Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
España encara la recta final de la pandemia sin estado de alarma
Ayuso, un liderazgo construido sobre un enemigo exterior llamado Sánchez
Opinión - Y la felicidad llegó a España (que es Madrid), por Rosa María Artal

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

Juan Aparicio contra Josep Pla, amb Manuel Aznar al fons

A la redacció de 'Destino', d'esquerra a dreta, Josep Vergés, Carles Sentís, Pla i Jaume Vicens Vives,

El colofó diu que el llibre s'acabà d'imprimir a la Impremta Clarasó, de Barcelona, el 29 de maig de 1945. El títol és Españoles con clave; l'autor, Juan Aparicio. Conté unes desenes d'articles, que havien aparegut en la seua secció homònima a El Español. Semanario de la política y del espíritu, que ell havia fundat i dirigí. La data té importància, perquè Aparicio estava a punt de perdre el càrrec de Delegat Nacional de Premsa, que ocupava des de 1941, dins de la Vicesecretaria d'Educació Popular encapçalada per Gabriel Arias Salgado i dependent del Ministre Secretari General del Movimiento, José Luis Arrese. Aparicio havia estat un dels pocs militants de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), creades a Madrid el 1931 per Ramiro Ledesma Ramos i després unides a la Falange Española fundada el 1933 per José Antonio Primo de Rivera. Va col·laborar en La Conquista del Estado i en JONS, publicacions d'aquell grup molt minoritari, i «con este patrimonio», com deia un himne de l'època, es faria un futur després de la rebel·lió de juliol de 1936. Més el prestigi d'haver contribuït a la litúrgia del seu partit i del nou règim amb elements iconogràfics com el yugo y las flechas i la bandera roja i negra. En aquell temps previs a la guerra, feia classes particulars de llatí en sa casa. Segons afirmava en les seues memòries Eugenio Vegas Latapie, a un dels alumnes que li preguntà si havia assistit a un míting de José Antonio Primo de Rivera, li replicà: «no me interesa oir a Ortega en mangas de camisa». Plets de família, en definitiva.

En altres llocs d'Europa no passa, però ací sembla funcionar una decisió implícita de no posar, convenientment digitalitzades, a disposició d'investigadors i curiosos determinats periòdics generosament pagats en el seu moment amb diners públics. O privats. És el cas d'Arriba, Pueblo o El Español. En les circumstàncies actuals, per captar una mica el to d'aquest últim, creat i dirigit per Aparicio, es pot recórrer a imatges de cobertes facilitades a Google per venedors de premsa antiga. A la coberta del número del 10 de juliol de 1943 hi havia aquests titulars escalonats: Europa sin judíos. Plan gigantesco de evacuación en masa. Ha sido elaborado por los ghettos de todo el mundo. El 2 de gener del mateix any, La masonería contra Europa. Gran cantidad de H.·. en Africa francesa. 170.000 judíos más en Argelia desde 1940. No és arriscat pensar que Je Suis Partout, Au Pilori i altres publicacions franceses de l'època devien rodar per les taules a la redacció d'El Español, juntament amb unes altres publicades al Reich.

Españoles con clave reunia principalment textos sobre escriptors de tota mena. Entre ells un titulat «Pla, rataplán», que era una carregada més que evident contra l'escriptor català, contra Francesc Cambó —malgrat que, segons contaria més tard Aparicio a Manuel Tarín Iglesias, ell mateix havia acompanyat Ledesma Ramos a demanar subvenció per a les JONS, i l'havien rebuda—i contra el catalanisme, en una rebolica en què apareixien Joan Estelrich, Nicolau d'Olwer, la Fundació Bernat Metge, la Lliga i els almogàvers. Tot això, d'una manera embolicada i abarrocada en què la major part dels lectors inadvertits no devien captar les subtileses.

Que no ho eren tant. El paper començava dient: «Aceptando lo demás de José Pla, discrepamos con don José Pla Casadevall en donde pone su acento circunflejo, que es un signo prosódico inusitado ante los españoles. Pla pretende ser el alcaloide de la originalidad temperamental, política y estética, y hemos de rebatirle este afán de singularización y de extravagancia.» A continuació criticava que inclogués en els articles de Destino o del Diario de Barcelona frases com «ni suelta ni vuelta», o «cantando San Pedro canta», com un signe d'originalitat. Error, deia Aparicio: «si el lector es un catalán con sentido común, o un peninsular cualquiera, se le denuesta entonces a don José Pla por lo mal hablado, por ignorar la lengua de Boscán, sin estimarse razonablemente que aunque don José Pla es un reincidente lenguaraz, la culpa de su deficientísima sintaxis castellana se deriva de su propia semejanza o analogía con los campesinos y los marineros», tant ignorants, els pobres, que, com pareixia passar-li a Aparicio, no distingien l'accent prosòdic de l'ortogràfic, ni la sintaxi del lèxic d'una llengua.

