respostes a la globalització, atemorits davant del “diferent”, dels problemes econòmics, socials, demogràfics... Per això, cal recuperar la millor idea d’Europa, que també existeix i que és aquest espai de dignitat compartida, que fa de la maquinària pública un sector que aposta per la recuperació de béns públics, d’oportunitats,...

Molts escocesos se’n volen anar del Regne Unit, molts britànics volen marxar d’Europa, molts catalans volen marxar d’Espanya, molts holandesos volen abandonar Europa... Segons com, sembla que el concepte d’una Europa única i cohesionada s’esvaeix entre els dits...

L’única resposta que podem donar al món actual és l’agregació, la capacitat d’unir les nostres forces i construir espais més grans, amb normes comunes, amb democràcia comuna, amb drets de ciutadania comuns. Si continuem caminant com fins ara posarem en risc el projecte europeu, en no ser capaços de donar respostes als problemes ue existeixen.

Com es recuperen els eurofrustrats i se’ls torna a convèncer de les virtuts de l’Europa social i solidària?eurofrustrats

La resposta a tots els problemes era fins ara “més Europa”. Ara, no. La resposta ha de ser “una Europa diferent”, que també ha de passar per més Europa. Però cal una Europa diferent, alternativa a la que hem anat construint, amb una agenda i unes prioritats diferents i una forma de fer-la, diferent.

I recordar als eurofrustrats que el que ha estat passant fins ara no ha estat una casualitat, fruït de l’espontaneïtat. Ha governat qui ha governat. I la correlació de forces que hi havia era la que era. I ara, per primer cop en molts anys, està a les nostres mans canviar-ho en aquestes eleccions.

Als que diuen que els polítics, de dretes o d’esquerres, els maneguen des del darrera els poderosos de debò, els dirigents dels grans fons d’inversions i de les principals entitats financeres, no els hem de donar crèdit?

Una de les obvietats de la crisi econòmica ha estat veure la incapacitat que tenien els governs, en alguns camps, per fer front a determinats problemes en el món actual i la dependència dels governs nacionals de les emissions de deute i dels mercats financers.

Cal, aleshores, recuperar la millor política i l’única forma de protegir i garantir aquest espai de sobirania i democràcia és aplicar-la a nivell europeu. Això no es pot fer ara en termes nacionals.

Tem que durant la campanya electoral es parli més de la independència de Catalunya que de l’Europa que cadascú defensa?

Volem parlar del futur d’Europa. El millor favor que li podem fer a Catalunya i al catalanisme (que sempre ha tingut una visió molt europeista del món) és parlar del futur d’Europa i fer a Catalunya i els catalans protagonistes d’aquest futur. Una altra cosa seria enganyar la gent. En aquestes eleccions no es dirimeix el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, que és un debat que tenim i tindrem durant els propers anys, però no és l’objectiu d’aquesta contesa. Faríem un flac favor a Catalunya si ho plantegéssim aixì.

CiU volia una candidatura conjunta dels partits favorables a la consulta sobre la independència de atalunya...

Però finalment no es farà. Aquestes forces han decidit no presentar una candidatura conjunta i això és una bona mostra que en aquestes eleccions es decideix una cosa diferent. Si es vol fer una consulta s’haurà de parlar amb la resta de l’Estat, no ho faran els nostres eurodiputats.

Ara es decidirà el futur d’Europa. El que passa és que forces com CiU tenen més problemes d’explicar el seu paper quan es parla del futur d’Europa. El diputat de CDC, Ramon Tremosa, és probable que vagi al mateix grup que els de Ciutadans o UPyD. El d’Unió anirà al grup del Partit Popular Europeu. Iniciativa per Catalunya no compartirà grup amb Esquerra Unida i Alternativa.

Si situem el debat en les relacions amb la resta d’Espanya és una mostra de la seva incapacitat per explicar el seu vot i el seu paper al Parlament europeu. Nosaltres anem al Parlament a contribuir a construir una Europa més democràtica, que pensi en les necessitats del Sud, que aposti per unes receptes diferents davant la crisi econòmica, que eixampli la seva democràcia i recuperi la confiança en les seves institucions.

Amb 28 anys agafa el relleu de veterans com Maria Badia o Raimon Obiols. Els ha demanat consell?

He parlat amb tots dos i estic molt content de poder ser hereu d’una llarga tradició dels socialistes catalans a les institucions europees. Em diuen que aquestes eleccions poden ser un punt d’inflexió i que el que decidim en els propers cinc, deu anys, serà clau pel futur del continent.