La història social del valencianisme a través de la premsa escrita

Francesc Martínez Gallego (L’Alcúdia, 1963), catedràtic de periodisme i doctor en història i Francesc Martínez Sanchis (Albal, 1962), periodista i historiador i doctor en comunicació, són dos estudiosos de primer nivell de la història de la premsa. Recentment han publicat La premsa valencianista, 1837-1977 (PUV, edUPV, Universitat d’Alacant, Fundació Irla).Una comesa que tenia precedents, però mai amb aquesta ambició i amb resultats comparables. Els professors valencians han fet una tasca de recerca ingent, i els editors –en primer terme Josep Vall, de la Fundació Irla– han materialitzat de manera clara i entenedora un projecte que finalment s’ha convertit en llibre.

Al llarg de 622 pàgines La premsa valencianista cataloga, descriu i sistematitza les publicacions en valencià, i consegüentment d’inspiració valencianista, perquè l’ús de la llengua ja és un indicador primari. I ho fa al llarg d’un període que arranca amb la publicació d’El Mole (1837) –una publicació liberal, tocada de radicalisme (d’anti-tradicionalisme) irreverent que feia servir la llengua del País, que fou reproduïda en facsímil per París-València i la lectura de la qual va impressionar l’historiador Josep Fontana al seu pas per València– fins arribar a València semanal (1977), que era bilingüe.

El criteri emprat pels autors per a la selecció de les capçaleres és ampli i flexible i inclou també publicacions de tarannà valencianistes fetes en castellà. Com ells mateixos expliquen: “No podia ser d’una altra manera, atesa la història enrevessada, discontínua i difícil de les publicacions valencianes i en valencià, de caràcter periòdic, en una època de castellanització forçada”.

Amb el suport i patrocini de la Fundació Irla (Barcelona) i el concurs de les universitats públiques valencianes, el resultat n’és un volum impactant, de gran format, que recull sistemàticament les publicacions valencianistes, en el sentit ampli del terme. Es tracta, doncs, d’un document d’història cultural imprescindible –una aportació fonamental– que restitueix i amplia de manera sistematitzada informacions fragmentàries que prenen ara una nova dimensió.

Després de molts anys de recerca i publicacions prèvies relacionades amb el tema, tots dos autors i investigadors han tingut cura d’un llibre que ve a omplir un buit important: l’estudi històric i social de la memòria del valencianisme i, en particular, a través d’un vehicle de la seua memòria tan important com ara la premsa. De vegades la cooperació i la voluntat constructiva donen molts bons resultats i ací estem davant d’un d’ells.

Aquest llibre és una culminació de molts anys de recerca i de treball al voltant de la premsa i, especialment, al voltant de la premsa valencianista.

Francesc Martínez Gallego (FMG): Els inicis el llibre es remunten al 2018. En aquell moment Francesc Martínez Sanchis i jo estàvem tots dos molt ficats en hemeroteques, cercant publicacions per a un projecte de la Institució de les Lletres Catalanes sobre premsa en català. I un dia es va presentar ací Josep Vall de la Fundació Irla i ens va proposar de fer un catàleg completament diferent del que s’havia fet fins ara on, no només apareguera un registre de les publicacions, sinó un estudi més complet i contextualitzat. Nosaltres manejàvem els catàlegs clàssics fins aleshores i els coneixíem bé, però el que ens proposaren anava més enllà. Es tractava d’un catàleg de premsa valencianista que incloguera també la premsa en castellà. Per tant, havíem de construir el concepte de valencianisme. A més, ens vam plantejar fer un catàleg il·lustrat, i això l’ha fet molt extens.

En principi, volíem reflectir tota la premsa, però sabíem que era impossible. Ara sabem que si el tornàrem a fer, apareixerien més publicacions perquè era impossible abraçar-ho tot. A més, un catàleg il·lustrat significa que totes les publicacions que poden aparèixer amb prova, amb fotografia, són les que ocuparan un lloc preferent al llibre, seran les privilegiades. Hi ha moltes publicacions, i aquelles les cobertes de les quals no hem trobat, apareixen al final en un índex, de manera que tot i que no en tenim prova gràfica, les esmentem.

