Lluís Bassets: “Estem en el catalanisme quimèric que pensa en grans projectes que solen acabar en res o molt malament”

En un capítol de La gran vergonya, editat en castellà per Península i en català per Columna, Lluís Bassets esmenta que la confessió de Jordi Pujol ha suposat, entre moltes altres coses, que l'actualitat catalana abandoni el monotema del procés i es torni dual. Les seves paraules ressonen en la meva ment mentre vaig a trobar-lo per entrevistar-lo perquè quedem el dia en què s'ha registrat la casa d'Oleguer Pujol.

En arribar al restaurant on acordem veure'ns ens asseiem en una taula que elimini el soroll del trànsit, demanem una ampolla d'aigua i comencem la xerrada gairebé a l'instant.

Sí tothom ho sabia per què ningú va dir res abans del 25 juliol 2014?

Pujol va aconseguir amb la querella de Banca Catalana una espècie d'immunització, com la que ha aconseguit Teresa Romero amb el cas de l'Ébola. Gairebé el van processar, però com al final no ho va ser va aconseguir una mena de cinturó profilàctic on tots els temes i escàndols generats al seu voltant no l'afectessin perquè el president estava identificat amb Catalunya i a partir d'això immunitzat de qualsevol atac, ja que s'entenia que qui carregava contra ell atacava Catalunya.

Una cosa sorprenent si es té en compte que durant la seva presidència van proliferar els escàndols.

Sí, la llista és llarga. El cas Javier De la Rosa, els de Josep Maria Cullell i Jaume Roma, els embolics al voltant de Prenafeta i molts altres més.

I la seva impunitat arriba quan des del balcó de la Generalitat deixa anar un discurs on afirma que a partir d'aquest moment des de Madrid no poden donar lliçons morals.

La primera imatge que a tots ens va venir al cap després de la confessió és el discurs del 30 de maig del 1984 quan va dir que el govern va fer una jugada indigna. Va fer una cosa impressionant si llegim aquesta situació després de la seva confessió. Aquest procés estava dirigit pel poder judicial. La meitat dels bancs que van tancar i van trencar durant aquesta crisi bancària van passar per situacions semblants. Quaranta-cinc consellers van acabar a la presó. Ningú va dir que aquests altres casos foren dirigits pel govern, però en el seu cas concret Pujol va acusar el govern i fins i tot el PSC. Aquest mateix dia gairebé van agredir Raimon Obiols a l'entrada del Parlament de Catalunya. El PSC es va convertir en el cap de turc del cas Banc Catalana.

Contrasta aquesta agressió a Obiols amb el setge al Parlament de juny de 2011, són situacions semblants que es van tractar políticament des d'òptiques ben diferents.

Exacte. Aquí hi ha una cosa molt interessant des del punt de vista de la ciència política. Pujol es veu atacat amb el tema de Banca Catalana des de tesis fonamentades. Pocs polítics propietaris d'un banc, per molt que passés les accions a la família, acaben sent presidents d'un govern. Avui seria impossible. En el moment en què això passa enmig d'una crisi bancària, dins d'una altra crisi econòmica i industrial molt forta, el banc de Pujol tenia participacions industrials molt importants, per la qual cosa estava afectat per tancaments d'empresa, gent al carrer i manifestacions. Ell era el president i l'encarregat de l'ordre públic, qui havia de proporcionar tranquil·litat. La situació era molt difícil de controlar i la converteix en un instrument per atacar els seus adversaris, tant al govern de Madrid com a l'oposició, i això en definitiva és l'essència del tema de Banca Catalana.

A partir de maig de 1984 es produeix una consolidació en identificar Pujol amb Catalunya.

Es produeixen molts moviments, i un d'ells va passar més aviat desapercebut: Pujol consolida el seu poder intern dins del partit. El cas Banc Catalana serveix per posar a prova la fidelitat de la gent, serveix per definir la posició de cada persona dins i fora del partit, dins i fora de la coalició. I en aquest sentit els que no van recolzar a Pujol van quedar marcats. El cas més clar és el de Macià Alavedra, qui es va prestar com a possible recanvi i és castigat a l'instant.

I acaba sent víctima d'un cert ostracisme.

Així és. Pujol segueix fil per randa els consells que dóna Maquiavel a El príncep. Converteix una debilitat en fortalesa, el seu punt de caiguda li serveix com a pedestal per arrasar i fonamentar un poder que durarà vint-i-tres anys. Això és bàsic per entendre la importància de la confessió. Si el seu poder no es fonamentés en una situació tan tensa la confessió no hagués tingut tanta importància. En ser ell mateix qui confessa això el situa en l'abisme, al peu dels cavalls.

