Crec que cal posar l'accent en aquest segon element. A ningú se li escapa que aquesta és una llei que s'ha fet per “la” consulta. El risc era evident: de la mateixa manera que alguns defensen l'autodeterminació, però només per a Catalunya i no per a altres pobles, podia passar que aquells que parlen de radicalitat democràtica quan es refereixen al 9N, s'oblidessin de l'aprofundiment democràtic en la resta d'àmbits i qüestions. De fet, aquest era el punt de partida.
Afortunadament, però, la ponència parlamentària ha fet una bona feina i finalment això no ha estat així. La llei reconeix que la participació ciutadana no s'esgota amb les eines de democràcia directa, que en qualsevol cas suposen un gran avenç legislatiu. Participar és incidir en la presa de decisions públiques. Això es pot fer votant, però també es pot fer proposant, argumentant, deliberant o implementant directament determinades actuacions. En aquest sentit, la llei regula unes bones bases per dur a terme processos institucionals de participació orientats a promoure la intervenció de la ciutadania en les polítiques públiques: en fixa les fases, estableix alguns criteris de qualitat democràtica, requereix que s'elabori una memòria pública amb els resultats i obliga a la seva avaluació.
Certament, ni les consultes ni els processos participatius seran vinculants. Tot i això, sí que s'obliga al govern de la Generalitat i als governs locals a respondre davant dels resultats d'una consulta i s'estableix que la memòria dels processos participatius haurà d'incloure un apartat específic explicant els efectes del procés sobre l'actuació de l'administració convocant.
La llei, d'altra banda, reconeix la iniciativa ciutadana tant per a les consultes no refrendàries com per als processos participatius. És a dir, la ciutadania podrà sol·licitar que es duguin a terme aquest tipus d'instruments. Si es recull el nombre suficient de signatures (amb uns llindars molt raonables) i es compleixen els requisits legals, aleshores el govern interpel·lat estarà obligat a impulsar la consulta o el procés participatiu que s'hagi sol·licitat. Aquesta és potser la novetat més significativa, ja que converteix aquesta llei en un instrument en mans del poble, responent així a les noves formes de fer política que bona part de la ciutadania està reclamant. A partir d'ara, doncs, serà responsabilitat del govern de la Generalitat i dels governs locals, però també de la ciutadania, que es generalitzi i es normalitzi l'ús d'aquest tipus de pràctiques polítiques.
Malauradament la llei conté també alguna aberració significativa ja que, a banda de fer una discutible selecció de les modalitats de participació que es regulen, contempla les enquestes com un instrument participatiu. Oi que el català i el valencià són científicament la mateixa llengua, per més que hi hagi una llei que digui el contrari? Doncs al meu entendre les enquestes no poden ser considerades un instrument participatiu, per més que aquesta llei així ho estableixi. A través de la demoscòpia podem descriure i analitzar l'opinió pública, però en cap cas a través de les enquestes la ciutadania pren part activament en els processos de presa de decisions públiques. Més enllà de la manca de rigor en la definició, la qüestió és preocupant perquè obre la porta a simplificar qualsevol procés participatiu a la realització d'una enquesta. Feta la llei, feta la trampa.
