Disculpin les molèsties, estem treballant per la ruptura

S'ha de reconèixer que l'enginy dels convergents és bo i sorprenent; gairebé tant, com la seva obsessió per aferrar-se a la cadira. I que tot plegat, ens està deixant episodis prou esperpèntics i divertits: després d'haver fagocitat i anul·lat ERC a través de JxS, després d'haver posat un home de palla com a cap de llista, ara sembla que la proposta és una presidència col·legiada amb tres titelles ballant a ritme del Mas. Si fos una pel·lícula dels germans Marx, faria riure i tot. “I dos ous durs!”.

Però més que una pel·lícula dels germans Marx, algunes preferim llegir-ho com una història que ja explicava el fals germà díscol de la família: en Carles. I lluny de Marx, la nostra història la volen simplificar en Mas o març, el senyal inequívoc que el discurs personalista ha guanyat. Però no per això hem de caure en la trampa de no llegir què hi ha darrere.

Som davant la personificació del moviment popular, la personalització d'un moviment de carrer que va anar perdent llençols a cada bugada. No ens cansarem de repetir-ho: del carrer, al parlament. Del Parlament, als partits. Dels partits, al govern. I del govern, al president. Era d'esperar, seguint aquesta lògica reduccionista.

Ara bé, disculpin les molèsties si això algunes no ens ho empassem. I que hi vulguem clavar el fre de mà, ni que sigui per fer una virolla... i vés a saber si la controlarem i podrem seguir endavant. Però deixem-nos de metàfores, que ja ens en sobren i tot plegat en dificulta molt més la comprensió.

Hi ha qui defensa que investir Mas és imprescindible per tal que el Procés segueixi viu. I això ens dóna, com a mínim, dos elements d'anàlisi. D'una banda, la identificació de Mas amb el Procés. Ara que els convergents han vist que la identificació de Catalunya amb el seu partit -o el seu president- ja no cola per tants escàndols de corrupció passats, el que sí que serveix és identificar el seu partit amb la Catalunya del futur, és a dir, el Procés. Pim pam, giragonsa i tornem a ser al mateix lloc.

De l'altra, potser encara més fumut, és que el Procés sigui un objectiu en si mateix. La lobotomia discursiva ha aconseguit anul·lar el debat sobre què és això del Procés, o què pot arribar a ser. Fa temps que ho diem: és un moviment popular, però és també la reestructuració del bloc dominant de la burgesia catalana. És blanc i negre al mateix temps. El Procés és una pugna, és un conflicte. I està arribant als seus màxims punts d'agudització. Cosa, d'altra banda, que era d'esperar i, sincerament, prou més saludable que fins ara en què semblava que tothom érem al mateix vaixell.

Com dèiem, el que va començar com un moviment popular ha patit una sort de jivarització que n'ha desposseït de gran part del seu potencial de força i capacitat de coerció. Allò que va aconseguir forçar els convergents a trencar el seu pacte amb el PP -sí, lectors i lectores, CiU governava amb el suport extern del PP fins fa tres anys-, ara es troba sotmès i frenat per les necessitats partidistes dels convergents. Seria ridícul si no fos cert. El múscul desobedient del Procés -el moviment popular- està perdent la batalla contra el seny i l'ordre -la reestructuració de classe de la burgesia catalana-.

Aquí és on hem de situar l'esquema d'anàlisi. Costarà, però hem de trencar amb el debat estrictament personalista i llegir més enllà. I els passos que hem de fer s'han d'encaminar cap a allò que n'anomenem ruptura, i no cap a un mer manteniment de la flama viva però sense cap valor a l'hora d'assolir cap objectiu.

Per aconseguir avançar cap a la ruptura i, amb ella, cap a la independència, cal una estratègia unilateral per part del poble català, una estratègia que CDC ja ha deixat clar, per activa i per passiva, que no farà.

A l'estratègia d'unilateralitat i ruptura li cal, per definició, una estratègia de desobediència. I en tot això cal, sens dubte i sens falta, l'activació del moviment popular per a participar d'un procés constituent que encari i decideixi com vol el nou país. És necessari per una qüestió de salut i i higiene política i democràtica. D'una banda, per retornar el múscul del Procés al carrer. De l'altra, per no reproduir tics elitistes i classistes -i sovint masclistes- del consell de savis que crea el nou país.

El grup dirigent de CDC és incapaç d'aplicar cap acte real de ruptura amb la legalitat actual. De fet, han estat els primers a desacreditar i deixar en paper mullat la declaració de ruptura aprovada pel Parlament, proposa sine qua non de la CUP per seguir amb el debat de presidència, entre altres. Aquest és el motiu pel qual urgeix desplaçar tant com es pugui de la direcció del procés l'actual direcció de CDC.

En tot el recorregut fins ara, no podem oblidar les vicissituds viscudes per ERC. L'estratègia de pacte amb CDC l'ha dut a una situació de xantatge que l'ha anul·lat políticament i ha encimbellat el “masisme”. Ara bé, com tothom quan caiem: quan has tocat fons només pots anar cap a dalt.

Som molts els qui estem convençuts que si la militància d'ERC disposés d'un trasllat d'informació per part de la seva cúpula sobre les negociacions, la situació política es mouria en favor d'un escenari rupturista. Amb la informació sobre les propostes de candidats alternatius que es van posar damunt la taula, es fa molt difícil mantenir la imatge d'una CUP enrocada. Amb la informació sobre les privatitzacions que CDC es nega a aturar, es fa molt difícil mantenir la imatge d'higiene democràtica de la qual s'ha volgut dotar el procés. Amb la informació sobre qui ha aportat més elements a les taules de converses, es fa molt evident quina ha estat la voluntat de CDC: doblegar i anul·lar l'esquerra independentista a la seva estratègia particular. I no només amb informacions avançaria la cosa, sinó també amb debat. Quan la gent substitueix els tertulians, tot es veu diferent.

ERC pot evitar que CDC apliqui la seva agenda oculta d'un nou pacte amb l'estat. O, al contrari, pot aplanar-li el camí. Ironies de la vida, allò que li diuen 'posició de màxims de la CUP' amaga que la CUP està sent garantia per al propi compliment del programa de JxS. Si tot i així no hi ha acord, s'estarà certificant que CDC està disposada a aplicar la seva agenda oculta sense fissures. Que avantposa els seus interessos de classe per damunt de les llibertats nacionals.

I és això el que els molesta de la posició de la CUP. Aquesta proposa mesures de mínims que qüestionen el caràcter antidemocràtic de l'Estat espanyol però també alguns privilegis de classe. No descobrim la sopa d'all si diem que estem parlant de la creació de societats antagonistes. Tampoc si diem que les grans adhesions als grans ideals (la independència, la revolució, el socialisme, el feminisme, la llibertat) sempre es generen a partir de les necessitats més concretes. Pa, sostre, treball, educació, drets.

Mentre alguns volen pactar i tancar per dalt la seva recol·locació en el poder, sense perdre'n cap ressort, d'altres apostem per un projecte transformador i de base. Fet i fet, és allò que en diuen lluita de classes. I que a casa nostra es mostra també i sobretot en el conflicte nacional.