La confessió també genera un profund xoc per la seva identificació amb Catalunya i per la fascinació que, independentment de si ens agradés o tot el contrari, va crear el personatge durant la seva llarga trajectòria política.

No només fascinació. Les persones nascudes a partir de 1975 el van veure sempre, era una presència constant, una imatge i una veu familiar, intensa i moralitzadora, la veu d'una persona que donava lliçons de comportament fins i tot en allò familiar. La seva presència era molt fort i això també provoca que la confessió hagi tingut un efecte demolidor en la societat catalana.

El seu punt paternalista pot recordar, salvant les distàncies històriques, a l'actitud de l'emperador Francisco José amb els austríacs. Va generar una societat reprimida per la figura paterna del mandatari. Aquí potser no vam tenir aquesta sensació de repressió d'aquest període fins que va arribar la confessió.

En l'àmbit de Convergència aquesta figura paternal és molt fort. Per a la gent del seu partit, inclòs Artur Mas, la presència de Pujol era dominadora i molt difícil de gestionar. D'alguna manera la confessió trenca el cordó umbilical que unia els actuals dirigents amb el passat de CiU.

D'una banda tenim aquesta presència externa que és la imatge que la societat té de la seva figura, però d'altra hi ha el domini dins del partit, on Pujol va preparar una successió de tall dinàstic.

És evident que estem davant d'un partit presidencial que es construeix al voltant del lideratge de Pujol. Quan ell pensa en la successió ho fa en termes dinàstics. Es tria a Mas com una mena de Joan XXIII, de líder provisional a l'espera de l'arribada del líder autèntic, Oriol Pujol.

¿Veia Mas com un home de palla?

Potser aquesta era la intenció, però evidentment Artur Mas no ho és perquè ha lluitat molt per configurar la seva pròpia figura tot i que li pesa moltíssim el llast de ser nomenat per Pujol. Ell mateix es considera el seu fill polític i des de la confessió no li ha llançat cap retret. Fins i tot com a home d'empresa, la seva vida en l'economia privada, ha estat vinculada a Jordi Pujol Ferrusola. Tota la biografia de Mas es construeix a l'ombra de Jordi Pujol.

Per Artur Mas tallar aquest cordó umbilical és una fractura brutal tant en la seva concepció política com en la del partit.

No sabem què passarà amb Convergència. La confessió marca un abans i un després. CiU ha renovat la seva cúpula sense haver convocat cap congrés, a corre-cuita just en el moment en què el seu número dos, Oriol Pujol, i el president fundador desapareixen del mapa. Això fa que el partit se senti orfe i perdut enmig del Procés i de l'erosió demoscòpica que pateix a mans d'ERC, que cada vegada guanya més punts en les enquestes.

Aquest avanç d'ERC i aquesta indecisió de CiU era impensable quan Pujol va deixar la presidència el 2003.

Totalment. Quan es produeix a CiU el relleu generacional, i Artur Mas accedeix al liderat, es ven l'operació com un gran èxit en contrast amb altres partits que no van saber fer aquest relleu. Ara veiem que els fonaments del relleu eren més aviat fràgils. La crisi política general i el cas Pujol crearan un nou partit que no tindrà res a veure amb el que coneixem.

Crec que en el llibre esmenta que a la Marta Ferrrusola li agradava la candidatura de Mas des d'un punt de vista mercadotécnic.

Això ho expliquen millor, i els cito, els periodistes i comentaristes de l'àmbit convergent. Sembla evident que Mas és un hereu construït pel Pinyol i surt de la cuina dels Pujol, on hi ha Marta Ferrusola, els fills i els amics dels mateixos.

Per la seva vocació d'identificar-se amb Catalunya Pujol acaba per descuidar a la seva veritable família.

Sí, aquesta és la interpretació canònica dins de Convergència. Ell mateix ha declarat en diverses ocasions que una de les poques coses que es retreu és no haver-se cuidat molt dels seus fills, no des de l'educació, sinó des de la vigilància del que feien.

I amb aquest retret, i més després de la confessió, s'exculpa.

Es renta les mans, com si pel seu excés de treball no hagués pogut controlar el que feien els seus fills.

Una cosa curiosa si es té en compte que a la taula de Nadal dels Pujol s'ajunten molts multimilionaris, cosa impensable en 1980, quan va accedir a la presidència de la Generalitat.

