Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Emili Gómez Nadal, imprescindible en la memòria

Emili Gómez Nadal, que va nàixer a València el 1907 i va morir el 1993 en una petita vila occitana, Valença d’Agen, és una personalitat poc coneguda i recordada, malgrat que exemplifica, amb les seues preocupacions i el seu compromís pel fet nacional i pels problemes socials, les grans qüestions que mobilitzaren els millors intel·lectuals dels seu temps.

Era fill d’una família benestant i dos germans per part de pare influïren en la cultura i en la política del seu temps: Nicolau Primitiu –mecenes i editor; el seu llegat bibliogràfic fou la base de la Biblioteca Valenciana– i Eliseu Gómez Serrano –diputat d’Izquierda Repúblicana per Alacant, assassinat pels franquistes el 1939.

Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de València i després es doctorà en Història (1936). Els seus primers treballs se centraren en la colonització espanyola d’Amèrica i féu algunes excavacions arqueològiques al País Valencià, en l’equip de Lluís Pericot.

Paral·lelament, emprengué una reflexió personal sobre el fet nacional valencià, i això el portà a cooperar en la creació de la plataforma universitària Acció Cultural Valenciana, el 1930, amb Francesc Carreres i de Calatayud, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner i d’altres, i a col·laborar en Acció Valenciana (1930-31), Avant (1930-1931), El Camí (1932-34) i La República de les Lletres (1934-1936). Participà en la fundació el 1930 de l’Agrupació Valencianista Republicana i en fou membre del comitè polític. Durant aquella etapa, desplegà una intensa activitat política, mentre encetava una prometedora trajectòria com a professor universitari, que el desenllaç de la guerra d’Espanya frustraria.

A més, tingué un paper en el petit grup de polítics i intel·lectuals que prepararen l’acord pel qual la majoria dels escriptors i diversos organismes valencians adoptaren públicament la normativa ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans, en un acte simbòlic celebrat a Castelló de la Plana, el 1932.

Llavors, en més d’un centenar d’articles, mostrà una oberta curiositat cap a tota mena de temes i una sagaç atenció cap als canvis que s’estaven produint en la cultura europea i nord-americana, especialment en la literatura i el cinema. Però també en les modificacions que experimentava l’escenari polític.

La seua evolució intel·lectual i ideológica es veié afavorida per una llarga estada d’ampliació d’estudis a París, en una etapa marcada pels intents de colp d'Estat de l’extrema dreta francesa contra la democràcia parlamentària, en febrer de 1934, o pel naixement dels moviments a favor del Front Popular, també a França.

Enmig d’aquelles commocions, de l’arribada al poder dels nazis a Alemanya, dels inicis de la revolució xinesa narrats per André Malraux i d’altres episodis que estaven capgirant la distribució de poders en el món, Gómez Nadal va emprendre, observant, llegint i informant-se, una resituació intel·lectual i política. Començà a estudiar textos de Marx i Engels, especialment els relacionats el materialisme històric, que es combinava amb les seues preocupacions d’historiador. A més, ja retornat a València, es va acostar, als grups orientats per una perspectiva semblant, en especial a la Unión de Escritores y Artistas Proletarios (UEAP), que a la ciutat havia fundat i encapçalava l’artista gràfic Josep Renau.

El canvi de posició de Gómez Nadal havia pres caràcter públic en una breu polèmica que, el 1934, matingué amb el polític i financer valencià Joaquim Reig, diputat al Parlament espanyol per la Lliga i un dels qui subvencionaven El Camí, al qual el jove historiador “rebel” estava molt lligat. I va ser precisament al setmanari, que Nadal, en l’article “La mort del liberalisme” manifestava el seu tournant à gauche, que en el seu cas representava, a més, un relatiu enfrontament amb la pròpia classe social.