D’altra banda, ens va agradar molt des del començament el fet que les fitxes no havien de ser fitxes simplement explicatives, sinó que podíem esplaiar-nos-hi, i dedicar més espai a algunes publicacions, de manera que podíem donar-li un sentit interpretatiu en la nostra tria i ampliar-ne l’explicació. Axí que hem treballat unes fitxes que no són purament “positivistes”, sinó més completes, amb contextualització, parlant de qui hi havia darrere de cada publicació, i per a què i com naixien, entre altres aspectes. I en fer aquesta feina, hem descobert que hi havia molt per fer, hem comprovat que queda encara molt per investigar!

Francesc Martínez Sanchis (FMS): La part més històrica de la fitxa permet situar-la en cada moment històric i veure les manifestacions de valencianitat al llarg de la història. I en aquest sentit hem inclòs també la premsa festívola, l’ecologista, que també ha manifestat estima per la llengua, publicacions litúrgiques, publicacions de l’exili durant el franquisme, i publicacions lligades al valencianisme en castellà perquè València tenia un valencianisme molt transversal, horitzontal, de gent de l’esquerra. El valencianisme anava unit al procés democratitzador i ací hi confluïa molta gent.

Aleshores el vostre concepte de premsa valencianista és bastant flexible. Què enteneu per premsa valencianista?

(FMG):Normalment els catàlegs que podíem consultar fins ara excloien publicacions que no mostraven més del 50% en català o que eren anuals. Nosaltres no hem fet això, sinó que les hem incloses, les bilingües, algunes en castellà i també les anuals, perquè considerem que això ajuda a entendre el valencianisme molt millor. Per exemple, les vicentines, publicacions dedicades a Sant Vicent, tenien una continuïtat, eren periòdiques i tenien una influència en la gent, que les llegia en valencià. Els catàlegs anteriors deixaven aquestes publicacions de banda i es quedaven incomplets, perquè el valencianisme, tal com l’entenem nosaltres, té moltes i diverses manifestacions: cultural, religiosa, festiva, dins del món agrícola. Per això hi hem aplicat una perspectiva particular i més àmplia. Hem tractat de dibuixar un calidoscopi d’una època i ho hem intentat fer sense prejudicis ni limitacions. Volíem fer un calidoscopi més o menys capaç d’apropar-nos a la diversitat del territori i al context humà.

(FMS): Parlem d’un valencianisme i una valencianitat en la premsa escrita en un sentit plural. No només polític i no només amb el que combreguem nosaltres. Sinó que volíem obrir el ventall a diferents tipus de manifestacions del valencianisme. Hi ha publicacions com Nova Cultura, de Renau, de 1938 o L’Ateneu Mercantil de 1937, que enriqueixen el panorama i donen una visió més àmplia. I també està l’allau de la premsa satírica, que tenia una gran penetració en el lector popular. No estem parlant d’un valencianisme estrictament en el sentit polític del terme, perquè aquesta premsa que també hem inclòs, i que no era política, generava un sentit de valencianitat que obligava els partits a definir-se en eixe sentit.

Hem comptabilitzat 175 publicacions de premsa satírica, el percentatge més elevat, si comparem amb altres tipologies de premsa. Són publicacions divertides, difícils de llegir i entendre avui dia perquè parlen en clau i has de conèixer i entendre’n el context. Però quan hi caus i ho entens, és magnífic. És una premsa que va variant segons els corrents polítics diferents. Un altre tipus de publicacions clau són L’estel de Castelló, la degana de l’excursionisme. Ací el valencianisme es manifesta a través de l’estima de la terra i del paisatge. I això dona riquesa a la publicació. En realitat tots els debats contemporanis entorn del país venen de fa un segle, tenen 100 anys.