Uns dels aspectes més inquietants del cas és que el seu ideari personalista, inspirat en el catolicisme francès més avançat, Emmanuel Mounier, i la seva manera d'encarar l'ètica política haurien d'haver creat una família gairebé exemplar, però no un anti exemple. Pujol propugnava famílies nombroses i resulta que la seva taula de Nadal si, era una taula de multimilionaris on ningú es dedicava a la cooperació ni a la filosofia.

Cap d'ells té un perfil intel·lectual.

Tots ells pertanyen a aquest món, tan criticat pel nacionalisme, dels negocis al voltant del poder que es tipifica a Madrid però que també s'ha produït aquí.

I Pujol se sent orgullós dels seus fills per ser nacionalistes i catòlics, però aquí des del que dius gairebé podríem esperar una ètica luterana en la família, on el correcte seria actuar a partir de les obres.

Efectivament podrien haver estat una mica més jansenistes.

Un cop et vas trobar a Junior, Jordi Pujol Ferrusola, li vas preguntar què feia i et va dir que el seu treball era fer pasta.

Sí, i no va dir que estava en una empresa de turisme o digital, directament em va dir que feia pasta, em va sorprendre moltíssim.

L'afirmació demostra el cinisme del personatge.

Exactament.

Els fills són independentistes, però tu en el llibre remarques que el seu veritable objectiu, la seva ambició, era guanyar molts diners. Té tot això alguna relació amb la sobtada conversió independentista de Jordi Pujol?

No ho sé. Crec que és difícil connectar la seva conversió a l'independentisme des d'aquesta perspectiva. Crec que Pujol va optar per l'independentisme perquè sempre ha volgut estar en la centralitat del nacionalisme i per personalitat i trajectòria no podia tolerar allunyar-se del seu focus central. És una explicació seriosa i plausible. Hi ha més interpretacions. Hi ha hagut una gran intimitat entre Convergència i el Partit Popular, una intimitat que després va derivar en ruptura.

Que xifra el 2002.

Encara que després va continuar. No oblidem que durant la primera legislatura d'Artur Mas CiU i el PP van ser socis. Els joves llops del PP i CiU van fer negocis junts a partir del pacte del Majestic. Això és més que evident.

I en el llibre parla de pactes complets, no només polítics.

Participacions, consellers, cadires en empreses, empreses privatitzades, molts moviments d'aquestes característiques que localitzem el 1996, moment on es genera una gran imbricació.

Què va passar el 2002?

No ho sé, crec que durant la legislatura de la majoria absoluta d'Aznar es produeix una gran tensió que acaba malament.

Es produeix a meitat de legislatura.

Hi va haver una oferta d'incorporar CiU al govern espanyol i Pujol s'ho va prendre molt malament. Crec que en aquest moment es produeix la ruptura, un altre misteri més dins d'un món molt enigmàtic on la confessió il·lumina tot de manera molt diferent i ens planteja encara més preguntes.

Compara Pujol amb Berlusconi, però després de la confessió em recorda més a Giulio Andreotti.

També és Andreotti, però el seu símil amb Berlusconi és que tots dos són homes de negocis i estan en política des d'una mena de doble via del poder. Pujol vol un banc per obtenir el poder i Berlusconi el vol per salvar a les seves empreses de comunicació, almenys la primera vegada que va guanyar les eleccions. L'altra cosa que els aproxima és el control dels mitjans, en tots dos casos el seu poder necessita un cert control dels mitjans.

Jo sóc un d'aquests que va néixer després de 1975 i durant gairebé tota la meva vida he pensat que TV3 era, excepte en els últims anys, una televisió exemplar amb molt bons continguts que sabia dissimular molt bé la seva gran càrrega política.

TV3 és una televisió de gran qualitat que ha realitzat produccions del més altíssim nivell i que està en primera divisió a nivell internacional. Crec que ha sistematitzat molt bé el control de l'agenda política i de la imatge del govern a través dels informatius i els seus directors. TV3 comença amb l'humor corrosiu durant el Tripartit, amb Pujol no va succeir.

Perquè era intocable.

Era intocable. TV3 era una televisió controlada directament, amb intel·ligència i sentit comú, per l'executiu. Aixecaven la persiana de Catalunya i posaven l'agenda al seu lloc. Per desgràcia TV3 no ha estat la BBC que ens hagués agradat veure. Ara és evident que el rastre del pujolisme, projectat sobre l'actual escenari frenètic, dóna peu a certes situacions patètiques.

Passats aquests mesos dóna la sensació que la confessió no afectarà el Procés però sí a Convergència.

No afecta al Procés, afecta a Convergència, afecta a Mas malgrat la seva cara de Buster Keaton i afecta, cosa de la qual no es parla molt, en gran mesura al Catalanisme. Pujol ha sintetitzat al Catalanisme durant l'últim mig segle, que ha trobat la fórmula central, l'ha situat al centre de la política catalana i espanyola. Com no l'afectarà que s'hagi descobert la fragilitat de la seva posició?

