El nou govern i les declaracions del nou conseller de Salut, Antoni Comín, han obert la porta a l'esperança d'aturar la destrucció del sistema sanitari públic de Catalunya i recuperar allò que hem perdut. Però ens equivocaríem si volguéssim tornar a tenir el mateix que teníem. És el moment de repensar el sistema sanitari i fer les reformes necessàries per assegurar-ne la qualitat, la seva efectivitat social i en salut i la seva sostenibilitat.
El nostre sistema tenia i té moltes virtuts, però també alguns problemes que les retallades han acusat, i que vénen de més enrere, de la concepció que es tenia els anys de creixement econòmic. El creixement del sistema sanitari a partir dels anys 70 es va fer d’acord a un gran desenvolupament tecnològic i farmacològic, d'acord amb els interessos econòmics del moment i d'acord amb la visió biologista de la salut que menysvalora els components socials i subjectius i sobrevalora els aspectes biològics. De manera coherent amb aquesta concepció, els hospitals han estat i són el centre del sistema sanitari: reben la major part del pressupost, són objecte d'enormes inversions, ostenten el poder científic, reben la majoria d'ajuts per a la investigació, acaparen l'espai mediàtic i dirigeixen l'atenció més enllà del seu espai d'intervenció.
Els efectes d'aquest model, propi de la majoria de països occidentals, i del qual els EEUU n'és l'exemple paradigmàtic, han estat motiu de nombrosos estudis i es coneixen molt bé. Tenim com a resultat un avenç tecnològic espectacular, la contribució a l'augment d'esperança de vida o d'alentir el progrés de moltes malalties. Però també tenim resultats negatius: els efectes secundaris de les mateixes intervencions sanitàries, dels fàrmacs, de les proves, dels ingressos o de la cirurgia, que cada vegada són més clars. Tota intervenció sanitària comporta uns potencials beneficis i maleficis. La centralitat del discurs sanitari en malaltia biològica- fàrmac-hospital condueix a que les persones ens sentim cada vegada més vulnerables, més malaltes i posem massa expectatives en el sistema sanitari.
De manera paral·lela hem vist com l'atenció primària de salut anava perdent discurs i recursos. Ha patit més que cap altre àmbit les retallades, al voltant del 20% respecte al que tenia l'any 2010. Unes retallades que han tocat de mort una atenció primària històricament dèbil, que mai cap governant s'ha pres seriosament malgrat les moltes recomanacions i evidències sobre el seu paper positiu en la salut de les poblacions i en la sostenibilitat del sistema. Els estudis són tossuts, una vegada i una altra ens diuen que una bona atenció primària millora la salut percebuda i la prevenció, disminueix la mortalitat infantil i la mortalitat general, els efectes secundaris de les intervencions sanitàries i la despesa.
Fa anys, ens havíem apropat a una bona atenció primària, però allò que havíem aconseguit ho hem acabat perdent amb les retallades i les polítiques aplicades. L’impacte, poc visualitzat, ha estat molt alt: pèrdua de metge i infermera referents, fragmentació de l'atenció segons problema de salut o etapa vital, descoordinació en els pacients crònics o atenció continuada per equips i empreses alienes. S'ha malbaratat la visió global i la relació de confiança construïda durant anys i que tant valor terapèutic té.
Allò que ens queda s'assembla cada vegada més a l'antiga atenció ambulatòria. Mica en mica, s'ha anat canviant el model i les garanties del seu resultat, perquè els bons efectes de l'atenció primària sobre la salut es produeixen quan aquesta és accessible, dóna atenció continuada al llarg de la vida, ho fa per a tots els problemes i condicions de salut i té capacitat de coordinar totes les accions que es puguin necessitar.
Aquests dies es parla del col·lapse en els serveis d'urgència hospitalaris. És un problema crònic que s'ha agreujat amb les retallades, però que té més causes. La majoria de persones que «col·lapsen» els serveis d'urgències són pacients crònics descompensats. Ho podem analitzar des de dos enfocaments diferents que comporten solucions també diferents. El primer és dir que no hi ha llits als hospitals per poder ingressar els malalts descompensats, i per tant ens fan falta més llits i més pressupost per a tal fi. El segon és dir que no es fa tot allò que és possible fer abans que aquests pacients arribin als serveis d'urgències, i per tant cal dedicar més recursos a l'atenció primària i al suport a les famílies. Aquesta segona opció resulta menys costosa, comporta menys riscos i té més en compte la globalitat del malalt i del seu entorn.
L'etern problema de les llistes d'espera també pot ser abordat reclamant més especialistes o reclamant més capacitat de resolució dels metges i infermeres de capçalera.
Alerta, doncs. Ens equivocarem si tornem a accentuar la mirada sobre els hospitals i en la recuperació de llits. Perquè en les societats occidentals, més llits hospitalaris no es tradueix en una menor mortalitat. En canvi, sí que està documentat que si hi ha més metges de família disminueix la mortalitat.
És el moment de repensar amb serenor el sistema sanitari que volem i necessitem. Cal fer polítiques sanitàries basades en l'evidència, recuperar el coneixement que tenim sobre els determinants de la salut, centrar-nos en disminuir les desigualtats, considerar les persones i el seu entorn en la seva globalitat. Per contra, s’han de reduir les actuacions innecessàries i redundants, centrar els esforços en aquells que més necessiten (classes socials més baixes) no sobre aquells que més demanen (classes socials més altes), potenciar l'apropiació de la salut i la malaltia i afavorir els aspectes saludables de les persones i les comunitats. I això només es pot fer donant recursos, força i poder a l'atenció primària. És el moment de repensar el model hospitalari i buscar una òptima utilització dels recursos.
És prioritari que des de la nova conselleria es facin nous plantejaments en aquest sentit. Amb el pressupost que disposen es poden fer polítiques diferents i millors.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