Un altre tipus de premsa que ens ha impressionat molt és la premsa fallera. Avui tenim associada la literatura fallera al llibret de falla, però abans no era el cas. Hi havia revistes falleres que anaven més enllà, molt diferents al llibret. Es tractava de publicacions de tendències progressistes des de finals del XIX fins a la II República Eren revistes amb articles sobre falles, amb esbossos de falles, amb col·laboracions d’escriptors i poetes, el mateix Joan Fuster hi va escriure, en publicacions com Pensat i Fet, o Maximilià Thous. Hi escrivia gent de totes les tendències i de prestigi. Aquestes publicacions estan ara en vies d’extinció. De fet, el llibre es presta a continuar investigant amb estudis secundaris sobre diferents manifestacions i autors de la premsa valencianista.

Què trobaran les lectors que s’apropen a La premsa valencianista? Què trobaran els lectors en aquest llibre? A qui va destinat? D’una banda, és un llibre que pot obrir portes a altres investigadors i recerques, però també pot trobar lectors interessats pel tema. Tret del seu gran volum, és un llibre que es llegeix bé...

(FMG): Estem davant d’un llibre molt visual. Hem treballat molt en la recopilació del material gràfic i en la reproducció de qualitat, per això també el format i grossor que té el llibre, amb la qualitat del paper. Si no era així, es perdia la qualitat de les imatges. Per exemple, els anys de la República i de les avantguardes són fonamentals, amb el cartellisme, les portades de revistes i periòdics, tan artístiques i creatives. Durant la primera meitat del segle XX trobem grans portades. Aquest llibre ens ha donat moltes sorpreses. Per exemple: pensàvem que no eixiria tanta premsa satírica del segle XX i no ha sigut així, n’ha eixit, i molta.

¿Quin fou el pes i la repercussió de la premsa valencianista clandestina a partir de finals dels cinquanta, i sobretot els anys seixanta i setanta?

(FMS): Molt gran. El problema amb la premsa clandestina és que de vegades no estava signada i no sabies de qui era, qui la publicava. Hem fet unes troballes importants perquè hem seguit la bibliografia que hem descobert, la qual cosa ens ha ajudat molt. Però clar, era complicat saber qui havia publicat aquesta premsa, conèixer l’editor o el director, perquè, precisament, era clandestina i hi havia molt de secretisme al voltant. Amb tot, la premsa clandestina és un món per descobrir.

(FMG): Dins de les presons, per exemple, es feien moltes revistes a mà. I fora de les presons, en els anys 60 i 70 circulaven publicacions antifranquistes. Què feien perquè allò sobrevisquera? Doncs les associaven amb allò que tenia a veure amb la joventut: dansa, excursionisme i dins d’aquests àmbits generaven publicacions. Algunes en valencià i altres en castellà. I totes juntes, a poc a poc, empenten cap a una solució democràtica i descentralitzada per tal d’eixir del franquisme. I això es veu en totes aquests publicacions clandestines i antifranquistes. Parlen sovint de la importància de la llengua o de la celebració del 9 d’Octubre, com a diada dels valencians. N’hi havia de molts corrents polítics diferents, però totes reivindicaven tindre llibertat, estatut d’autonomia i la llengua. Era una defensa compartida. En el cas de la premsa feta a les presons, ens vam sorprendre molt, perquè no pensàvem que n’hi hagués tanta. De fet, un alumne nostre va fer un treball TFG sobre el tema i ara està plantejant-se la tesi al voltant de la premsa clandestina de les presons.

Com que trobàrem tantes publicacions, vam començar un procés de digitalització que vam haver de parar durant la pandèmia i després van anar sorgint-ne més, a mesura que repreníem la digitalització. De fet, quan vam escriure la introducció del llibre teníem comptabilitzades 250 publicacions i després n’aparegueren més. De manera que, encara que teníem clara l’estructura del llibre, però vèiem que no parava de créixer.

Quina ha estat la metodologia que heu seguit? Hauria estat la mateixa d’haver fet aquesta recerca fa unes dècades?