Això no era prou. Hi havia en l'escriptor empordanès un defecte caracteriològic, una tara social: «Pla es una persona cabal en sus cinco sentidos monótonamente parecida a las otras personas que viajan en autobús por Cataluña [referència a un llibre planià de 1942] y sin que apenas se diferencie su carácter de tantos burgueses catalanes o supereuropeos que creen en los menús de Casa Parellada y dudan ante la juventud, el heroismo y la existencia misma del tiempo de guerra.» El repàs pujava de to. Ja no era cosa de suposades prosòdies o sintaxis. Pla era un burgès que dubtava davant l'heroisme juvenil i la guerra. Malament! Sobre això, Aparicio podia haver-li donat moltes lliçons, ja que estava a punt de fer els trenta anys en juliol de 1936, però no sembla que en cap moment anés al front. Ja en gener de 1937 el seu nom apareixia al Boletín Oficial del Estado, com a membre d'un organisme oficial per al control de la premsa, en què coincidí amb personatges com ara Giménez Caballero, Víctor de la Serna, Lucas M. de Oriol, Ramón Rato, Joaquín Arrarás o Ramón Ruiz Alonso, a qui es considera implicat en l'assassinat de Federico García Lorca. 

Per acabar, Aparicio donava Pla com a finiquitat: «ha vuelto definitivamente a su Palafrugell nativo, donde duerme, pesca, traga y añora; porque ya no espera nada. Su viejo mundo está a punto de desaparecer, que es el mundo finito de cualquier señor de Barcelona y antes de que se esfume por el escotillón del olvido lo recuerda amorosamente en el espejo de una edad arqueológica que se fue y que le han colgado el rótulo tan elástico y tan reminiscente de Destino. Sin destino, Pla rememora...»

Ja es pot veure que l'atac anava contra l'escriptor, però també contra la revista fundada a Burgos el 1937 com una publicació addicta, però que a mesura que es veia com acabaria la Guerra Mundial, i qui sabia si també el franquisme, havia evolucionat en un sentit que la censura i els vigilants de l'ortodòxia, amb Aparicio molt en primer lloc, no podien veure amb simpatia.

Totpoderós en la premsa, amb Arias Salgado i Lazar

Efectivament, com a Delegat Nacional de Premsa, el càrrec que aviat se li esfumaria, Aparicio s'havia ocupat de controlar totes les empreses periodístiques espanyoles, públiques o privades; la depuració de professionals; l'autorització de noves capçaleres i la potestat de suprimir-ne, així com la d'imposar els directors; l'assignació de quotes de paper; la censura i la imposició de materials periodístics; el permís d'entrada i circulació de periòdics estrangers —els exemplars vetats eren destruïts. A més, el 1941 creà l'Escuela Oficial de Periodismo, única autoritzada a impartir l'ensenyament de la professió i inspirada en els principis del Règim. I encara havia creat, dirigit o inspirat diversos periòdics amb recursos públics i la mateixa orientació ideològica: El Español, Fantasía, Fénix, La Estafeta Literaria... Durant aquells anys, Aparicio havia estat totpoderós en les àrees que tenia encomanades i, segons testimonis plenament fiables, com les memòries de Ramon Garriga, actuava en plena harmonia amb les directrius que emanaven de l'austríac Josef Hans Lazar, responsable de la propaganda nazi en Espanya com a home de confiança del ministre Joseph Goebbels, proveït de forts mitjans econòmics i de pressió política amb l'auxili d'un personal nombrós, germànic o espanyol, entre el qual Ekkehard Tertsch, pare d'un polític espanyol actual.

En La España de Franco, de Ramon Garriga, hi ha moltes informacions directes sobre tot això. Més algunes apreciacions interessants sobre Aparicio —«entre los "jonsistas" le llamaban Juan "Desaparicio" porque era sabido que se esfumaba cuando olía situaciones peligrosas».

