Dels vestits al màster

Quan el TSJ valencià va manar asseure en el banc dels acusats el 2011 al llavors president Francisco Camps en va propiciar la dimissió, però en realitat li va fer un gran favor. D'una banda, en portar-lo a judici davant un jurat popular va fer possible que fóra absolt de l'acusació de suborn impropi malgrat que uns altres van ser condemnats en reconèixer que havien rebut regals de la trama Gürtel. D'altra banda, aquell denominat judici dels vestits desconnectava els obsequis realitzats per l'organització corrupta de la resta de delictes, molt més greus, que encara s'instrueixen (com la milionària mossegada en l'organització de la visita del Papa a València o els contractes d'Álvaro Pérez, El Bigotes, amb la Generalitat Valenciana) o que ja han sigut jutjats amb condemnes notables (com el finançament il·legal del PP o l'adjudicació dels pavellons de la Comunitat Valenciana en Fitur).

Francisco Camps ha aconseguit escapar fins ara de tota acció judicial sobre Gürtel gràcies a que el TSJ valencià es va negar en el seu moment a considerar el dels vestits com un cas vinculat a la resta de la investigació que li va ser traslladada des de l'Audiència Nacional.

No ha estat l'únic “favor” del TSJ a Camps, clarament beneficiat del seu aforament, perquè també va evitar el 2013 que l'imputaren en el cas Nóos, a ell i a la llavors alcaldessa de València Rita Barberá, quan va rebutjar fer-se càrrec de la part de la causa que va enviar el jutge de Palma José Castro. Això va portar a una nova paradoxa, que foren condemnats, a més del cunyat del rei, Iñaki Urdangarín, càrrecs rellevants del PP de les Illes Balears, com el mateix expresident Jaume Matas, i no els polítics valencians que van protagonitzar fets similars.

A Camps se'l va acusar sense èxit el 2011 de suborn impropi i ara la jutgessa de Madrid Carmen Rodríguez-Medel envia al Tribunal Suprem el cas del màster que afecta al nou president del PP, Pablo Casado, amb aqueixa mateixa acusació, reforçada per la de prevaricació administrativa, per haver-se deixat regalar un títol universitari en funció de la seua condició de polític.

El suborn impropi és una variant del suborn que no exigeix que es produïsquen contrapartides concretes a canvi de regals o favors, ja que persegueix la simple compra “genèrica” de la voluntat de persones amb responsabilitats públiques.

És il·lustratiu el recorregut dels vestits de Camps al màster de Casado perquè han passat moltes coses en la societat espanyola, en la política i en els tribunals, però sembla que els dirigents del PP més joves no han modificat els vells hàbits i viuen sota la sospita dels mateixos delictes.

Casado, que es va beneficiar del màster quan esclatava el cas Gürtel, no ha tingut temps, ni oportunitat, se suposa, d'anar més enllà del suborn impropi i de la prevaricació comesa en la Universitat Rei Juan Carlos per a fer-li un favor. Per contra, Camps va superar en els seus anys de govern molts límits perquè es va sentir poderós, capaç de qualsevol cosa, impune en definitiva. Va fer coses de les quals està ara imputat, com l'organització de la Fórmula 1 a València i la visita de Benet XVI a València, i unes altres de les quals s'ha lliurat perquè, en el fons, és un tipus amb sort.

És bastant dubtós que un jurat popular arribara a absoldre a hores d'ara Casado o l'expresidenta madrilenya Cristina Cifuentes, ja caiguda en desgràcia per un altre màster, com aquell jurat valencià va fer amb Camps en el seu moment per cinc vots a quatre. També pot passar que el Tribunal Suprem se centre en la prevaricació administrativa de la qual suposadament va ser beneficiari i opte per descartar l'acusació de suborn impropi, que posaria en mans “no professionals” el veredicte.

Deien que allò de Camps “només eren tres vestits” i diuen ara que Casado “va fer el que se li va demanar” amb el màster, que “tot quedarà en res” i que “el PP està acostumat ja a bregar amb persecucions injustificades”. És cert que una part de l'organització, la que va perdre el recent congrés, manté silenci, segurament més que una altra cosa per conveniència, però el que resulta alarmant, després d'uns anys en què la dreta espanyola ha deixat un paisatge desolador de corrupció, és comprovar fins a quin punt un PP incorregible encara tolera comportaments impropis sobre els que a poc a poc s'estrenyen les resolucions judicials. Ara com ara, no hi ha catarsi, ni propòsit d'esmena, ni res que se li semble.