Necessitem una vacuna contra la distracció en la nova etapa del neoliberalisme català?

Hi ha un gran enuig i decepció en els moviments socials a Catalunya, aquests dies, davant l'espectacle de la política parlamentària i institucional. Però desgraciadament no és només un espectacle. És un enduriment de la dreta que ha agafat per sorpresa molts dels honestos i compromesos activistes que no s'imaginaven, o que no es volien imaginar, fins a quin punt podia arribar un acord entre Junts Pel Sí (JxS) i la CUP.

Aquesta nova etapa del neoliberalisme en què estem entrant és més dura i cruel que la prèvia, al mateix temps que té una cara més amable, més de “bon rotllo”. I per això despista més, obrint la porta a més crueltat.

Ens despista, entre altres coses, veure estils moderns. Un exemple: Anna Gabriel de la CUP, el diumenge 10 de gener, a l'hemicicle del Parlament donant el seu suport a Puigdemont amb una samarreta de les dones zapatistes.

Als lectors de Catalunya Plural no cal explicar-los que Puigdemont no només continuarà les polítiques convergents de Mas, sinó que ho farà amb la renovada llibertat i energia que li atorga el pacte JxS-CUP.

Molts tenim clar que donar suport a la dreta i les seves polítiques mortíferes no es fa amb una samarreta de les dones zapatistes, les que ens van ensenyar el concepte de la “dignitat rebel”. Tu i jo no som dones zapatistes. Però intento imaginar-me com explicariaa una dona zapatista la foto de Gabriel amb la samarreta donant suport a Puigdemont. No puc.

Aquesta utilització de la digna lluita zapatista per fer que el suport al neoliberalisme de Convergència sigui més “digerible” és, senzillament, “imperialisme-porn”. Però clar, ningú diu res (menys en privat per WhatsApp) perquè Gabriel és una dona i diu que és anticapitalista. No la critiquem, diuen molts. I jo dic: això no és personal ni de gènere. Això és una reflexió sobre com ens despistem.

Un altre exemple de possible distracció en els propers dies i mesos és el nomenament de Toni Comín com el nou conseller de Salut.

Estem acostumats al neoliberalisme més brut: Boi Ruiz privatitzant sense amagar-se gaire mentre ens deia que havíem de comprar-nos una assegurança privada. O Josep Maria Padrosa, el fins ara director del CatSalut, donant lucratius contractes a les seves pròpies companyies de fisioteràpia i amb l'Oficina Antifrau dient-li que “no ho fes més” com a única conseqüència.

Ara, esbrinar què està fent la dreta neoliberal amb els nostres béns públics no serà tan fàcil com “seguir els diners” (que deia “Garganta profunda” en el cas Watergate). No. Polítics com Toni Comín no han arribat al seu càrrec per enriquir-se com la fornada anterior. Comín tampoc s'ha enfilat cap amunt i cap a la dreta per muntar negocis per als seus amics com la “colla” de Boi Ruiz.

Llavors, per què Junts Pel Sí ha posat a Comín com a Conseller de Salut? No pel seu currículum i coneixements en temes sanitaris, perquè no els té. A Catalunya hi ha nombrosos experts en salut pública, en determinants de la salut i en desigualtats que podrien fer un excel·lent treball en aquesta Conselleria. Però han posat a Comín, professor de filosofia d'ESADE i exparlamentari durant el Tripartit.

Toni Comín és l'expert en “arreglar” problemes per als poderosos, una mena de príncep que es creix davant els dracs que els polítics que estan més amunt que ell en la “cadena alimentària” necessiten degollats.

Per als que tenen memòria política pre 15M, recordaran el seu rol al PSC com a soldadet de Marina Geli, que li va encarregar sabotejar la Iniciativa Legislativa Popular sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica (ILP FM-SFC) el 2007-2008.