Però el 30 d'abril de 1945 se suicidà Hitler, el 2 de maig entraren les forces soviètiques a Berlín i pocs dies després se celebrà la victòria definitiva dels exèrcits aliats a Europa. Mentrestant, pel que es veu, estava en impremta el llibre d'Aparicio.

Franco mirava de mantenir-se malgrat la derrota de l'Eix i, entre altres mesures del mateix sentit, el juliol de 1945 dissolgué la Vicesecretaria d'Eduació Popular i n'incorporà les funcions al Ministeri d'Educació Nacional. Aparicio, a banda de perpetuar en llibre la seua prosa, aprofità o promogué el cessament del seu camarada Jesús Ercilla, com a director del diario Pueblo —òrgan de l'Organización Sindical Española (OSE), creada el 1940, el Sindicat Vertical, com se'n deia— i el 1946 va ocupar el càrrec. Fins a l'any 1951. Seria substituït per Emilio Romero, que reconeixia en ell el seu primer maestro.

Manuel Aznar, al fons i silenciat

L'article contra Pla, tan revelador pel que diu, ho és més pel que calla. En ell, Aparicio repassa la fitxa de Pla: burgès, partidari i biògraf de Cambó, antiheroic, cronista de La Veu de la Catalunya a les Corts republicanes, etc. Ah! però «vino luego la Revolución Nacional y José Pla pasó miedo a la vera de otro colega del yantar y de la opípara digestión, sobre los bancos públicos de un paseo aragonés o donostiarra y [fue] entonces que comenzó su culto a don Antonio Cánovas [del Castillo]».

Qui era aquell col·lega bon vivant, el nom del qual Aparicio preferia no dir? No hi ha dubte que es tractava de Manuel Aznar Zubigaray, tipus de llarg recorregut abans de 1936 i que en els primers temps de la guerra entrà a la zona rebel amb l'objectiu d'oferir-se per al que calgués. Com Pla. És un episodi narrat en diversos llocs i amb ingredients diversos, recollits pels polítics del PNB Iñaki Anasagasti i Jesu Erkoreka en el llibre Dos familias vascas: Areilza-Aznar —el mateix Aparicio dubtava si situar-lo a Saragossa o a Sant Sebastià— però que es pot resumir dient que algú va recordar el passat periodístic d'Aznar i de Pla —El Sol, La Veu de Catalunya— i considerà oportú escarmentar-los, o potser eliminar-los, seguint un costum de l'època, a una i altra banda de les trinxeres. Una intervenció afortunada, sobre l'autoria de la qual tampoc no hi ha unanimitat, els permeté tornar-se'n cap a França. Hi ha una anècdota que vaig escoltar alguna vegada a Vicent Ventura, potser recollida per ell en redaccions dels diaris locals del Movimiento, segons la qual l'avi patern de José María Aznar va dir en el moment de travessar la frontera salvadora: «Crucemos juntos, y yo el primero, el puente internacional», estrafent la frase que segons diuen pronuncià Ferran VII a València el 1814 en acceptar la Constitució de 1812: «Sigamos todos, y yo el primero, la senda constitucional».

És clar que l'Aznar d'aquells primers anys de la dècada de 1940 no era el mateix perseguit de principis de la guerra civil. La seua habilitat periodística i la seua capacitat per adular Franco de manera incondicional li propiciaren una immediata rehabilitació i una fructífera inserció en els rengles del franquisme. Serà prou dir que l'1 d'octubre de 1938, per una ordre del ministre de l'Interior, Ramón Serrano Suñer, es creà un Premio Nacional de Periodismo "Francisco Franco" i que el primer a rebre'l seria Manuel Aznar Zubigaray, per mèrits propis i per decisió d'un jurat presidit per Serrano, del qual formaven part José A. Giménez Arnau, Juan I. Luca de Tena, José M. Pemán, Ernesto Giménez Caballero, Dionisio Ridruejo i José Félix de Lequerica.

A partir d'això, la carrera d'Aznar prengué de nou vol. En produir-se l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, seria efímer director de La Vanguardia, en un intent en el qual tal vegada —no m'és ara possible de comprovar-ho— l'acompanyà Pla. I després, tota mena de càrrecs acompanyats amb l'estimació personal del Caudillo.

