Miserables (punt) són

A la vista de com la informació política s’ha convertit en una crònica a mig camí entre els tribunals i els successos, resulta evident que a un periodista que vulga dedicar-se a seguir l’actualitat de les institucions li és molt més útil estudiar criminologia (i fins i tot psicologia criminal) que no ciències polítiques.

Ho diré una vegada més a risc de resultar pesat per aquells que ja hagen llegit algun altre article meu, la corrupció política no és excepcional. La corrupció política està instal·lada de manera estructural en el sistema perquè els grans poders econòmics tenen comprats els partits majoritaris.

Aquests dies, ments erudites i benpensants estan destacant que l’aflorament de la corrupció evidència que el sistema és fort i la democràcia pot més que els corruptes. No ho crec. La meva sensació és que, durant anys, la impunitat ha estat tan exagerada que els abusos no han tingut límit i, ara que la crisi ens ha fet a tots un poc menys indulgents, cauen caps de turc, sense que s’estiga solucionant res de cara al futur.

Si quatre (o ni això) paguen per tots, el focus del mal no es desactivarà. Mentre no es legisle al revés del que s’ha fet fins ara (no pensant en els “furtagallines” sinó en Pujol, Bárcenas o Rato), mentre no passen per la presó no només els corruptes sinó també els corruptors (es diguen Roig, Botín, Cotino, Florentino, Koplowitz o Fainé) i mentre no paguen els responsables polítics d’omplir les institucions de delinqüents, no farem net.

Cal revertir d’una vegada la ditxosa “selecció negativa” dins els partits polítics, segons la qual els militants més incompetents són els que promocionen perquè els més preparats abandonen davant les ganivetades i la misèria intel·lectual de la vida orgànica. Caldrà buscar solucions, i ampliar-les, ja que això de la “selecció negativa” està molt teoritzat pel que fa a l’ascens dels mediocres però no s’havia ocupat mai de la imparable escalada dels menys honrats, dels més pocavergonyes.

Revisem, per exemple, allò de que “els polítics han d’estar ben pagats”. Sí, ho han d’estar però toca definir que vol dir “ben pagats”. S’ha acabat això de cobrar per un costat dos mil cinc cent euros, més un plus d´habitatge de mil, i un altre de desplaçament de mil dos-cents i dos mil per estar en no-sé-quina comissió. No, això ja no pot segur funcionant així. Dos mil o dos mil cinc cents euros ja és un bon sou. I qui no en tinga prou que es dedique a una altra cosa, i qui no entenga el càrrec representatiu com un privilegi, que s’ho deixe.

Més enllà d’això, si algú pensa que ocupant un escó o un ministeri està perdent diners, no passa res, que abandone, que dimitisca i torne a la seva professió de sempre; segur que l’estan esperant. Si oferir sous una mica més ajustats ha de servir perquè ningú s’eternitze en el càrrec, benvinguda siga l’austeritat.

Aquells que, com Duran i Lleida (el de la suite en el Ritz i les més de mil corbates), deien que si no es pagava bé als polítics, les institucions s’omplirien de pobres i de gent ppc brillant, s’enganyaven. Començant pel mateix Duran i Lleida (al qual no se li coneix altre mèrit que portar 30 anys a roda de Convergència), els mediocres ja estan en la política. Els bons sous i els molts privilegis dels quals s'ha gaudit no han portat els bons a la política. Ni els bons, ni els honrats. Si no, no estaríem com estem.

Això de que els “ben pagats” no roben, no s’ha complert. A l'inrevés, la política s’ha omplert d’imbècils perquè els que no tenen un altre lloc al qual anar són els més fàcils de comprar per part del poder econòmic. I com que no tenen on caure morts, s’apunten a un sou institucional que mai es guanyarien per ells mateixos, i no te’ls treu del damunt ni amb aigua calenta, i després busquen els sobres, i les massatgistes, i els safaris...

Ho deia Ben Bradlee, l’ex director del Washington Post mort despús ahir, cal buscar sempre el rastre dels diners, i seguint-lo trobaríem el gran forat negre de la política espanyola: el de la legió de diputats, senadors, presidents i honorables podrits de corrupció mentre tots els seus subalterns miren cap a un altre costat i aprofiten les engrunes.

Com poden dir encara que la majoria de càrrecs dels grans partits són honrats quan no hi ha manera que ni un sol cas de corrupció isca per una investigació o denúncia interna? Vosté que m’està llegint, si a la seva família començaren a circular molts més diners dels previstos sense saber-ne l’origen, no sospitaria? No preguntaria? Doncs en els partits, ningú pregunta. I així acabem com acabem. Acabem amb el ministre d’Economia (Rato) acusat de robar, amb el ministre de la policia (Acebes) acusat de malabarista de diners negres i, damunt, el que els va anomenar (Aznar) fent-se passar per estadista. Ens prenen el pèl.

Ara està de moda fer veure que la solució de tot passa per reduir el nombre de polítics. Ho va fer María Dolores de Cospedal, una senyora que cobra 13.000 euros mensuals, i ara ho pretén fer Alberto Fabra, que, posats a retallar en polítics, més li valdria començar per fer fora tots els imputats que el rodegen en el PP. Ja tindria més de la meitat de la feina feta.

Cal retallar,? Sí, però no en el número de polítics. Retallem en sous, assessors, entrenadors, targetes negres, regals a Calatrava, sobrecostos, migdiades al Ritz,... El discurs del sobren polítics és fals, i perillós. En sobren, i tant. Però justament els que sobren són els que defensen la reducció. El que volen és evitar ser controlats i allunyar la gent de la participació política amb el missatge que la democràcia és molt cara, que no ens la podem permetre. És mentida, el que és car, molt car, és la manca de democràcia... i per això la Generalitat està en fallida, perquè porta 20 anys sense ni tan sols fregar la democràcia.