Deu lliçons universals de “tremendes dones” llatinoamericanes

La periodista Majo Siscar (Pego, La Marina Alta, 1983) ha conegut tantes dones tremendes que no caben als llibres. La seua estància durant huit anys a Mèxic i altres països de l’Amèrica Llatina com Hondures, Bolívia, Salvador o Colòmbia, li va permetre conèixer de prop històries de dones que lluiten des del seu anonimat i que sobrepassen el rol de víctima per convertir-se en supervivents. Una xicoteta mostra del seu treball periodístic es publica ara en Tremendes (Editorial Pruna), un llibre il·lustrat amb màscares roges utilitzades com a símbol per dones esportistes de lluita lliure a Mèxic, amb un recull de deu reportatges en deu capítols que posen les dones al centre.

El llibre comença amb la història de dones com Melissa, que pugen al ring per fer lluita lliure a Mèxic, l’esport espectacle més popular al país després del futbol. “El ring els dóna un reconeixement que moltes voltes la societat els nega. La violència física i sexual a Mèxic és molt més gran, tot i que ací  repeteix el mateix patró, però el seu cos, que en el carrer és assetjat, al ring és un arma de combat”, conta Majo Siscar. Les dones Lluitadores, com es diu el capítol del llibre, troben al ring un espai on transgredeixen els rols tradicionals de gènere imposats per la societat que les envolta i aquest sentit és l’essència del llibre: totes les històries són lliçons de dones lluitadores “que obrin bretxes de possibilitats i esperança”.

Tremendes continua amb un capítol dedicat a les Arrelades, en referència a dones indígenes mexicanes que salvaguarden el territori malgrat la precarietat i la violència amb la que conviuen. O el capítol Aiguaderes, on l’autora tracta la defensa pels recursos naturals en el Salvador. “Aquest capítol parla de la desigualtat de gènere, però també parla de la desigualtat d’un barri pobre sense aigua al costat d’una zona residencial de cases de mig milió de dòlars. No tindre aigua a casa suposa sis hores més de feina al dia”, explica Siscar. Aquesta mancança afecta principalment les dones per ser les encarregades de portar aigua per a tota la família.

Una altra tremenda és Arely Victoria Gómez, una activista transsexual que la periodista valenciana va conèixer l’any 2013, dins del context electoral hondureny. Tal com conta l’autora al llibre, Hondures és el país que encapçala els índex d’homicidis al món. “Allí vaig fer un tema sobre com les persones trans estaven demonitzades per l’església evangèlica catòlica. Vicky havia estat precandidata a diputada per partit de la resistència al colp d’Estat”, conta Majo Siscar. L’any passat, la periodista va llegir una notícia sobre una agressió a una trans hondurenya en una discoteca de Madrid i va resultar ser Vicky, que havia deixat el seu país per demanar asil en Espanya. La periodista va tornar a contactar amb ella i la seua història també està narrada al llibre.

“En el meu treball intente no caure en els tòpics de les rutines periodístiques i del periodisme patriarcal, on he viscut i crescut, però tot i que hi ha històries molt dures i de violències, com el de la tracta de dones, totes han sobrepassat aquest fenomen de víctima per a convertir-se en el que jo dic com ‘supervivents’. Podries haver estat aniquilada metafòricament per la tragèdia, però la majoria de les dones al món han sobreviscut a la seua condició de víctima i l’han sobrepassada”, explica la periodista.

Deu capítols amb “vocació d’universalitat” on es troben veus que s’han quedat “al marge” del discurs mediàtic massiu. Per això tracta temes en profunditat com la mutilació genital, la vida de les mares que busquen als seus fills soterrats al terra o la lluita d’unes mares per aconseguir que la seua filla tinguera els mateixos drets que qualsevol altra. “Les dones ens sobreposem, seguim endavant i amb això ja trenquem el rol imposat. Tot i què està enfocat a Llatinoamèrica, són històries on pots sentir-te representat”, conta l’autora.

Alguns dels seus textos ja havien estat publicats en diferents mitjans. Majo Siscar ha escrit per a eldiario.es, El País, Público, Ara o El Temps, i també per a mitjans internacionals com Newsweek, The New York Times, El universal o Animal Político.

A més, destaca en la seua trajectòria la implicació en temes en defensa dels drets humans pels quals ha guanyat distincions com el Premi Europeu a l’Excel·lència Periodística en Drets Sexuals i Reproductius per un text sobre dones empresonades per avortar a Mèxic o el Premio Internacional de Periodismo Joven Manuel Alcántara per un reportatge sobre el procés de pau a Colòmbia.