(FMS): La diferència respecte a altres els catàlegs tradicionals, clàssics, és que nosaltres no hem treballat només fent buidatge a hemeroteques i arxius, si bé és una part important del nostre treball. Nosaltres ens nodrim també de molta bibliografia i treballs previs que ens han donat pistes i on hem trobat possibles novetats, com ara estudis sobre Germania Socialista. La bibliografia ens ha servit per a reconstruir la història de les publicacions.

¿Ha estat molt difícil localitzar aquesta premsa. Com ha estat el procés, on heu treballat?

(FMG): Si només tens uns quants exemplars, has de llegir molt per a aproximar-te a la publicació. Com deia el meu company Francesc, ací la bibliografia és clau. Veure si algú dels que escrivien en aquesta publicació ha escrit unes memòries o ha escrit en altres llocs i seguir-li la pista, per tal de trobar més informació. La documentació va molt més enllà. Hem estat en molts arxius estatals i locals, també privats. Però també hem llegit molt, molts llibres de memòries per a completar allò que l’arxiu per ell a soles no pot donar. Amb tota seguretat, aquests és un dels llibres d’història de la premsa on més hemeroteques i més biblioteques s’han consultat. Consultàvem molts llocs i sovint pensàvem que no hi trobaríem res, i de vegades era així, però preguntàvem a tots els llocs, de vegades cridàvem, o hi anàvem personalment. Hi ha hagut de tot. Per exemple, amb la revista Senyera, d’origen carlí, anàrem a la Fundación Alfonso X el Sabio. És clar que la digitalització ha estat també de gran ajuda, i amb tot això, hem estat treballant des de 2018 a 2024, amb l’aturada de la pandèmia.

Aquesta és una pregunta que es respon ella sola, però...¿Per què aquest silenci fins ara, a ningú li interessava estudiar aquest aspecte?

(FMS): Nosaltres també ens hem fet aquesta pregunta de vegades. Cert que hi havia tres precedents. Però eren catàlegs que tenien exclusions, a causa dels criteris que seguien. El de Navarro Cabanes de 1928 és el més complet. També hi havia estudis de Francesc Martínez Gallego sobre premsa a Catalunya i estudis meus, però eren estudis que seguien uns criteris més maximalistes. Es tractava de premsa política o cultural. Un projecte tan ampli, inclusiu i complet com el que hem dut a terme ara no existia.

A més, l’hora de valorar què era i què no era premsa valencianista i de tenir en compte la llengua, no podem oblidar que fins fa ben poc la llengua no s’ensenyava a l’escola ni enlloc. Per tant, que una publicació tinguera entre un 20 i un 30 % del seu contingut en valencià ja era molt, i aquest criteri, per a nosaltres, és ja important per a considerar-la premsa valencianista. En aquella època als diaris escrivien com escrivien perquè o ho feien així o no els llegia ningú. La premsa del cooperativisme també tenia entre el 40 i el 50 % escrit en valencià, i això que estava dirigida als territoris castellans, de manera que la premsa tenia una capacitat forta d’integració i de normalització perquè es dirigia en valencià a lectors castellanoparlants amb total normalitat, amb més normalitat i menys conflicte que més recentment. Assumien la veu del veí amb naturalitat, sense hostilitat.

¿A qui i a què hem d’agrair tenir avui aquest volum entre les mans?

(FMG): En gran part a Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Irla, però no només a ells. Ens va sorprendre molt que la Fundació Irla vinguera un dia a proposar-nos fer aquest treball. I ens demanàvem per quina raó no havien fins aquell moment vingut d’ací, de la Diputació de València, de la Generalitat Valenciana. El fet és que Tresserras va acudir a nosaltres quan ja dúiem un any treballant en aquest tema i vam continuar amb el suport de la Fundació. Tanmateix, en un moment donat, donada la dimensió del projecte, vam veure que necessitàvem més patrocini, a i ací fou clau la figura de Teresa Ferrer, directora de Publicacions de la Universitat de València, una persona molt diligent que va aconseguir implicar altres institucions en el projecte. Teresa Ferrer va obrir els ulls de seguida i va actuar amb rapidesa. A més, és algú que mira el territori d’una manera integradora. Ens va obrir les portes del cel. La Generalitat de Catalunya, també ha col·laborat, perquè la Fundació Irla rep ajudes de la Generalitat, per tant, apareix també als crèdits. Així que estem, agraïts a la Irla, en primera instància, i molt contents que els logos de la Universitat de València estiguen ací, qui ha estat molt generosa amb nosaltres, com també de les altres institucions.

