Els Premis Octubre i Joan Fuster

Vint-i-quatre hores intenses preparant els darrers detalls: proves de so, decoració, reunió de jurats, trucades, gestions de viatges, roda de premsa, entrevistes, moltes anades i vingudes en un frenesí especial per tal que tot estiga a punt a les set i mitja de la vesprada de cada darrer dissabte d’octubre. Així i això són els Premis Octubre: un tràfec de dies i un bon equip, molts anys d’experiència i, sobretot, il·lusió i esperança, perquè d’una altra manera no s’entendria la capacitat d’adaptació i resistència d’una cita literària com aquesta.

En principi, enguany podríem dir que és un final d’octubre més a sumar, però no. L’edició de 2022 ha estat molt significativa, perquè emmarcada en l’Any Fuster i la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor, ha suposat, a més el retorn de la Nit dels Octubre a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de la ciutat, on València batega per tants costats.

Ací doncs, als antics magatzems El Siglo, la cinquanta-una edició de la Nit dels Octubre ha acollit de nou, en mig d’un ambient emotiu i càlid, una representació important de la cultura de les lletres catalanes, amb una nota predominant, a més, la d’una vetllada senzilla, càlida i de bon gust. Poques vegades les gales literàries ens deixen amb ganes de més. Aquesta, em sembla, n’ha estat una.

I fou així probablement perquè fou una nit plena d’encerts: començant pel lloc triat per a la celebració, i continuant per l’atmosfera acollidora que crearen les actuacions musicals i el pocs, però encertats parlaments, com ara les paraules de Ferran Garcia Oliver sobre el vessant polític de Joan Fuster. L’historiador –que es demanà retòricament si encara calia parlar o estudiar la personalitat o l’obra de Fuster després de tot el que s’havia fet enguany– va qualificar Fuster de corcó persistent, el qual molts han volgut “condemnar a la paperera de la història”.

Fent balanç, probablement una de les cerimònies de lliurament dels Premis Octubre amb menys discursos, però amb més força. De fet, sobraven les paraules davant del ulls de qui ens va deixar tota una posteritat de paper, davant de la mirada d’un Fuster que, amb unes ulleres roges i provocatives, i recreat pel pintor Artur Heràs, semblava acompanyar-nos i interpel·lar-nos com mai.

Allà, a l’entrada principal del Centre Octubre, davant d’una lona enorme amb l’efígie de l’escriptor i envoltats per uns quants aforismes que ens vigilaven des de les baranes més altres, Fuster ens observava des del temps, amb aquest posat tan seu de “suspicàcia sistemàtica”, vigilant i alhora cordial, en la memòria de tots, en el record d’uns quants que en el passat el sentiren parlar en una nit semblant. Per tot això, i per tantes altres coses, per als Premis Octubre la celebració de l'Any Fuster ha estat especialment important. Només cal recordar que Joan Fuster fou l'intel·lectual de referència del projecte editorial de Tres i Quatre des de la seua fundaciò el 1968 i dels mateixos premis Octubre, on durant molts anys feu el discurs final de la nit.

Sorpresos, a voltes emocionats i tothora expectants, diferents personalitats de la política i de la cultura, noms com ara: Josep Lluís Albinyana, Josep Guia, Maria Conca, Fanny Tur, Abel Guarinos, Anna Oliver, Rosana Pastor, Gustau Muñoz, Antoni Furió, Isona Passola, Lluïsa Cunillera, Marcel Mauri, Josep Barberà, Vicenç Altaió, Gemma Pasqual, Núria Cadenes i Vicent Sanchis, entre altres, així com els guanyadors encara no revelats, els diversos jurats, amics i amigues del món de la cultura, i tot un equip d’organitzadors, tots, sembla que coincidírem la majoria en allò que després s’escoltava entre els diferents rotgles de gent amb una copa en mà: que aquesta darrera havia estat una Nit dels Octubre especialment bonica per la senzillesa i elegància de l’acte, l’emotivitat del moment i la sensibilitat i creativitat dels artistes convidats.

Però com que la felicitat mai és completa, la nota, diguem-ne trista o simplement inquietant, la va posar el fet que el guardó d’assaig, el Premi Joan Fuster, quedés desert precisament en una nit en què recordàvem el centenari del naixement de l’assagista de Sueca.