“La mort del liberalisme” partia d’una experiència personal. Nadal havia viscut a París l’ambient creat per l’escàndol polític i financier que s’anomenà l’affaire Stavisky, a les manifestacions provocatives dels Camelots du Roi i dels Croix de Feu, organitzacions ultranacionalistes i d’extrema dreta que miraven de seguir els passos, a la seua manera, d’altres grups d’orientació semblant que havien triomfat a Itàlia i a Alemanya. I que a Espanya també estaven apuntant contra la República. França, pensava ell, “marxa cada cop més vers solucions extremes de força, en favor de totes les situacions de privilegi presents”. Aquest era el nus central de l’article. Aquells fets palesaven que “la situació del món està arribant a un punt tan crític de la seua corba, que les actituds contemplatives comencen a aparèixer-nos com a criminals”. El que feia crisi, entre altres coses, segons Nadal, era els govern dels pobles “a través d’assemblees de professionals de la política i de les finances, defensors del sufragi universal i d’una llibertat política sense cap emancipació econòmica.” Aquesta havia estat la fórmula de la petita burgesia durant el segle XIX, “però quan el proletariat troba el seu esperit de classe i la petita burgesia surt anihilada de la Gran Guerra (…) tot canvia radicalment”. En el futur, enfront del parlamentarisme, “l’acció directa. Per sobre la democràcia inorgànica, la dictadura disciplinada d’un grup. Este principi, extret, certament, de Hegel per Marx i per Engels, fou desvirtuat per Bernstein i els seus seguidors, reformistes de la socialdemocràcia (…) Fon necessària l’arribada de Lenin perquè el marxisme tornara a trobar la seua doctrina autèntica de la revolució violenta i la dictadura del proletariat, per a implantar el règim socialista i la supressió de les classes”.

Mai, en tota la història del valencianisme polític, ningú no havia escrit coses semblants i l’article escrit a Paris el febrer de 1934, ben recents encara els fets sagnants que l’havien provocat, degué ser llegit al País Valencià amb un cert estupor. Així ho manifestava la resposta immediata de Reig, ell mateix, al capdavall, aspirant a ser el que Nadal definia com a “professional de la política i de les finances”, ja que estava estretament vinculat a les iniciatives d’Ignasi Villalonga i del grup que feia poc havien adquirit el Banc de València amb el propòsit de convertir-lo en una força econòmica important. La resposta de Reig va ser un altre article, “Les aspiracions dictatorials”, on detectava sense embuts que Gómez Nadal, amb el seu, se situava “al bell mig de la ideologia comunista”. La resposta se situava en un to que intentava una argumentació convincent per part de Reig, de la mateixa manera que el text de Nadal semblava delatar un cert apassionament propi del catecumen, el típic d’una conversió recent. D’una manera molt intel·ligent, Reig reconeixia les dificultats que travessava el model de societat democràtica entès a la manera liberal. “No defensem” deia, “el statu quo present, com a cosa sagrada i intangible, ans al contrari, aspirem a una renovació profunda, que millore la situació dels hòmens –sense distinció d’estaments– fins arribar a aquella possible etapa ‘des loisirs intelligents’. Però nosaltres ens resistim a creure que tal renovació i progrés puga assolir-se a base de dictadures de cap mena, d’actituds de primitiva violència i sobretot negant l’existència de les minories”.

Gómez Nadal va col·laborar a Verdad, setmanari que el Partido Comunista de España (PCE) editava a València. També a la revista Nueva Cultura, fundada i dirigida per Renau. Alguns viatges a Madrid i a París li permeteren fer d’enllaç entre la UEAP i les organitzacions corresponents d’aquelles ciutats. Entrà també en activitats sindicals i fou president del Sindicat d’Ensenyament Mitjà i Superior de la Unión General de Trabajadores (UGT), a València, organisme en què participaven socialistes i comunistes.

Tanmateix, no es desvinculà de les activitats valencianistes. La seua col·laboració en Nueva Cultura, demanada per Renau, responia probablement a la voluntat del pintor de donar a la seua revista un caràcter més plural i més respectuós cap al fet nacional del que solien tenir les activitats del PCE al País Valencià.

A més, fou elegit vocal d’una entitat suprapartidista, Proa, presidida per Nicolau Primitiu Gómez Serrano, que funcionà entre 1935 i l’inici de la guerra i en la qual participaren les personalitats més representatives dels diversos sectors ideològics en què estava dividit el petit món del nacionalisme local.

