Si bé amb la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya acaben finalment les interpretacions d’enquestes i sondejos, les lectures que ara comencen dels resultats finals no estaran menys exemptes de creativitat i auto-indulgència. Artur Mas, i al seu costat Raül Romeva, anuncia eufòric el triomf del procés independentista que ell s’entesta en liderar, i des de l’unionisme més recalcitrant demanen dimissions del candidat d’incògnit de Junts pel Sí i la reedició de la contesa electoral. Curiosament, aquells que defensaven que aquestes eleccions eren un plebiscit reivindiquen haver-lo guanyat sense haver-hi obtingut més de la meitat dels vots, i forces com el Partit Popular i Ciutadans, que junts no sumen més del 26% dels vots, celebren haver salvat la unitat d’Espanya.
Tanmateix, ni el suposat plebiscit sobre la independència de Catalunya ha resultat de manera indubtable en un Sí cap a la Declaració Unilateral d’Independència ni ha triomfat el No. Si hem de parlar de guanyadors i perdedors en aquesta contesa electoral, per triar-ne els tres més importants, entre els primers es troba el dret a decidir, entre els segons, la defensa dels drets socials de la majoria de la ciutadania de Catalunya i la regeneració de la política institucional des d’una perspectiva transformadora.
Les persones que han votat a favor de la celebració d’un referèndum per a que els i les catalanes puguin decidir el futur del seu país suma 2.406.776 (Junts pel Sí, Catalunya Sí Que Es Pot, CUP, Unió), mentre que el total de paperetes dipositades en suport a les forces que s’hi oposen (Ciutadans, PSC i PPC) és de 1.586.302. Tot i que és impossible saber com es decantaria el vot de les 463.489 que han donat suport a Catalunya Sí que Es Pot i Unió en un hipotètic referèndum sobre la independència, no és gens descartable que una part important optés per la creació d’una República Catalana independent. D’altra banda, i encara més important des d’una perspectiva democràtica, el conjunt de persones que han expressat que volen que aquest referèndum deixi de ser hipotètic supera en gairebé un milió a les que, segons els resultats del 27S, consideren que no cal consultar la ciutadania. Espero que tant aquells que porten anys oposant-se a reconèixer el poble de Catalunya com a subjecte polític amb dret de decidir el seu futur com aquells que li reconeixen aquest dret però des d’una posició acomplexada i plena de matisos, facin balanços el menys auto-indulgents possibles i prenguin nota: la voluntat d’autodeterminació és hegemònica a Catalunya i ni pot ser menystinguda amb fins electoralistes ni pot ser defensada a mitges tintes.
La defensa dels drets socials, d’altra banda, ha estat la gran absent dels debats de les darreres setmanes. La força més votada, Junts pel Sí, els esmentava únicament quatre vegades en el seu programa (i dos cops el terme “desnonaments”). Ha comptat, a més, amb un ecosocialista de cap de llista que no ha dubtat en actuar d’home-escut front les crítiques a les polítiques austericides de Convergència i Unió i en contribuir a emmudir-les. Ciutadans, d’altra banda, s’ha omplert la boca parlant d’“unió” i “convivència” i, les poques vegades que la seva candidata ha parlat del país que volen construir no ha fet més que repetir les mateixes fórmules antisocials que tants anys porten fracassant a Catalunya i arreu en mans de Convergència i Unió , CIU i el PSOE. Les dues úniques excepcions en el terreny social les han constituïdes Catalunya Sí Que Es Pot, amb el seu clam a poder decidir-ho tot, i la CUP-Crida Constituent amb la seva tossudesa per dotar la independència de contingut de ruptura social i econòmica. Tanmateix, totes dues han fracassat a l’hora de col·locar-lo en l’agenda política i no han aconseguit treure’l de la marginalitat de la campanya electoral. Front els arguments que aquestes eleccions “anaven d’una altra cosa”, cal no oblidar que històricament els projectes nacionals no han estat mai socialment ni econòmicament neutres i quan han semblat mancats de contingut social ha resultat que aquest estava present de manera implícita. No hi ha dubte, en aquest sentit, que tant el projecte nacional de Junts pel Sí com el de Ciutadans (que també el té) es caracteritzen pel seu tarannà antisocial. I aquesta és una derrota no només de les esquerres sinó sobretot de les classes populars i majories socials de Catalunya.