Per què aquesta ILP era un “drac” per a Marina Geli i el Tripartit? Un diria que unes associacions de gent massa malalta per aixecar-se del llit no eren una amenaça. Doncs sí que ho eren. I en això Marina Geli i altres càrrecs del CatSalut llavors ho venien (són perversos però no tontos). “No aconseguireu atenció sanitària perquè no creeu alarma social”, va dir María Luisa de la Puente, la llavors directora general de Planificació i Avaluació del CatSalut. “Aquestes malalties no passaran”, va dir Rafael Manzanera, el llavors director general de Recursos Sanitaris del Departament de Salut que després va ser director general de l'ICAMS (Institut Català d'Avaluacions Mèdiques i Sanitàries).

Ni els mateixos malalts-activistes s'adonaven llavors de com d'amenaçant era la seva ILP FM-SFC en què només demanaven, per 250.000 malalts, inclosos els nombrosos nens afectats d'aquestes patologies, la mateixa atenció sanitària que qualsevol altre malalt a Catalunya. I també demanaven que el ICAMS fos més just i menys abusiu amb els que estan discapacitats per aquestes malalties.

Aquella ILP va recollir en dos mesos (un terç del termini) tres vegades la quantitat de signatures que es necessitava. Tot i que la Llei de la ILP no contempla negociacions paral·leles, Marina Geli va mobilitzar Toni Comín, llavors parlamentari del PSC que s'ocupava de Relacions Internacionals, perquè intentés, per tots els mitjans necessaris -negociació, assetjament, humiliació i minant la ja mala salut de tots els malalts que componien la Comissió Promotora de la ILP FM-SFC- sabotejar aquesta ILP. I ho va aconseguir. (Encara, entre els malalts, són famoses les frases i crits indignats de Comín, com ara: “No podeu fer una ILP, perquè si vosaltres en feu una, llavors tothom en voldrà fer una!”). Marina Geli i altres polítics, que també es movien cap a la dreta, es van quedar en deute amb Comín.

Però, quin drac hi ha ara que necessiti la intervenció del valent Comín? Ni més ni menys que la sanitat catalana.

Encara que a la premsa Toni Comín ja “embruta les paraules” (que diria Benedetti) com “transparència” i “desprivatització”, despistant i donant falses esperances a molts, la seva tasca està molt clara en el document “Proposta d'Acord Cap a la independència”. La tasca és el continuisme: seguir mantenint el “model mixt català” a la sanitat catalana. Aquesta expressió “model mixt català” és llenguatge neoliberal per dir que la sanitat privada “conviu” amb i dins de la sanitat pública.

Però ja s'ha demostrat aquí i en nombrosos països que aquesta convivència no és possible. Si la sanitat pública no està blindada de la mercantilització de la sanitat privada, la sanitat pública servirà per al que ha estat servint aquests últims cinc anys a Catalunya: per enriquir i augmentar la sanitat privada.

És clar que Comín intentarà despistar “desprivatitzant” un parell de serveis sanitaris. El repte donat a Comín per Junts Pel Sí és el de mantenir el negoci privat en la sanitat pública i, al mateix temps, despistar i desmobilitzar (i si cal assetjar, com ja hem vist que és capaç) els activistes que defensen la sanitat pública catalana.

A mesura que els activistes defensors de la sanitat pública es topin amb les tàctiques de Comín, s'atreviran a criticar-les i si cal, denunciar-les? Aquí és on la distracció ja ha començat. Ja se sent: “No, no es pot criticar Comín... és un tipus que sembla afectuós, va estar a l'esquerra... En Toni porta el cognom del seu pare, l'honest, conseqüent i compromès comunista català Alfons Carles Comín...”

Ai, necessitem urgentment una vacuna contra la distracció!

Clara Valverde Gefaell acaba de publicar el llibre Desde la necropolítica neoliberal a la empatía radical: Violencia discreta, cuerpos excluidos y repolitización (Icaria Editorial 2015).