Manel Martínez, s’apaga la veu crítica i transformadora del barri de Sant Martí de Provençals
Barcelona és una gran ciutat amb petites realitats convivint dins seu. La personalitat dels seus barris és tan profunda que la fan intensament plural i genuïna. Cada barri té les seves pròpies lògiques, amb un teixit associatiu i veïnal que, en molts casos, ha fet i fa de coixí social més que no pas l’administració. Sobretot en les zones més perifèriques i humils.
Potser per això, quan un líder veïnal com Manuel Martínez mor, una part de l’essència de la ciutat desapareix, però una altra perviu per sempre. No només en l’afecte dels veïns o en el record d’una vida de lluita incansable; sinó també en la transformació del barri. En aquest cas Sant Martí de Provençals, que no seria el mateix sense el Manuel. De la mateixa manera que Barcelona no seria la que és avui sense el seu moviment veïnal.
Una de les principals satisfaccions de l’activista era, precisament, haver aconseguit després d’anys de lluita, l’arribada del metro, tal i com explica en el llibre Sant Martí de Provençals, de la vila al barri, escrit pel periodista Néstor Bogajo. Segurament una de les múltiples reivindicacions que més han contribuït a dignificar aquest popular barri situat entre el Clot, la Sagrera, la Verneda i la Pau. Una batalla de tantes, com la conversió del carrer de Guipúscoa a Rambla o l'erradicació de les barraques del barri de la Perona. Malgrat fites com aquesta, però, aquest lluitador nat no ha pogut vèncer el càncer, la mateixa malaltia que pateix la seva dona, a la que volia seguir cuidant. Aquest era un dels seus darrers desitjos, juntament amb el de veure la primera llar d'avis de Sant Martí.
Així li ho va tornar a dir a l'alcalde Xavier Trias fa uns mesos, durant la col·locació d’una placa commemorativa amb el seu nom a la plaça dels Porxos el mes de novembre passat, un espai públic llargament reivindicat durant els anys 80. Martínez, com tot bon activista, sempre aprofitava la presència d’alcaldes i regidors en les inauguracions per recordar-los allò que encara quedava per fer. I els reconeixements, que sempre va agrair, no li restaven contundència al seu esperit crític. L’any 2000 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona, tres anys més tard, l’AV Sant Martí de Provençals –que ell mateix va fundar— va ser guardonada amb la Medalla d’Or al Mèrit Cívic i l’any 2004 el Tripartit li va donar la Creu de Sant Jordi.
La seva associació va néixer, com moltes altres AV de Barcelona, en els darrers alés del franquisme. Però va ser encara en plena dictadura on Martínez es va impregnar de la bel·ligerància que més endavant s’expressaria en democràcia amb capacitat transformadora. La seva militància es va forjar en clandestinitat, sota la influència del PSUC, i en més d’una ocasió va passar per la presó. Des d’aleshores i fins aquest gener —quan va anunciar que abandonava l’activisme— aquest català fill d'immigrants murcians, no va perdre l’esperit combatiu i rara vegada es va mossegar la llengua.
La mor de Manuel Martínez serveix també per recordar quin paper és el que haurien de jugar les associacions de veïns de la ciutat, en un moment en què no tot el moviment veïnal ha mantingut el to crític amb les institucions. Martínez no només va ser incòmode a l’Ajuntament, va ser una paparra per a la resta de forces polítiques, però també va ser capaç d’establir ponts de diàleg en benefici del bé comú. Una fotografia amb ell volia dir escoltar la ciutadania. Ell ho sabia i, malgrat rebre ofertes per entrar en política, mai es va deixar seduir. Un autèntic contrapoder a qui, fins i tot, en època de l’alcalde Narcís Serra, se li va vetar l’entrada al consistori.
En una entrevista recent al diari El País deia que, mentre tingués salut, ningú el podria aturar. Fins i tot en això va complir la seva paraula. Només el càncer ha estat capaç de frenar el seu activisme, la seva forma d’entendre la vida. Sant Martí de Provençals i la ciutat de Barcelona perden un actiu per a la lluita social, però guanyen un dels referents més íntegres del moviment veïnal.