La premsa valencianista, 1837-1977 és, doncs, un llibre fruit de la cooperació interinstitucional, cosa que no sempre es dona. ¿Com ha estat el procés de producció del llibre i quin ha estat el pes de Josep Vall com a editor?

(FMS): La feina d’edició de Josep Vall ha estat boníssima, molt important. Ell ha trobat fins i tot algunes publicacions que nosaltres no teníem controlades. I això ha estat de gran ajuda. Ens enviava les publicacions digitalitzades o fotocopiades o de vegades ens les duia en persona, si podia. Sabia que nosaltres volíem llegir les publicacions, i no només tenir les portades. Hem llegit molt, hem fet molta recerca i hem aprés molt, i ens hem nodrit molt amb tot el que hem trobat. Quan fas una recerca així et trobes personatges que no te’ls esperes. Hem consultat fons de la Biblioteca i l’Hemeroteca Nacional, i hem treballat amb els motors de recerca de la Biblioteca Virtual de Prensa Històrica, i de tant en tant ensopegàvem amb periodistes o col·laboradors de la premsa valencianista que no coneixíem, i volíem continuar sabent més. En ocasions, mitjançant buscadors com ara Vivaldi hem pogut consultar col·leccions completes i això és una joia i ens ha ajudat molt.

¿Hi haurà continuïtat en aquesta línia d’investigació? Quines monografies podrien sortir, a més, en els pròxims anys?

(FMG): Pensem que d’ací eixiran més llibres. Nosaltres, per la nostra part, seguirem investigant perquè hi ha un bon filó per a continuar treballant la premsa valencianista. Tenim idees i projectes en marxa, com ara un llibre dedicat a tota la premsa satírica.

(FMS): O a la premsa local i comarcal valenciana.

Podem dir, aleshores, que aquest volum omple un buit important i obre noves dreceres de recerca.

(FMG): Com se sol dir: qui vinga darrere que tanque la porta. No considerem que hem fet una obra definitiva. Més aviat hem donat un pas important per a conèixer-nos nosaltres mateixos, com a valencians, i per a donar a conèixer el valencianisme des d’una perspectiva oberta. Des d’un concepció més àmplia i calidoscòpica del valencianisme. I esperem que més gent veja que ací hi ha moltes investigacions monogràfiques possibles a fer i que el nostre treball estimule altre estudis al voltant de la memòria del valencianisme. Per la nostra banda, si aconseguim estimular i inspirar futurs treballs, ja estem més que satisfets.

¿Què signifiquen, en el context històric i de la comunicació, les dates que heu triat i que encapçalen el volum: 1837-1977?

(FMG): És un període de 140 anys, que és prou, i hem acotat 1837-1977 per diverses raons. Hi ha un opuscle del 1813, amb Saro Perengue i el Doctor Cudol. Són col·loquis, dins del catecisme constitucional, però no tenen una periodicitat encara. Solem dir que és “el primer periòdic valencià”, però el primer gran periòdic valencià escrit amb una llengua popular, propera a la que utilitza la gent de les ciutats no arriba fins a 1837. I és El Mole, fundat per Josep Maria Bonilla i Martínez, d’orientació liberal i combativa, que tindria successives reaparicions i seqüeles. El Mole fou la primera publicació regular escrita en valencià de tot el domini lingüístic, en ell col·laboraven també Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims. I tanquem el 1977 pel que aquesta data significa, amb un esclat de gent al carrer, demanant la presència del valencià a l’escola i el posterior Estatut d’Autonomia del 1982. Francesc i jo ens miràvem i ho pensàvem i vam considerat que el 1977 s’obre una nova etapa on tot allò que la premsa que hem estudiat havia posat sobre la taula és objecte de nou de debat públic i això mai havia passat abans. El 1977 fou l’any de les primeres eleccions democràtiques, després de la llarga dictadura. Una època s’acabava i en començava una altra, que dugué, a més, l’esclat vigorós de la premsa valencianista. A partir d’aquest moment hi hauria també molt a investigar.

