Ells, la premsa reverencial, parlen de la marxa de la dignitat del 22-M com un petit esdeveniment de hooligans antisistema tirant pedres a bancs després d'una manifestació de poca importància (“Si la premsa espanyola segueix així, aviat el nombre de manifestants ens sortirà a retornar”, diu a Twitter algun intel·ligent observador).
Ells diuen també que Suárez és la Transició i la Transició és Suárez amb un estil entre l'¡Hola! I un llibre d'història ranci, ple de miracles i estampetes: de Suárez franquista a demòcrata en temps rècord i de com de sa va ser tancar les ferides sense netejar. Res de la gangrena que es va instal·lar, res de tot el que es va evitar fer, res dels interessos que hi havien pel mig, res de la gran violència durant la Transició tan ben descrita i documentada per Carlos Jiménez Villarejo [1], res del que nosaltres callem.
La Transició no ho va ser. En altres països, el temps després de la fi d'una dictadura és el temps de parlar, de netejar ferides, de parlar de la por i del silenci dels anys de repressió, d'ajuntar i compartir en veu alta com ens han afectat aquests anys. És un temps de buscar els desapareguts i els morts i de donar-los una sepultura respectuosa, d'integrar-los amb dignitat en la història. Diversos països llatinoamericans ens han mostrat com es fa tot això.
Però nosaltres no ho vam fer. No vam parlar de tot això. Per fer una transició d'una dictadura (implantada amb un cop d'estat que va durar tres anys) a alguna cosa semblant a una democràcia, cal desenterrar les paraules i, més que movidas i desptapes light, el que es necessita, segons els experts en la transmissió generacional dels efectes de la violència política, és parlar del que va passar abans i de com encara aquests efectes s'arrosseguen en els comportaments i en les ments dels descendents, encara que no ho sàpiguen ni ho vulguin reconèixer [2.
No ho vam fer perquè sota de la movida i la llibertat aparent de la Transició, érem una societat ferida, com ho són totes les societats posdictadura [3]. I no sabíem ni sabem com parlar de la por, la ràbia, les ganes de venjança, el conformisme, el “Shhh, que ens sentiran”, el “no es pot fer res” i el “no puc, no em deixen” [4].
Deixarem que la premsa reverencial ens inundi aquests dies amb la seva posada en escena de la Transició? Criticarem la premsa reverencial perquè no parlen del costat més fosc de Suárez?
O farem alguna cosa útil, com desenterrar les paraules i dir el que fa dècades no es diu, aprofitar que el tema està damunt de la taula per parlar del de veritat? ¿Seguirem callats sobre les nostres arrels regades amb la sang dels nostres avis, aquest silenci que ens frena de parlar al poder directament, de fer una vaga indefinida, de realment mostrar la nostra dignitat perquè la por canviï de bàndol?
Clara Valverde Gefaell és l'autora del llibre que acaba de publicar l'Editorial Icaria, 'Desenterrar les paraules: Transmissió generacional del trauma de la violència política del segle XX a l'Estat espanyol' (amb pròleg de Montse Armengou).
------------------------------------------
[1]Jiménez Villarejo, C., Doñate Martín, A., (2012). Jueces pero parciales: La pervivencia del franquismo en el poder judicial. Barcelona, Editorial Pasado y Presente.
[2]Davoine, F., Gaudillière, J.F. (2012).Historia y Trauma: La locura de las guerras.Fondo de Cultura Económica.
[3] Martín-Cabrera, Luís,(2011).Radical Justice: Spain and the Southern Cone beyond Market and State, Maryland: Bucknell University Press.
[4] Valverde, C. (2014). Desenterrar las palabras: Transmisión generacional del trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español. Barcelona: Editorial Icaria.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