En 1936, una mica després del triomf electoral del Front Popular en Espanya, es va afiliar al PCE.

La sublevació militar del mateix any el va sorprendre a Madrid, on, a la Junta de Ampliación de Estudios, havia conegut, el 1929, Teresa Andrés, una bibliotecària brillant, també comunista, amb qui es va casar poc després. La personalitat d'aquella dona, morta massa jove, després que el seu pare i un germà foren assassinats pels rebels al principi de la guerra, ha estat objecte d'un estudi imprescindible fet pel fill dels dos, Antonio Gómez Andrés: Teresa Andrés. Biografía, publicat per la Universitat de València.

A Madrid s’integrà en els nuclis inicials del Quinto Regimiento, impulsat pel PCE i des d’allí envià col·laboracions al diari valencià Verdad, controlat inicialment per socialistes i comunistes i codirigit per Max Aub, en representació dels primers, i per Josep Renau, pels segons. De seguida fou nomenat secretari de la Facultat de Filosofia i Lletres de València; després seria delegat a la Junta de Govern de la Universitat.

A primeries de 1937 fou nomenat secretari de Wenceslao Roces, personatge capital al ministeri d’Instrucció Pública, sent ministre Jesús Hernández. Fou també secretari general de la cèl·lula del PCE en aquell departament governamental, els alts càrrecs del qual pertanyien al seu partit.

El mateix any, en fundar-se l’Institut d’Estudis Valencians, fou designat vocal de la secció historicoarqueològica, si bé aviat va dimitir, per discrepàncies públiques sobre l'oportunitat de crear l'organisme en aquelles circumstàncies. També fou membre actiu de l’Aliança d’lntel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i el seu nom figurà entre els autors de la ponència llegida per Carles Salvador, en representació dels escriptors valencianistes, al II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, el 1937.

Mobilitzat en 1938 i destinat a Barcelona, fou nomenat director de la Biblioteca Central Militar i membre d’una comissió encarregada de redactar una història de la guerra d’Espanya.

Vençuda la República, anà a París, on va aconseguir un permís de residència, motivat per “temor a represàlies dels nacionalistes” –entre les seues al·legacions, hi havia el recent assassinat del seu germà Eliseo a Alacant. Va treballar en el comitè de suport als exiliats dirigit per Louis Aragon i al Servicio de Emigración de Refugiados Españoles (SERE).

El 1940, després de l’armistici francoalemany, fou encarregat de reorganitzar el PCE a la zona ocupada. Hi havia a París un comitè provisional del partit i fou elegit secretari general. Ho recordava així, de manera impersonal: “En enero de 1941, la dirección política española de la zona ocupada estaba esencialmente constituida por un grupo de tres camaradas que formaban en realidad un comité de coordinación: Louis (Grojnowski, conocido también por el nombre de guerra de Bruno), que representaba la dirección clandestina de la MOI: Nadal, por el PCE, y José Miret, por el PSUC. Esta estructura continuó hasta la llegada a París de Juan ([Manuel] Azcárate), miembro de la dirección, después del ataque alemán contra la Unión Soviética. Juan estuvo algún tiempo en la zona ocupada y pasó de nuevo la línea de demarcación. Nadal se encargó de la organización de la Unión Nacional Española en la zona ocupada.”

En el primer càrrec es relacionà amb Lise Ricol, companya d'Arthur London, la qual ho recordaria, en les seues memòries, en paraules que deixe en la traducció espanyola: “Con el Partido Comunista de España, bien estructurado y que seguía manteniendo su autonomía en territorio francés, estaba en contacto con un dirigente al que no había conocido antes. No me enteré de su identidad hasta la década de los sesenta, cuando lo encontré por casualidad en la sede de la CGT. [...]. Fue su andar renqueante lo que despertó mis recuerdos. Me confirmó que era él quien se reunía conmigo en 1941.