La segona derrotada d’aquestes eleccions és, com apuntava anteriorment, la regeneració de la política institucional des d’una perspectiva transformadora. Amb l’única excepció de la CUP, que ha presentat una llista farcida de persones independents i militants compromesos amb les lluites socials, la resta de forces no han permès albirar gaire esperança vers una altra forma de fer política. Des d’un Junts pel Sí que ha treballat per portar de nou a la presidència un Artur Mas pretesament aliè als escàndols de corrupció protagonitzats pel seu partit i amagat darrere respectades cares de l’esquerra i de la societat civil, passant pel tàndem Arrimada-Rivera qui, malgrat presentar-se com el “canvi sensat” s’assemblen perillosament al pitjor del Partit Popular tant en les seves propostes econòmiques com en el seu xenòfob “Quita tus sucias manos de mi bandera” i la imputació del senyor Jordi Cañas. Per no oblidar una Catalunya Sí Que Es Pot que s’ha quedat a anys llum de les confluència aconseguida a Barcelona en les eleccions municipals del 24 de maig. Amb algunes més que honroses excepcions com el mateix cap de llista, Lluís Rabell, o lluitadors irreductibles com l’Albano Dante, en Joan Giner o l’Alba García, ni el procés de confluència ni la confecció de la llista i del programa de Catalunya Sí Que Es Pot no han estat a l’alçada del moment de revolució democràtica en què es trobem. Això s’ha vist reflectit en els resultat. Per citar només dos exemples, i sense voler traslladar de manera mecanicista els resultats de les eleccions municipals del mes de maig al 27 de setembre, Catalunya Sí Que Es Pot ha obtingut en un districte com Nou Barris menys de la meitat de vots dels que va obtenir Barcelona en Comú fa només quatres mesos (10.330 vers 22.466 ) i menys de la meitat de vots també a la capital de Catalunya (80.950 vers 176.337). No podem perdre de vista, per descomptat, que Catalunya Sí Que Es Pot no és, ni ho va ser mai, Barcelona en Comú; com tampoc podem perdre de vista que ni de bon tros ha aconseguit il·lusionar de la mateixa manera. Són males notícies per a Catalunya Sí Que Es Pot però ho són també per a tots aquells i aquelles que portem mesos vibrant amb la possibilitat d’una transformació radical de la vida política del nostre país i que avui veiem com el recanvi del Règim triomfa als barris i municipis que no fa gaire lideraven el canvi.
A partir del 28 de setembre continuarà i s’accelerarà la competició per imposar un relat guanyador de les eleccions. Espero que també s’encetin els balanços rigorosos i les autocrítiques honestes. Ho mirem com ho mirem, la defensa implacable dels drets socials i la regeneració democràtica són les grans derrotades del 27S. Potser el dret a decidir hi surt millor parat, però ho fa, en el millor dels casos, sense justícia social i, en el pitjor, amb el contingut criminal que ens ha imposat Artur Mas durant els darrers cinc anys.
El que segur que no guanya és la reivindicació que la lluita pels drets socials, la lluita per la sobirania i la lluita per una altra forma de fer política són indestriables. No ens serveixen cares noves al Parlament si hi han de fer les mateixes polítiques de sempre, ni ens serveix un país sobirà si en ell les famílies continuen sent desnonades o les dones continuem patint la violència masclista. Tampoc ens serveixen les promeses de més justícia social si la gent no les escolta ni se les creu.
El 27S han perdut les majories socials de Catalunya i l’esperança d’un canvi real. La bona notícia és que hi ha vida més enllà. Com sol dir-se, després ve el 28 i el 29 i el 30... Això sí, les finestres d’oportunitat no solen obrir-se sovint ni solen romandre obertes durant massa temps. No el perdem, i no (ens) perdrem.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
