Populisme punitiu als titulars de successos

"Onada de robatoris al barri d'Hortaleza"; "Un marroquí sembra el pànic al metro de Bilbao al crit de 'Al·là'"; "Una parella s'atrinxera al seu habitatge per evitar ser desnonada"; "Sorpresa quan robava roba acompanyada de 3 menors" ; "Immigrants algerians sembren el pànic als carrers de Melilla"; "Inquietud veïnal per l'onada de robatoris";"Un lladre atemoreix una urbanització de Pineda de Mar", "La Guardia Civil deté a tres persones per plantar marihuana"...

Aquests són només alguns dels titulars que podem trobar als mitjans de comunicació. La tasca pedagògica d'un determinat Periodisme ara mateix rema en contra del que hauria de ser, aquella idea llunyana de transformació social a la qual moltes volíem contribuir en començar la carrera. Sembrem la por amb el tractament dels successos, l'espectacularitat prima per sobre de l'anàlisi i obviem per complet els principis del nostre propi Codi Deontològic a l'hora d'informar de manera acurada i precisa; evitar perjudicis per informacions sense prou fonament; respectar el dret a la privacitat; salvaguardar la presumpció d'innocència i la dignitat de les persones, i la seva integritat física i moral, entre d'altres.

I així germinem reiteradament un odi irreflexiu cap a les víctimes del sistema. I quan parlem de víctimes, no ens referim només a les que ens vénen al cap en primera instància. Ignorem deliberadament les explicacions de la delinqüència sobre factors estructurals i en assenyalar constantment determinats col·lectius o barris contribuïm també a l'anomenada profecia autocomplerta. Com a professionals de la informació ens pertoca fer còmplice a la societat de la complexitat dels fets i això passa per ser prou autocrítiques. Limitem els consumidors a una visió simplista dels successos alimentant la cultura de la por i la consegüent demanda punitiva ciutadana.

Però ja sabem -o hauríem de saber- que un augment punitiu no comporta un descens de l'índex de criminalitat, ho demostren diversos estudis com el de l'Instituto Transnacional (TNI) arran de l'aplicació de la “Ley de Narcomenudeo” mexicana. Ho hauríem de tenir clar abans de posar-nos a redactar titulars. Si fóssim capaces de primar la necessitat d'explicar els perquès, en ple segle XXI seria inimaginable que el pols ciutadà plantegés la cadena perpètua o fins i tot la pena de mort com a reivindicació a una mesura “necessària”.

Coneixem l'índex punitiu de les persones a presó (Larrauri, 'Populismo punitivo... y cómo resistirlo, 18) que ens mostra situar-nos davant d'un dels països més punitius d'Europa Occidental, concretament el segon amb un major tant per cent de població a presó. I malgrat això, vivim en constant crisi de desconfiança en la possibilitat de fer front de manera efectiva a la delinqüència. Però també ens trobem, tal com mostren les dades de l'European Crime and Safety Survey (2005), en una situació de por no realista. Tot i la baixa criminalitat, la por al delicte i la creixent sensació d'inseguretat és elevada. Una situació que es deu a l'efectiva aparició de nous riscos com les noves formes de delinqüència o el terrorisme però també a factors que no corresponen a la realitat, els anomenats “gestors atípics de la moral”, on s'hi engloben els mitjans de comunicació (Sílvia Sánchez, 'La expansión del derecho penal', 235-240). Ho amplia també el company Periodista i Criminòleg David Garcia en el seu treball 'La política criminal en la época del endurecimiento punitivo'.

Amb tot això, hauríem de ser capaces de parar i preguntar-nos com podem oferir informacions tan mancades de consciència social i humana només amb la finalitat de convertir-les en noticiables. Amb la seva publicació assumim un cost social tan elevat com ho és el de contribuir a estereotipar la delinqüència, a sobrerepresentar-la i a facilitar una visió sobre el fet que el sistema penal és tou. I generem en l'audiència la sensació que això es correspon amb la realitat.

Preguntem-nos si amb el tractament de successos estem preparant el terreny perquè l'extrema dreta pugui desplegar sense objeccions els seus discursos en pro de l'aniquilació dels drets humans o si, ben mirat, la feina ja està feta i per això funcionen tan bé determinats titulars i notícies.