Els conflictes armats són una de les principals causes de pobresa al món però a la vegada són un negoci molt rentable per a unes poques persones que s’enriqueixen a costa de la vida de milers de persones. Aquest negoci no funciona sense una sèrie d’actors clau que, a més de mantenir-lo viu, en treuen partit: les entitats bancàries.
La ràtio d’endeutament de les empreses d’armament espanyoles és d’un 73% de mitjana, segons l’informe Els bancs que inverteixen en armes del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el que significa que aquestes empreses requereixen del finançament dels bancs per poder fabricar les armes. O el que és el mateix: sense el finançament dels bancs, tres de cada quatre armes no es podrien fabricar.
Els bancs, amb les seves inversions, col·laboren a mantenir nivells alts de producció d’armes que faciliten la proliferació i la perdurabilitat dels conflictes bèlics i augmenten els nivells de violència i les conseqüències. No obstant, invertir en empreses que vulneren els drets humans no té cap tipus de cost ni per les empreses ni per les entitats bancàries que les financen, fet que facilita que les inversions al sector armamentístic siguin una pràctica estesa a l’àmbit financer i que la majoria de bancs convencionals, caixes d’estalvi i cooperatives de crèdit dediquin recursos a fer créixer la producció d’armes, ja sigui amb la concessió de crèdits i préstecs o amb l’emissió d’accions i bons a aquestes empreses fabricants. Els principals bancs que participen d’aquest finançament a l’estat espanyol són el BBVA, el Banco Santander, Barclays, Deutschebank, ING, Banca March, Bankia, el Banc Sabadell, CaixaBank, Banco Popular i Bankinter.
Davant d’aquesta situació, conscientment o no, l’administració pública continua treballant amb aquestes entitats bancàries convencionals. De fet, el BBVA té el trist honor de ser alhora el banc que encapçala el rànquing de la banca armada espanyola (rànquing de bancs que inverteixen en empreses d’armament) i el principal proveïdor de l’Ajuntament de Barcelona. Completen ambdues llistes CaixaBank, el Banc Sabadell i el Banco Santander.
És cert que els darrers anys algunes administracions públiques han fet passes d’apropament a les finances ètiques. El mateix Ajuntament de Barcelona l’any 2015 va crear el comissionat d’economia cooperativa, social i solidària -òrgan responsable del sorgiment i creixement de l’economia social i solidària (ESS) a la ciutat de Barcelona-, i el Pla d’Impuls d’ESS com a programa d’acció que contempla l’apropament a les finances ètiques entre les seves línies d’actuació. A més, a finals de l’any passat es va fer soci de Fiare Banca Etica i va obrir un compte amb aquesta entitat i amb Caixa d’Enginyers. També l’ajuntament de la capital catalana va signar un conveni amb Coop57 per tal de crear un fons econòmic compartit de 200.000 euros per impulsar el finançament de projectes d’economia social i solidària. I s’ha començat a treballar amb Triodos Bank, amb qui es va signar un préstec de 7,5 milions d’euros per finançar promocions d’habitatge social el Patronat municipal de l’Habitatge.
D’altra banda, la introducció de clàusules socials a la compra i la contractació pública és un altre exemple de coherència de polítiques que s’està donant a l’Ajuntament de Barcelona. Entre aquestes clàusules es troba la Declaració responsable sobre paradisos fiscals als procediments de selecció d’ofertes i contractes amb les entitats financeres; mesura que obliga a les entitats bancàries que vulguin presentar-se a concurrència competitiva a declarar si tenen paradisos fiscals.
Totes aquestes mesures, que mai s’havien donat a una institució com l’Ajuntament de Barcelona, són un avanç molt important i valorat pel sector de les finances ètiques, que veuen aquest comportament com una fita a més de com un model per altres ajuntaments del territori. No obstant, per una institució de les dimensions de l’Ajuntament de Barcelona que va tenir un pressupost anual de 2.700 milions d’euros l’any 2017, el volum que gestionen de les entitats de finances ètiques o cooperatives representa només el 8% de la necessitat de finançament de l’ajuntament. I pel que fa a les clàusules socials, manquen instruments i mecanismes de seguiment i avaluació que puguin validar-les i dotar-les de sentit i efectivitat. De fet, el BBVA va anunciar que sí té diners a les Illes Caiman però que els té en condicions legals, i això no el va impedir competir a la licitació.
Per tant, encara queda molt camí per recórrer si des de l’administració es vol apostar per la coherència de polítiques i deixar de treballar amb la banca armada. S’han d’encarar reptes i obstacles de caràcter tècnic i jurídic per facilitar l’entrada de les entitats ètiques a la gestió dels seus pressupostos i reptes de dimensió i capacitat de gestió de volums elevats, per part de les entitats de finances ètiques.
El debat sobre com incorporar les finances ètiques a les nostres institucions ja existeixen i algunes entitats ja estan abordant la temàtica. Un exemple son les jornades “Desarmem les polítiques financeres” que organitzen SETEM Catalunya i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, amb la finalitat de conèixer en profunditat els reptes i les passes per avançar cap a polítiques financeres més coherents amb la pau i la justícia social.
Les administracions públiques tenen responsabilitat en la vulneració de drets humans fora del territori que governen si són còmplices de les empreses que violen aquests drets. La compra i la contractació pública són els instruments clau per la coherència de polítiques que té l’administració, i per tant, és imprescindible que s’incorpori la ètica a totes les polítiques públiques, inclòs el finançament.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
