Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

L'abanderada Soraya, el ruc i el 'Dos de Mayo'

Lluís-Anton Baulenas

Mariano Rajoy acaba de signar un decret segons el qual nomena Soraya Sáenz de Santamaria, la seva vicepresident, responsable de la custòdia dels símbols nacionals i de la bandera espanyola. Un acte de govern així, en un altre moment, ens creuríem que és una broma. ¿S'imagina algú el rebombori que hi hauria hagut si s'arriba afer un nomenament semblant a Catalunya? Val més no pensar-hi. On són els intel·lectuals (catalans o no) que tant critiquen l'exacerbació nacionalista… només si és catalana?

Es tracta d'una mostra més, i en van centenars, de nacionalisme banal. El nacionalisme banal és allò que espanyols i francesos, per exemple, denominen patriotisme. El president del govern espanyol pot fer un nomenament d'aquesta mena, castís i ranci, i ningú no li dirà res. Fins i tot, l'hi aplaudiran. Si ho fa un català, el titllaran de nacionalista furibund, obsedit, malalt i nazi. Recordem-ne dos casos més. Agafem el cas del ruc català En el seu moment, aquest símbol va ser vituperat per moltíssima gent, catalans i no catalans. Com podia un poble de debò triar un ase com a símbol? Tant era que es digués que de l'ase, ens n'interessaven les virtuts. A més, comentaris colaterals incidien en el fet que s'havia “inventat”, és a dir, que no tenia arrels, era pur artifici. I sobretot, que s'havia creat només per contraposar-lo al toro d'Osborne i a més, sempre fenicis, aquests catalans, per fer negoci. Com si el toro d'Osborne també es remuntés a la sagrada unitat dels Reis Catòlics o no se n'hagués fet pas negoci (precisament, era una imatge de marca).

Curiosament, però, cada vegada que hi ha eleccions i les convencions dels partits republicà i demòcrata s'omplen d'observadors espanyols, tothom troba tan divertida la qüestió de les mascotes. Els carrers s'omplen de globus amb elefantets (republicans) i, oh, sorpresa, d'ases (demòcrates) No trobaran mai ni un mot de menyspreu referit a la mascota dels demòcrates, la qual, per cert, es remunta a 1828 i també va ser inventada. El president Andrew Jackson va utilitzar el ruc com a símbol electoral, per remarcar-ne la capacitat de feina i alhora, la modèstia. Anys després, un l'il·lustrador, Thomas Nast va començar a usar el ruc per a les caricatures de premsa típiques de l'època i es va fer tan cèlebre que aquest animal va triar-se definitivament com a mascota del partit. Criticar el ruc català però no pas el ruc demòcrata nordamericà és, a part d'un actitud provinciana, un acte més de nacionalisme banal.

El mateix passa amb la celebració de l'onze de setembre. Deixem tricentenaris a part i fixem-nos que una de les crítiques típiques que es fa a aquesta diada és que, què es pot esperar d'un poble que celebra una derrota. Tertulians de poca volada i periodistes de ploma ràpida no poden evitar de referir-s'hi. Però com amb el ruc català, criticar la diada de l'onze de setembre pel fet de celebrar una derrota, ai las, ens porta a descobrir que no som els únics que ho fem. I, ai las, hi ha qui ho fa i es troba molt a prop de nosaltres.

Ens referim als famosos successos del dos de maig de 1808, data carismàtica de la història d'Espanya. Hi trobem un poble heroic, el madrileny, que és derrotat per un enemic que no té pietat, l'exèrcit francès. Hi abunden episodis d'heroisme on la resistència del poble baix de Madrid s'ajunta a les minses guarnicions espanyoles de soldats. I tots plegats escriuen una pàgina, sense dubte gloriosa de la història d'Espanya. Tant, que fins i tot s'ha triat com a dia de la comunitat de Madrid. Les semblances amb el cas de l'onze de setembre són espectaculars: Barcelona va caure derrotada heroicament. I el que es celebra, com els madrilenys amb el seu dos de maig, és la dignitat i la capacitat de resposta, en inferioritat, davant les forces atacants. A l'onze de setembre també hi ha una interacció clara de l'element popular amb la milícia. Dues derrotes, dues lliçons de resistència.

No volem comparar els dos fets històrics, que no tenen res a veure. Simplement, constatar que els madrilenys, doncs, també celebren una derrota. Però, no cal dir-ho, ningú no gosa, ni ha gosat, ni gosarà mai dir que estiguin obnuvilats per res. L'imaginari patriòtic espanyol ho té com a fita. I ben fet que fa. Però resulta que si un altre celebra un fet semblant i li dóna un valor simbòlic semblant, és perquè pateix una tara d'origen fosc que el converteix en nacionalista rabiós.

De nou, el nacionalisme banal disfressat de patriotisme.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats