Pujol Ferrusola, business consultancy

Després de tants anys sentint parlar d’ells, la desfilada dels set germans Pujol Ferrusola pel Parlament ens ha permès posar veu i actualitzar la foto (d’alguns gairebé només teníem la de la primera comunió) dels sis que formalment no s’han dedicat mai a la cosa pública. Però sobretot ens ha permès dotar-los d’una certa personalitat. Fins ara coneixíem la manera de fer i ser de l’Oriol, i para de comptar. Ara, els espectadors del Canal Parlament ja podem posar els adjectius que pensem que millor escauen a la resta. Per exemple, un servidor diria que el Jordi va de milhomes per la vida, que el Pere prefereix el paper de bon jan, que la Marta i la Mireia són més discretes, i que l’Oleguer és un curiós tauró de les finances amb aspecte d’eremita, si bé va semblar el més sincer de tots i qui va donar les explicacions més convincents. Pel que fa al Josep, el tercer de la nissaga i últim a comparèixer, està ben clar: és el fanfarró catxondo de la colla, l’ànima de les festes familiars.

A la família hi ha dues assalariades (de la Mireia és una mera suposició, en realitat no sabem a què es dedica, però en tot cas no té negocis) i quatre businessmen, ja que fins i tot els teòrics assalariats han estat emprenedors i han fet molta pela malgrat que la seva mare digués allò de què van amb una mà al davant i l’altra al darrere. I sembla que el cinquè, el que anava per veterinari i va acabar de polític, també va sortir una mica negociant, però això en tot cas ho haurà de determinar la justícia. Queda clar, això sí, que a la família no hi ha cap advocat, cap metge, cap professor, cap funcionari, ni tampoc cap fuster, cap mecànic, cap artista, cap cooperant o (en una família tan tradicional i cristiana) cap capellà. Donada la vocació unívoca d’aquesta família per la consultoria de negocis podrien unir forces i neurones i posar un despatx tots junts: Germans Pujol Ferrusola Corp, consultancy, offshore economic dynamizers, insider lobbying & trading.

De tots set, però, només un s’ha presentat davant la plebs com un gran triomfador: Josep Pujol Ferrusola, l’home que ja era “un tio bastant ric” a 31 anys, perquè guanyava més que el seu pare omnipotent, i que ho continua sent ara, als 52, segons explica, gràcies a aquells milions (nou? No ho va confirmar) que va ingressar amb la venda d’Europraxis a Indra l’any 2001 i de les inversions patrimonials que ha fet amb ells. Des de l’autoexili de Miami, Josep va presumir d’anar sobrat de calers, es va vantar del seu Master en International Management per Esade i del seu MBA per la Stern Business School, se li van intuir les ganes de preguntar quants dels presents podien dir el mateix, i va perdonar la vida als diputats amb el seu conte per a menuts sobre el funcionament d’una consultoria o amb l’abús d’anglo-tecnicismes com benchmarking, utilities, recluting, leveraged buyouts o investment banking. Veient-lo en acció, un s’imagina que aquell extemporani “eres bueno, eres muy bueno”, amb veu de Robert de Niro, que li va etzibar a Isabel Vallet (CUP). Possiblement Josep Pujol se’l repeteixi cada matí quan es mira al mirall.

Ara bé, amb el seu privilegiat enginy de gran consultor, el tercer Pujol Ferrusola i únic no imputat (de moment) va maquillar la realitat tant o més que el primer. Per posar un exemple ben ruc, va afirmar que la seva marxa a Miami no tenia res a veure amb l’esclat del cas Pujol, sinó que obeïa a una estratègia d’expansió molt meditada per Indra Business Consulting (que és l’actual nom d’Europraxis), i curiosament, mig any després d’aquella mudança, en una empresa tan farcida de genis encara no hi ha hagut temps de posar a la web que s’ha obert una nova delegació a Miami. Serà difícil penetrar al mercat nord-americà si la delegació de Miami ni tan sols figura a la web corporativa.

Josep Pujol només va estar a punt de perdre els papers quan Marc Vidal (ICV) va insinuar que Indra havia pagat un preu excessiu per Europraxis. Aquí es va picar. I va contraatacar preguntant amb insistent impertinència al diputat si coneixia la facturació i l’ebitda d’Europraxis abans de la compra. Ni el coneixia Vidal (lògic) ni Pujol Ferrusola el va voler dir (no tan lògic). Si tan elevat era, i tant com li agrada fardar de tot, per què no el diu? Potser perquè, per no faltar a la veritat, Josep Pujol hauria d’haver aclarit que Europraxis s’havia partit en dos mesos abans de la compra d’Indra, i que per tant dels ebitda que podia presumir eren els anteriors a què els socis es barallessin entre ells. Això va passar a començaments del 2000, quan es deia Europraxis Group. En la repartició, uns socis es van quedar el nom, modificant-lo només una mica (Europraxis Consulting) i uns altres van canviar de nom (van passar a dir-se, i encara se’n diuen, Globalpraxis) però van conservar la seu social (unes oficines a les torres Trade de Barcelona). Josep Pujol estava en el primer grup, que és el que l’any següent va integrar-se a Indra per un preu de 44 milions d’euros.

Remarcable també la pirueta quan li van tocar el tema de Tourism & Leisure i els estudis fets per aquesta firma per al Consorci de Turisme de Catalunya (que depenia del departament del qual el seu germà Oriol Pujol era secretari general). En aquest cas va dir el de sempre (que no tenia res a veure amb ell, com gairebé res de les coses concretes que li van preguntar, estil Alpi o Lear), però cal tornar a la seva exposició inicial per adonar-se que s’esperava la pregunta i se l’havia preparada.

Això va dir en la seva intervenció prèvia: “L’any 1999 vam incorporar a Europraxis la pràctica de turisme i oci. Ho menciono perquè, segurament, són preguntes que vostès voldran fer. La filial que es va incorporar es deia T&L –Tourism & Leisure– i venia d’un professional que venia d’una empresa molt prestigiosa del sector que es diu THR, que continua sent un líder absolut i una gran empresa, i ell se’n va voler anar d’aquesta empresa i va muntar aquesta amb nosaltres. Això era una empresa separada, que es deia T&L, que la gestionava un professional, i de la qual nosaltres... o sigui, Europraxis tenia el 70 per cent”.

Mentre posava l’èmfasi en el lideratge absolut de THR obviava que T&L era una firma pràcticament unipersonal, de Jordi Ferrer Graupera, germà de l’exvicepresident del Barça Jaume Ferrer Graupera, company de pupitre de Josep Pujol Ferrusola. Els primers encàrrecs de T&L els va obtenir, doncs, de la Generalitat. Tres estudis titulats “Manual Tècnic de destinacions esportives a Catalunya”; “Anàlisi i avaluació del Pla de Negoci de Girona Turística” i “Avaluació del Pla Econòmic del Portal Turístic i central de reserves d’Eoland.com”. I si no en va obtenir més, va ser perquè CCOO ho va esbombar (des d’aquí, un record pel Quim Dodero), igual com va esbombar les irregularitats que van donar peu a l’anomenat cas Turisme. L’estudi d’Eoland, a més, va ser clau perquè els seus promotors aconseguissin una subvenció de 120.000 euros de la Generalitat i un préstec d’1,5 milions de l’ICF que no es va retornar mai perquè el portal va fer aigües. I a sobre un dels exdirectors de Turisme de Catalunya va anar a treballar a aquest grup privat que havia promogut el fracassat i ben untat portal, un més dels habituals casos de portes giratòries que es registraven aleshores (i ara).

(Un parèntesi sobre T&L: qui en tingui ganes, que doni una ullada a les seves memòries i veurà la quantitat de feines que va fer aquesta firma pel Barça mentre el seu vicepresident va ser Jaume Ferrer Graupera, avui integrat a l’estructura directiva de T&L. Per flipar).

Per un sector de l’opinió publicada, doncs, els germans Pujol Ferrusola han passat la prova del Parlament amb nota. No sé què esperaven, que s’enfonsessin anímicament i es posessin a plorar? Que confessessin que s’han aprofitat dels seus cognoms per enriquir-se i que el tema de l’herència (perdó, de la deixa) és una burla? Cert que els fills de l’administrador general s’han defensat amb gràcia i naturalitat, i que han aclarit alguns falsos mites que corrien sobre ells, però en general s’ha constatat que el seu amor per la bona vida era proporcional al sentiment que ara tenen de falta de gratitud dels administrats, i que la impúdica relació entre diners públics i negocis privats dels 23 anys de pujolisme no era un mite. Era un tabú.

Els que aleshores ens interessàvem per aquestes foteses, més que aprendre coses noves, hem refrescat el que havíem sabut, amb l’impagable al·licient de tornar a veure la pel·lícula comentada pels seus protagonistes. Òbviament, només s’ha parlat i preguntat sobre coses que en algun moment van ser notícia, normalment de petit format i circulació curtcircuitada, o sigui que tot el que aleshores no se sabia avui segueix ocult. Potser l’acció judicial pugui desenterrar alguna cosa, la parlamentària ho té molt més difícil.

Però queden mesos de comissió i moltes compareixences per endavant. Seguirem sintonitzant el Canal Parlament encara que només sigui per refrescar la memòria, que sempre és un exercici higiènic i saludable.