En aquest sentit, Josep Maria Terricabras, en nom del jurat d’assaig, va explicar que havia estat una decisió difícil de prendre, però que precisament per ser l’Any Fuster, el guardó havia de premiar un text digne del mateix Fuster i de la paraula assaig. “Hem pres aquesta determinació perquè entre els originals presentats –va explicar– cap reuneix les condicions necessàries per fer-lo mereixedor del premi, ajustant-nos a allò que esperem d’un assaig: la defensa argumentada d’una idea o opinió personal i la reflexió estimulant.”

Justament, en la roda de premsa del matí Terricabras ja havia anunciat que, sobretot perquè enguany se celebra l’any Joan Fuster, s’havia de filar molt prim. “Hem posat el llistó a l’altura màxima que tenim per a aquests premis.” I va recordar que un assaig no és millor si és molt erudit, sinó que ha de provocar debat i reflexió. “Sense Fuster al País Valencià i als Països Catalans hauríem tardat a tenir producció d’assaig. Ell el va impulsar de manera extraordinària i ara convé que fem assaig sense ell”, va assenyalar. A més, va recordar que la gràcia de l’assaig de Joan Fuster és que contenia tot allò que contenen les emocions. “És més homenatge a Fuster no donar el premi, que donar-lo a allò que no fos un premi fusterià” , va concloure.

Els veredictes dels altres jurats, per la seua banda, van deixar palès, una vegada més, que els Premis Octubre són un dels guardons literaris on els Països Catalans prenen més forma i sentit. De fet, enguany, amb gust mallorquí, ja que el premi Andròmina de Narrativa i el Pere Capellà de Teatre se’ls van endur, respectivament Antoni Mas Busquets i Sergio Baos, dos autors de Mallorca. En el cas de Busquets, el jurat va destacar que es tractava d’uns relats amb “qualitat literària i que recullen temes com ara la contradicció humana i l’absurditat i complexitat de moltes situacions quotidianes”, pel que fa al guardó de teatre, el jurat va destacar que Baos hagués creat un “relat sòlid, amb un trio de personatges femenins insòlits, i amb una estructura valenta, que tracta del mal i els seus efectes sense contemplacions”. El guardó Vicent Andrés Estellés de Poesia fou per a Laia Llobera, una autora de Barcelona amb una trajectòria considerable, distingida en aquesta ocasió per “la profunditat amb què el poemari agermana la vida del món vegetal amb el món humà, i el món natural amb el món hipertrofiat de la tecnologia.”

Al recer de tot allò que ens uneix als que parlem català, la nit d’aquesta 51 a edició dels Premis Octubre va viatjar en el temps i en la geografia, des de Perpinyà fins a Mallorca, passant pel País Valencià. I un dels moments més sorprenents i divertits fou quan els músics i actors Robert Hoyo i Kike Gasu van rapejar alguns dels aforismes de Fuster. “Hem vingut a matar-vos!”, van cridar, metafòricament parlant. Abans, però, van brindar amb cava per Joan Fuster. Els riures dins de la sala foren inevitables, sobretot perquè el temps no passa debades i aquests joves actors van desafiar amb gràcia i humor un auditori que ha anat sumant anys i batalles.

Sens dubte, un dels moments més emotius de la nit fou quan pujà a l’escenari Maxime Cayuela, el cantant de Perpinyà que va sorprendre amb la seua interpretació en català de “Tant com me quedarà”, de Jordi Barre al programa de la televisió francesa The Voice Kids. En aquell moment tenia deu anys, ara en té dotze. Maxime va commoure el públic assistent a la gala i va crear un dels records més màgics de la nit, amb alguna que altra llàgrima inclosa.

La cloenda vingué de la mà de Borja Penalba i el seu grup amb una interpretació de la Muixeranga delicada i intensa alhora, des de l’elegància de les cordes del violí i del violoncel i els teclats, fins a l’energia poderosa de la dolçaina i de les cordes de la guitarra del cantant valencià.

Després, ja ho podeu imaginar, fou el torn de les abraçades, les felicitacions, la conversa i, sobretot, de molts canapès, alguns deliciosos, de vi, cava, i dolços variats, en especial de xocolata i de llima. Ben mirat, una nit deliciosa, dolça i àcida alhora, ja m’enteneu... I en tot cas, caldrà prendre’n nota perquè, com deia aquell a qui tant devem: “Corregir i augmentar: això és la cultura”.