Hem tractat d’escriure una història total del valencianisme a partir de la premsa, de tota la premsa, no només la política. La més abundant és la premsa satírica, seguida de la premsa festiva, i la política ocupa la tercera o quarta posició. És una premsa que sorgeix d’una militància molt formada per intel·lectuals que veuen en l'escriptura la seua manera d’expressió. Són agitadors culturals, però s’obliden de vegades que és molt important que et lligen i per això no ocupa les primeres posicions. Amb tot, té molta importància, perquè moltes de les idees que després trobem en Joan Fuster estaven ja ací, a la premsa. I què va fer Fuster? Doncs llegir i llegir. Ho llegia tot. Era una premsa amb poca incidència en la gent en general, però amb una incidència clau en algunes persones. Mirant en perspectiva, la premsa política fou el germen del que vindria després. El valencianisme de la preguera fou molt important. Tot el debat polític estava ja obert des d’aleshores i es reprendria amb força en els anys setanta, quan personalitats com ara Josep Lluís Bausset, Ciprià Císcar i Joan Fuster van ser decisives.

¿Quines són les capçaleres que destacaríeu i què vos semblen de més impacte?

(FMS): Hi ha moltes publicacions que mereixen una monografia. El Palleter, per exemple, una publicació de 1880, treia 50.000 exemplars. I ningú no li ha fet cas fins ara. També publicacions de teatre, sobre el nostre teatre. O per exemple, un treball sobre un dels editors més importants de la història de Espanya, Vicent Miquel Carceller, director de la revista satírica i anticlerical La Traca, i de publicacions de falles i teatrals en valencià, i en castellà publicacions sobre bous i publicacions “sicalíptiques” que li plantaven cara a la moral de l’època. Hi ha 48 publicacions al llibre a les quals dediquem doble pàgina perquè tenen molt substància i totes es mereixen un estudi a banda.

¿Quina, penseu, que és la gran aportació del llibre?

(FMG): El llibre fa una història social, política i cultural del País Valencià a través de la premsa, de com ha evolucionat el territori valencià i la societat a través de les iniciatives periodístiques del valencianisme. I aquest era un tema que estava per treballar. Trobe que d’ací eixiran altres monografies, per exemple, sobre publicacions polítiques nacionalistes que tenen lectures diferents del nacionalisme, de vegades fins i tot confrontades. De fet, si et centres en una publicació només, la part dialògica, el debat entre les diferents capçaleres del moment, es perd, desapareix. I el que resulta interessant es veure com es confronten entre elles. Fer-ne un estudi detallat i en conjunt i veure com evolucionen. O per exemple, estudiar les publicacions falleres d’abans i de després de la Guerra Civil i veure com han canviat. Les mateixes fogueres de Sant Joan tenien una publicació molt potent des de 1927 fins a la II República. Les publicacions ajuden a crear i consolidar tradicions, tradicions que arriben a les masses i generen una identitat col·lectiva, com explicava l’historiador Eric Hobsbwan en L’invent de la tradició. De fet, les fogueres es creen en aquell moment, no existien abans, i naixen a partir de les falles.

¿A qui va dirigit el llibre?

(FMS): Mentre fèiem el llibre pensàvem en els nivells de lectura, en el que cada persona voldria saber. I ens consta que hi ha lectors més visuals, lectors que buscaran la fitxa tècnica i més informativa de les publicacions, i lectors històrics, que el que volen és aprofundir en el tema i que llegiran el llibre més completament, que es detindran en les pàgines del llibre on ens esplaiem, en la mesura que hem pogut, perquè se n’anàvem sempre i havíem de retallar i ajustar.

