No li digueu a la meva mare que sóc federalista

Leer versión en castellano

Ser federalista és una de les pitjors decisions que es pot prendre ara. Pels independentistes –els de sempre però, sobretot, els de nova trinca- ser federalista és “lo peor”. Molt pitjor que ser espanyolista, unionista o catalanista a seques. L’ús del terme “federalista” genera una urticària una mica incomprensible en els convençuts de la causa de la separació de Catalunya d’Espanya.

Se’m va ocórrer signar un Manifest pre-electoral que defensava el federalisme d’esquerres, la qual cosa ha fet que alguns coneguts m’hagin esbroncat quan he coincidit amb ells casualment. Com que em dic Baiges, el meu cognom va dels primers en les llistes ordenades alfabèticament. Això m’ha fet especialment visible en un llistat que supera el centenar de noms.

Els que m’ho retreuen consideren que la meva opció és simplement una forma de soscavar el suport a l’independentisme, que és allò que ara toca. Quan he explicat que més que federalista sóc d’esquerres i que entenc el federalisme com una eina de resoldre l’encaix entre comunitats i de repartir de forma correcta i solidària els seus ingressos i inversions, m’han respost que a Espanya no n’hi ha de federalistes i els que ara se’n diuen només volen frenar la marxa cap a la independència. Consideren que el federalisme ha fracassat tot i que encara no s’ha intentat posar en pràctica.

Vaig ser a Taradell fa uns dies en un dinar amb una trentena de persones de colla. Catalunya catalana autèntica. Vaig pensar que si en ple àpat deixava caure que era “federalista” aixafaria la festa.

Els armaris que van deixar buits els homosexuals que n’han anat sortint els darrers anys, es tornen a omplir aquests dies de federalistes que no volen discutir-se amb els seus amics que han vist la llum de l’Estat propi. Llevat d’alguns despistats que van firmant manifestos.