La Cimera olímpica

L'únic cap d'Estat rei - Joan Carles I-i l'únic cap d'Estat comunista - Raúl Castro -, han faltat a la XXIII Cimera Iberoamericana que s'acaba d'inaugurar a Panamà. A partir d'aquesta absència en els extrems, un pot fer-se una idea sobre la planura d'un esdeveniment al qual, de cimera , només li va quedant el nom.

No ha faltat, això sí , la trobada teòrica en què, sota la sempiterna influència de Salomó s'ha donat curs a paraules com integració- futur - seguretat - creixement.

Pel camí, les pinces necessàries per agafar un món que, a la banda llatinoamericana, ha de lidiar amb altres espais d'integració: des de la OEA (amb Estats Units inclòs) fins l'ALBA (una contrapart que reuneix al socialisme del segle XXI).

A la part ibèrica, Portugal i Espanya van sacsejats per la crisi, el càstig de la Troica i el desafiament llançat des de Catalunya.

Semblant dispersió ha afligit a Antoni Bufrau , prohom amb gran interès en la unitat llatinoamericana Al president de Repsol -a qui se la concedit el premi Empresari Integral pel Consell Empresarial d'Amèrica Llatina- el preocupa el fet que la meitat dels països llatinoamericans mirin l'Atlàntic, l'altra meitat al Pacífic, i que cap es miri entre si. No sabem el grau d'encert de la frase però el que sí que es pot constatar és que aquestes cimeres , tan planes que bé podríem anomenar “altiplans”, li segueixen semblant a la gent cada vegada més llunyanes i inoperants. (Sense Chávez ni Joan Carles I ni tan sols són ni “borrascoses”).

Ja s'ha donat el primer pas per oficialitzar aquesta erosió, i consisteix en l'espaiat d'aquestes trobades: a partir d'ara, seran cada dos anys. Si tot segueix igual, i res fa pensar que les elits de l'hemisferi aconsegueixin canviar la inèrcia, les cimeres arribaran a ocórrer cada quatre anys. Això és: amb periodicitat olímpica. Com olímpica segueix sent la indiferència amb què els ciutadans d'Iberoamèrica assumeixen uns fastos que no sembla que puguin millorar-los la vida.