En aquella época, cada vez que nos veíamos me insistía para que transmitiera a la dirección del PCF el deseo que manifestaban todos los comunistas españoles de pasar lo más pronto posible a la resistencia armada, especialmente en las filas de la Organización Especial”

A l’estiu de 1941, recordava Nadal, “tinguí una entrevista amb [...] el coronel Dumont, que havia comandat la 14a Brigada Internacional en Espanya. Em demanà alguns camarades que tinguessen experiència en la lluita dins el camp enemic, per als grups armats. [...] Seguint les seues instruccions, vaig fer venir de Bordeus Buitrago, antic cap d’estat major del 14é cos de guerrillers durant la guerra d’Espanya, i Miret em presentà el seu germà Conrado, voluntari per a la lluita de guerrilla urbana”.

Molts foren víctimes dels nazis. Josep Miret morí assassinat per un guàrdia al camp de concentración de Mauthausen.

Alliberat l’estat francés, Gómez Nadal fou membre del comitè de redacció o col·laborador dels periòdics Boletín de la Unión de lntelectuales Españoles en Francia, Reconquista de España, Independencia i Cultura y Democracia.

D’acord amb la seua versió, Gómez Nadal va abandonar de manera voluntària les responsabilitats directament polítiques després de l’alliberament de França En qualsevol cas, ho degué fer en circumstàncies poc agradables, ja que d’altres dirigents del PCE durant la Resistència van caure en desgràcia, començant per Jesús Monzón, que s’havia traslladat a Espanya, on fou detingut i empresonat, i seguint per Carmen de Pedro, que havia estat oficialment la delegada del Buró Polític en terres franceses, per Manuel Gimeno o per Manuel Azcárate, que havia col·laborat amb tots dos i que, pel contrari, després seria rehabilitat.

Alguna llum sobre tot això pot donar una carta al seu fill, Antonio Gómez Andrés, que li demanava l’opinió sobre l’Autobiografía de Federico Sánchez, de Jorge Semprún, publicada el 1977. “La primera pregunta [...] es la de si debía ser publicado un libro así que sería necesariamente utilizado contra el partido en el que militó tantos años. Esta cuestión me la planteé ya, [...] en el momento de la publicación de L’aveu, de Arthur London, dado que, como me sucede con Semprún, nos habíamos conocido en la Resistencia [...]. Y mi respuesta es, entonces como ahora, afirmativa. Una reserva, sin embargo, en lo que se refiere a Semprún: el tono empleado, con sus ataques personales. [...] He conocido muy bién a JS, hemos convivido mucho entre 1945 y 1950 y le conservo toda mi afectuosa amistad de entonces por su inteligencia, su desinterés, su sensibilidad. Él habla, con razón, de los errores de los otros, pero él cayó, se lo confiese o no, en otro acaso mayor: creer que su abnegación como militante podía servirle para superar su condición esencial de intelectual, aplicando a su acción política los métodos de su reflexión filosófica. [...] Aunque él crea lo contrario, si hubiera sido un verdadero “animal político”, aun teniendo razón antes que los otros, hubiera esperado “dentro” a que los hechos lo confirmaran a los ojos de todos.”

Gómez Nadal es mantingué sempre informat del que passava al seu país, però mai no va voler tornar.

A l’exili, fou intèrpret, traductor i documentalista de la Confédération Générale du Travail, fins al 1969. Morta Teresa Andrés el 1946, es casà amb Alice Sportisse, vídua d’un resistent assassinat per la Gestapo, i que seria diputada pel Parti Communiste Français en les Assemblees Nacionals del 1946 i del 1951.

Entre la fi de l’Ocupació i els darrers anys, Nadal va escriure uns diaris personals, dels quals lamentablement només se'n salvà una part, que seria editada per la Universitat de València. També havia escrit un assaig, El País Valencià i els altres, que fou objecte de dues edicions. En l’última etapa s’havia anat allunyant del comunisme i s’havia acostat ideològicament, sense fer-ne aldarull, a la socialdemocràcia, en un procés que es pot veure en aquelles anotacions diàries.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
27 de abril de 2020 - 16:56 h

Descubre nuestras apps