Un plebiscit sobre el partit de Pujol
Les negociacions entre el Govern i ERC per arribar a un avançament electoral s'han embullat per la necessitat de Convergència d'acudir a les eleccions amb una candidatura el més blanquejada possible per esmorteir la predictible patacada
La primera opció de Mas era la llista unitària amb ERC però, en vista que Junqueras no cedeix, la segona opció és fer-se amb l'exclusivitat d'una candidatura esquitxada per membres independentistes de la societat civil
En les pròximes eleccions està en joc la majoria independentista, però també l'hegemonia d'una CDC que viu els moments més difícils des que existeix, cosa que les converteix en un plebiscit sobre diverses qüestions transcendentals per a Catalunya
Hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya abans de la primavera? La pregunta es va formulant una vegada i una altra des del 9 de novembre passat, quan 2,3 milions de catalans van acudir a les urnes per votar sobre la independència. Una votació simbòlica en tant que sense efectes jurídics i, per tant, que necessita unes eleccions oficials per convertir-se en expressió política institucionalitzada.
Hi haurà eleccions, llavors, abans de les municipals?, es pregunten els catalans, que durant dos mesos s'han topat amb diferents 'depens' per resposta. Depenia al principi que hi hagués una llista conjunta independentista i, poc després, que les organitzacions independentistes de la societat civil estiguessin disposades a donar suport a aquesta llista. Més tard va semblar dependre que el Govern pogués aprovar els pressupostos. En els últims dies depenia que les negociacions entre ERC i el Mas arribessin a bon port.
El laberint de tants 'depèn' superposats no pot amagar que, en realitat, l'avançament electoral sempre ha depès d'una sola cosa: que Mas pogués trobar una fórmula per blanquejar prou la llista de Convergència per a esmorteir una caiguda electoral que tots els sondejos preveuen. El partit de Pujol, no és cap secret, no passa pel seu millor moment. Fa malabars amb fins a 7 crisis, ha culminat un procés de refundació sense pena ni glòria i el 9-N no li ha proporcionat suficient oxigen per evitar el seu segon patacada electoral a 2 anys. L'objectiu d'Artur Mas és que el seu partit encreuament aquesta llarga època de crisi turbulenta amb el menor dany possible i pensa fer servir totes les eines a la seva disposició per aconseguir-ho.
La primera opció de Mas va ser la llista conjunta amb ERC, un partit en pujada i que gairebé obté tots els escons que CiU perd. La possibilitat de concórrer junts a unes eleccions havia estat deixat caure per Convergència en diverses ocasions, però va ser obertament proposada per Mas a Junqueras en les vigílies del 9-N, quan les tensions pel canvi de plans per a la consulta van estar a punt de fer-la inviable. Junqueras va refusar llavors, amb l'excusa de “primer el 9-N, després ja veurem”, però el ja veurem ha tingut el mateix signe després del procés participatiu. El líder d'ERC no vol ni sentir parlar d'una llista conjunta. En ple ascens electoral a costa de CiU, acudir a les eleccions junt amb el rival seria tant com renunciar a disputar l'hegemonia catalanista després de 35 anys.
Esquerra preparava, així que Mas es va inventar la “llista del president”, una candidatura amb persones més properes aMas que a CiU i amb el suposat pedigrí de la societat civil. El president calculava que una candidatura de baix perfil convergent i plena de líders independentistes seria més acceptable per a ERC. Aquesta va ser la proposta que Mas va vestir de llarg en la seva conferència al Fòrum, on va dibuixar un full de ruta per arribar a la independència en un any i mig. El president lliurava la clau d'aquesta transició nacional calendaritzada a Junqueras, que a canvi havia d'accedir a integrar-se en la “llista del president”.
Però el d'Esquerra va donar de nou carbasses i les relacions entre els partits que han votat junts al Parlament la majoria de decisions rellevants des de 2012 van començar a tensar-se com mai abans. Mas té la paella pel mànec, ja que és ell l'únic que pot convocar eleccions. Però, el discurs grandiloqüent de la transició nacional queda deslluït per l'ús obertament partidista d'aquesta important prerrogativa presidencial, cosa que el món independentista comença a retreure al president. Cada dia que passa sense convocar eleccions, més votants del cobejat grup dels indecisos -indecisos sobre la independència, s'entén- s'allunyen en vista de la bronca entre sobiranistes, i a això cal sumar-hi que Podem ja pressiona amb força a Catalunya.
El primer home de la Generalitat va usar amb insistència la seva capacitat de convocar eleccions per forçar Junqueras a acollir-se a la candidatura conjunta però, en vista que ERC no afluixava i estava disposat a la guerra de desgast, va dissenyar una alternativa. Quedar-se la “llista de país” per a Convergència, pactar amb ERC que no fitxarien en els caladors de la societat civil i fer les eleccions de seguida. Aquesta opció, pensaven al Govern, satisfaria a ERC, ja que no l'obligava a unir candidatures, i aconseguiria l'objectiu de blanquejar la llista de CDC minorant la caiguda electoral. Per això, Mas va proposar en una carta a Junqueras tres opcions en arbre, cosa que ja s'ha convertit en marca de la casa. La fórmula era: Vol vostè, senyor Junqueras, unes eleccions abans de la primavera? En cas de voler, renúncia a candidats independents a la seva llista?
Esquerra va dir Sí-Sí, però va dir un Sí-Sí d'Esquerra. Marta Rovira, la número dos d'ERC, va comparèixer d'urgència divendres a la tarda per assegurar que veien bé l'opció d'eleccions al març amb candidatures separades i que Mas es quedés als membres de la societat civil. En la resposta introduïen amb habilitat dues clàusules: no renunciaven explícitament a fer fitxatges d'independents pel seu compte i fixaven la data al març, cosa que Mas no havia aclarit. La resposta de Mas va arribar en forma de SMS a Junqueras en la següent mitja hora. El Govern acusava Esquerra d'intransigent per no haver-se mogut de la seva postura inicial i li censurava per “presentar com un acord el que no ho pot ser si es tergiversen greument els termes de la proposta inicial”.
Artur Mas només està disposat a anar a les eleccions si això no significa donar el tret de gràcia al partit que va fundar Pujol. Per això, necessita actuar amb la seguretat que serà ell i només ell qui vagi amb una llista de clar pedigrí independentista, capaç de convèncer a una part important d'aquests 2,3 milions de votants del 9-N. En l'època dels plebiscits, un plebiscit sobre la independència li sembla poca cosa a Mas quan pot convertir les eleccions en un plebiscit sobre la supervivència de la “casa gran del catalanisme”. En les pròximes eleccions està en joc la majoria independentista, però també l'hegemonia d'una Convergència que viu els moments més difícils des que existeix, cosa que les converteix en un plebiscit sobre diverses qüestions transcendentals per a Catalunya.