Es produí en aquell moment un curiós paral·lelisme entre Aznar i Pla. El 1940, van aparèixer dues obres molt ambicioses. Historia militar de la Guerra de España (1936-1939), del primer, amb reedicions diverses, i Historia de la Segunda República Española, del segon, obra que passà sense pena ni glòria i que de seguida es tractà d'oblidar.

En qualsevol cas, quan Aparicio emprengué Pla, amb noms i cognoms, però va silenciar els d'Aznar Zubigaray, sabia perfectament que atacar l'empordanès li eixia debades—si no li representava un mèrit més—, mentre que carregar contra l'exseminarista i exnacionalista basc d'Etxalar, li hauria costat disgustos notables. Potser n'hauria tingut ganes, ja que Aznar no era, ni de bon tros, camisa vieja ni feixista, però havia aconseguit altres armes amb què defensar-se, mentre que el pobre Pla s'estava a l'Empordà, sin destino, i el seu vell món no totalitari, estava a punt de desaparèixer.

En cartes enviades en aquells anys quaranta per Pla a Josep Vergés, es pot seguir com era de forta la pressió de la gent d'Aparicio contra ells. El 22 d'agost de 1944, per exemple, ja alliberat París, si no sobre el seu destí, Pla elucubrava sobre la continuïtat de Destino. I la del règim franquista —«suposo que d'ací a dos o tres mesos això estarà dat i beneït». Mentrestant, li recomanava parlar amb Aznar, sabent el poder que havia adquirit. I al gener de 1945, li deia haver rebut notícies que s'estava fent pressió a Madrid perquè «la Direcció [Delegació, Aparicio] em sancioni privant-me d'escriure. Jo he pres les meves precaucions». Per aquesta correspondència se sap, al gener de 1946, com Vicente Gállego, director de la revista Mundo, l'havia informat que el govern franquista projectava «modificar tota l'estructura personal de la premsa espanyola controlada o més o menys controlada i que els falangistes es fan, en massa, catòlics i debatistes», és a dir, seguint la tendència imperant de substituir els dirigents de tendència totalitària per gent provinent de la democràcia cristiana, de l'antiga CEDA o del diari El Debate, desaparegut el 1936. En veure subratllada la paraula personal, es fa difícil no veure una al·lusió a Aparicio o a gent com ell. Gállego provenia d'aquell entorn, havia creat l'Agència EFE i, abans de la guerra, havia estat element bàsic a l'escola de periodisme d'El Debate, a la qual Aparicio havia estat professor.

En les memòries ja esmentades, Ramon Garriga qualifica aquella nova situació del control periodístic franquista després de la victòria aliada en la Guerra Mundial: «la etapa que se inauguraba en la prensa y en la radio se caracterizará por un tono totalmente gris [...] con la ventaja que se perderá bastante el tono de perdonavidas que había adoptado la propaganda en los casi cuatro años que estuvo en manos de Arias Salgado y Juan Aparicio». La paraula perdonavidas és la que millor defineix el to de l'article desqualificatori d'Aparicio sobre Pla.

Deixem ací les coses, no sense advertir que la derrota, el 1945, del pensament i la pràctica totalitarista que Aparicio representava tan qualificadament, era una simple aparença, una il·lusió de l'esperit, com hauria dit Pla. Seria director de Pueblo fins al 1952, en què novament seria nomenat director general de Premsa, sent ministre d'Informació i Turisme Arias Salgado, el seu antic superior. S'estigué al càrrec fins al 1957 i en aquesta circumstància escriuria a Pla, una vegada per animar-lo a col·laborar en el diari monàrquic ABC, i una altra per dir-li «me alegro que le haya complacido el envío del carnet de periodista en activo, que usted por su profesionalidad única de escritor bien se merece».

No hi ha dubte que Aparicio era un home resistent. Com ho aconseguia? Dámaso Santos, comentarista literari de Pueblo, ho diria així: «de su jonsismo sacaba fuerzas no sólo para asumir toda la historia de España sino también toda la historia de la literatura». El judici resulta sorprenent, però aquesta gent no mirava prim a l'hora dels elogis. Aznar deia que en les poquíssimes línies del famós darrer Parte de guerra «Franco eligió el lenguaje que han enseñado al mundo Jenofonte, Temístocles, Tácito y Tito Livio». O, com hauria dit Pla, referint-se a una altra cosa, «posats a haver-ne, que n'hi hagi».

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
19 de abril de 2020 - 07:39 h

Descubre nuestras apps

stats