No odiem Espanya

Aquests dies, arran d’unes declaracions d’Oriol Junqueras sobre la futura relació amb Espanya, s’han desfermat tot d’opinions sobre un suposat odi dels catalans a Espanya. Els opinadors mediàtics madrilenys necessiten agafadors i quan n’intueixen un, s’hi arrapen i no el deixen anar fins que no en troben un de nou. Ja ho pots dir ben fort, que no serveix de res perquè tot s’ho fan entre ells i no escolten, però hi tornarem: La immensa majoria dels catalans no odia Espanya.

L’odi és un sentiment, una passió, que pot dur a fer disbarats. I és possible que algun català el senti, tal com és possible que un espanyol el senti per Catalunya. Algú va remarcar odi contra Espanya per part dels centenars de milers de participants en la Via Catalana? Fins i tot la crema de banderes espanyoles i de retrats del Rei d’Espanya, a part de ser quantitativament marginals, no passa de ser un acte de protesta política circumscrit a la diada de l’onze de setembre. L’odi a Espanya, a la gent d’Espanya, no és pas el sentiment present als carrers de Catalunya. Ni ara, ni abans.

I la raó és tan senzilla com contundent: Els catalans de les classes populars hem crescut al costat d’altres catalans d’origen espanyol. Aquests catalans constitueixen, com a mínim, la meitat de la població. La seva cultura, la dels seus pares, la dels seus avis, han estat i estan presents a Catalunya, d’una manera important, normal i quotidiana des de fa cinquanta o seixanta anys. Encara més, la Catalunya del present no es podria entendre sense ells. I la del futur, tampoc: sense ells, sense el seu vot, aquí no hi haurà independència ni res.

El sentiment independentista ha crescut en positiu, mirant endavant, pensant en el que volem, no pas odiant res ni ningú. Fins i tot molts catalans d’origen espanyol s’estan manifestant públicament aquests dies a favor de la independència arriscant-se a rebre els qualificatius i els insults més cafres que es pugui imaginar. Si aquí hi hagués odi, es multiplicarien els casos d’ofensa a Espanya i els seus símbols. I això no passa. A Catalunya, ara mateix, es poden trobar al carrer totes les sensibilitats, incloent-hi gent no independentista, que mantenen un sentiment fort de lligam amb Espanya, però que igualment votarien que sí en un referèndum per la independència. Sense odi, perquè el moviment independentista (amb el qual pots no estar-hi gens d’acord) no es fa contra ningú, no es fa contra la gent, contra les classes populars espanyoles, sinó contra un aparell polític i administratiu incapaç de reaccionar.

Amb tot això volem dir que un pot ser independentista i alhora no solament no odiar Espanya sinó tenir un sentiment profund de tristor per haver hagut d’arribar a aquest punt de no retorn. I no ho oblidem, quan parlem de punt de no retorn ens referim a la impossibilitat evident de bellugar res en cap sentit. El partit que governa Espanya, però també el principal de l’oposició si així veiés els seus interessos electorals greument amenaçats, farien pinya: Ni dret a decidir, ni federalisme, ni res. “España una y no cincuenta y una” i punt. S’escuden un cop i un altre en una interpretació única i unitarista de la legislació vigent (que admetria tanmateix lectures diverses), amenacen amb la fi del món si es mou alguna cosa i mai, en cap cas, ni tan sols suggereixen que potser caldria començar a pensar en crear una comissió per plantejar una reforma de la constitució. On és el diàleg ofert, doncs?

La deriva d’un govern com el del PP el porta a creure que una oferta de diàleg consisteix tan sols en donar-te un imprès perquè firmis la rendició incondicional. I si no, que vagis al congrés dels diputats, que et repassaran bé tal com van repassar el president basc Ibarretxe. No s’adonen que ara les coses ja no van així. Senyors, aquí no hi ha odi contra Espanya. Simplement creix la certesa que el millor per a tothom seria un canvi en profunditat de l’estructura de l’Estat. I alhora, dissortadament, s’estableix també la certesa que aquest canvi són incapaços, fins i tot visceralment, de dur-lo endavant.