¿Quina recepció ha tingut, el llibre, ara per ara?

(FMG): Fa poc em van telefonar de la llibreria de l’Alcúdia, el meu poble, dient-me que els estaven demanant exemplars del llibre. La sensació per ara, és molt bona. Va eixir just per a la Fira del Llibre i molta gent el va poder veure. Sabem que, a través de la UPV, l’han presentat al premi als llibres millors editats que convoca la Generalitat Valenciana. Estem contents, ara per ara.

Aquest llibre finalitza el 1977. Des de 1977-2025 han passat moltes coses. ¿Com veieu el panorama de la premsa en valencià avui dia?

(FMS): Des de 1977 fins avui dia podem dir que hi ha hagut un esclat de publicacions periòdiques, però també alts i baixos. A hores d’ara la premsa en valencià no és una premsa comercialitzada, és minoritària,depén de les subvencions, d’associacions. Llevat de publicacions com ara El Temps i Saó, no és una premsa comercial. Si mirem en perspectiva, des de Carceller fins ara no hi ha hagut una rèplica, res semblant al que ell va significar i va aconseguir amb La Traca. Avui dia tenim una premsa que depén molt de qui estiga manant en el moment. Podem dir que ha augmentat la premsa cultural i política, però ha disminuït la premsa crítica i satírica. On està aquesta sàtira o una premsa festiva de qualitat? Amb tot, un periòdic s’ha de mantenir amb la publicitat que genera i amb els ingressos de les seues vendes, i no és el cas. Tenim una premsa sense un mercat normalitzat. Necessitem més lectors i més publicitat de fora, no només publicitat amiga. Parle d’anuncis per exemple de Telefónica o d’El Corte Inglés, un tipus de publicitat que donaria ingressos i normalitat a les publicacions.

En un moment donat, entre els anys 70 i 80 hi hagué moltes capçaleres, però la Batalla de València va fer molt de mal i va espantar determinat sector d’empresaris que hauria invertit en premsa en una altra situació i per tant, tot hauria estat molt diferent. Abans del franquisme la burgesia valenciana s’atrevia a invertir en premsa valencianista, ara ja no. La relació entre la premsa valenciana i la burgesia valenciana s’ha trencat. Un senyor com Boluda, un magnat valencià, fa inversions simbòliques a Madrid, en un equip de futbol, però no en premsa valenciana. Els valencians sempre han tingut mentalitat de fenicis i la burgesia valenciana aspira a influir i invertir a Madrid. Per a què editar el Diari de València en valencià, per exemple? Per sort, no tots miren el mercat de la mateixa manera, de fet, sempre hi ha excepcions. Però en general la burgesia valenciana, tot i que és potent, es manté mig amagada. I aparentment no fa política, però clar que en fa.

Arribem al final de la conversa. No tots els dies pots entrevistar un professor amb qui vas aprendre molt i a qui no has vist des de fa més de tres dècades. Damunt de la taula està el resultat d’un treball ingent: un volum molt ben editat, amb reproduccions en color i fitxes hemerogràfiques rigoroses. Un llibre on els lectors trobaran una multitud de publicacions locals o generals, festives, polítiques, culturals o satíriques, de vegades poc conegudes. I també les capçaleres que ens són més familiars i que va molt bé tindre referenciades, com El Tio Cuc, El Camí, Taula de lletres valencianes, Pàtria Nova, Pensat i fet, La República de les Lletres, Avant, Sicània, Gorg, Saó, Dos i dos, Cal Dir i tantes més. Un llibre il·lustratiu i impressionant, perquè revela una història en bona part desconeguda. O mal coneguda. Amb ell s’omple un buit, se salda un deute històric amb la memòria del valencianisme i de la premsa valencianista, i s’obre una porta a treballs futurs: monogràfics i altres investigacions.