Abans de la confessió Pujol havia transcendit al que tu consideres com a millor president de la història de Catalunya, Enric Prat de la Riba.

Efectivament. Això ens retrotrau a un altre balanç que haurem de fer. Encara ens falten una sèrie d'elements per entendre tot això. Ens falta molta informació i haurem de veure com avançaran els casos judicials, alguna cosa en què convé ser escèptics, donades les dificultats de la justícia en aquest país, els seus pocs mitjans i la lentitud dels seus temps. D'altra banda ja veurem si la comissió parlamentària té el coratge i les possibilitats d'avançar, cosa que també em genera molt escepticisme.

Comissions parlamentàries que no solen funcionar.

Mai funcionen, tant de bo aquesta ho aconsegueixi. Per a la salut d'aquest país seria molt bo arribar el més lluny possible en l'aclariment de la relació de la família Pujol amb els negocis.

Potser per aconseguir-ho haurem d'esperar que sorgeixi un arc parlamentari completament renovat sense cap rèmora amb el passat.

Pot ser, és probable.

Al cap ia la fi els que encara segueixen a Convergència com és comprensible provenen del pujolisme, tant en cares com en càrrecs.

En la seva intervenció al Parlament català Pujol va donar una bona bronca als parlamentaris, el que demostra la dificultat que hi ha perquè aquest home se senti desposseït de l'autoritat amb la que encara actua, com va demostrar la bronca i tota aquella història sinistra dels nius.

I la qüestió de la impossibilitat de formular un nou catalanisme, cosa que apuntes en el llibre, mentre existeixi aquesta rèmora.

Hi ha gent que diu que no, però és una cosa que em sembla òbvia. Hi ha una cosa molt ingenua i bonista en el sobiranisme actual, on passi el que passi tot és bo. Tot és per a bé. Crec difícil que tot això es pugui aprofitar, crec que fins a cert punt això fragilitza una bona part del nacionalisme.

Dins del relat nacionalista del procés diverses són les referències fonamentals que han quedat excloses, i no penso tant en Cambó com en Valentí Almirall i Pasqual Maragall, exemples de Catalanisme que hauríem de tenir molt presents.

Evident. En el llibre explico que en el balanç que haurem de fer del pujolisme seria molt lamentable que, a més dels seus negocis, no esmentéssim el possibilisme, el pactisme, el pragmatisme i el realisme polític que són les millors virtuts del pujolisme, que té coses extraordinàries que seria molt negatiu que es perdessin just ara que se li vol condemnar en bloc pels negocis dels seus fills, la capacitat, que no és només seva sinó una virtut històrica del Catalanisme, per entendre, la capacitat per preocupar-se i responsabilitzar-se de la governabilitat d'Espanya, la capacitat per fer polítiques realistes i pragmàtiques i la capacitat per transformar la realitat diària i no estar pendents de quimeres i utopies que mai sabrem si arribaran a bon port.

En aquest sentit el fill polític ha traït el pare.

El fill polític s'ha allunyat del pare. Ja no estem en el Catalanisme possibilista, hispanista i crític, amb una visió autocrítica molt forta que com bé dius prové de Valentí Almirall i arriba fins a Jordi Pujol. Ara estem en el catalanisme quimèric d'Estat Català que pensa en grans projectes transformadors que solen acabar en el millor dels casos en res o molt malament.

La grandesa del Pujol polític era el seu realisme.

I la seva capacitat de transformar la realitat, per això crec que s'ha de reivindicar en el seu llegat l'obra de govern, l'obra política seriosa que es va fer durant aquest període, la normalització lingüística, els mitjans públics tot i la manipulació que comentem, l'ordre públic i altres realitzacions extraordinàries que han demostrat que Catalunya sap autogovernar-se amb gran eficàcia dins d'Espanya, podria fer-ho fora, però penso que serà més pràctic i positiu seguir dins amb pactes i acords dins del conjunt d'Espanya. Tot això és llegat positiu del pujolisme.Seria una llàstima, dins d'aquesta idea dels independentistes, passar pàgina i posar a Pujol a l'espanyolisme nefast i llençar a les escombraries el seu autonomisme.

No seria el millor unir les dues ànimes del Catalanisme per crear-ne un millor? El vessant d'Almirall i la pujolista.

Això és el catalanisme. No té una branca federal i una altra de diferent pelatge. Al final les dues ànimes sempre, d'una manera o altra, estan vinculades i barrejades.