Xuan Bello: “Crec que he aconseguit dur alguns lectors a l’asturià a través dels meus llibres”

Xuan Bello, 1965, Paniceiros (Tinéu) és probablement l’autor actual en asturlleonés més llegit destacat i conegut. Molt present en la vida cultural asturiana, aquest escriptor ha convertit Paniceiros, el seu poble, en un univers literari i un lloc somiat per molts lectors, sobretot a partir de la publicació d’Hestoria universal de Paniceiros, traduïda i publicada per Jordi Raventós en l’editorial Adesiara el 2008, Història universal de Paniceiros.

Quan li pregunte a Xuan Bello quan va començar a escriure, riu. I no m’estranya perquè, tal com conta, escriu des de sempre, des de la infantesa i l’adolescència. De fet, aquest home de rostre server i aspecte entremaliat, va publicar el seu primer llibre de poemes escrit en asturià, Nel cuartu mariellu, als setze anys. A aquest inici tan precoç van seguir uns quants altres poemaris, i fruit de molts anys dedicats a la poesia, el 1999 es va publicar una antologia bilingüe (asturià-castellà) de la seua obra poètica, amb el títol La Vida Perdida. Però no només de poesia viu i escriu Bello, si bé, la poesia, en certa manera, amara tota la seua obra.

Xuan Bello és des de fa anys un actiu cultural clau a Astúries, un dels principals activistes de la literatura asturiana. En donen prova les seues traduccions a l’asturià, sobretot d'autors portuguesos, però també gallecs i anglesos, així com les col·laboracions en revistes com ara Clarín, Adréi i Zimbru, cofundador ell mateix de les dues últimes.

Peça clau en encontres de traductors i escriptors des de la dècada dels vuitanta, Bello ha estat al capdavant de moltes cites literàries importants, i el 2005 es va encarregar de l'organització de la Xunta d'Escritores Asturianos.

Inquiet, encuriosit, bon viatger alhora que home de casa i de camp, des de ben aviat Bello s’ha sentit proper i admirat per la literatura catalana. Diu que la coneix fins i tot millor que la portuguesa, que ja és dir! De fet, es confessa un enamorat de Salvador Espriu, Josep Pla i d‘Eugeni d’Ors, entre altres.

La traducció espanyola de Hestoria Universal de Paniceiros el va projectar fora d’Astúries i li va valgué el premi Ramón Gómez de la Serna, alhora que un reconeixement per part dels crítics espanyols. Per la seua banda, la versió catalana, a càrrec de Jordi Raventós i publicada en l’editorial Adesiara, fou molt ben acollida pels lectors i la crítica catalana. Des de llavors, aquesta editorial li ha publicat tres llibres: Història Universal de Paniceiros (2008), al qual van seguir La neu i altres complements circumstancials i Unes quantes coses boniques (2015). Tres anys després va veure la llum la traducció catalana d’Incerta història de la veritat (Rata, 2019), un llibre a cavall entre l'assaig i el relat, amb traducció de Jordi Llavina, amic i admirador de Xuan Bello. És, ara per ara, el darrer llibre de l’autor asturià traduït al català.

Xuan Bello escriu una literatura difícilment classificable, de les que no encaixaria en cap etiqueta genèrica  –la qual cosa a mi no em preocupa gens ni mica, ans el contrari, m’atreu encara més–. Per a ell els gèneres són porosos. Per això, llibres com ara Incerta història de la verita és un híbrid de memòries, dietari, assaig poesia, prosa…

Aquest home de camp dedica bona part del seu temps a llegir i escriure i a conversar amb els amics. Des de fa quinze anys, viu a una quintana a Caces, als a fores d’Oviedo, en una casa tradicional asturiana.

Amant de la peça breu, del text precís i de la intensitat en la literatura: “allò que es pot contar en un full i mig, és una bajanada contar-ho en quatre-centres pàgines”, Bello ha publicat nombrosos articles en premsa i fou director durant nou anys del setmanari Les Notícies.

Xuan Bello va visitar València recentment, junt amb el seu editor català, Jordi Raventós. Després d’una xarrada a la Biblioteca Valenciana, on una acústica infernal i una megafonia de purgatori feren ben difícil entendre allò que Bello ens volia contar, vaig tenir l’ocasió d’anar a dinar amb ell i la seua companya, també periodista, Sonia, per parlar-hi amb tranquil·litat. Al sol, al voltant d’un bon calamar a la planxa i unes copes de vi, i sense el suplici de la megafonia, la conversa va fluir amb placidesa.

Ja se sap que aquests viatges ràpids que fan el escriptors per a intervenir en un congrés o donar una conferència obliguen normalment a matinar per a agafar un tren o un avió, i arribar, sovint, apurats als llocs. Per això, a les hores del migdia les energies minven, i per això li agraesc a Xoan Bello la seua amabilitat i l’esforç fet aquell migdia de diumenge per tal de dur endavant una conversa bonica i, qui sap, una probable futura visita a Astúries.

Xuan, què vol dir vostè quan es refereix als asturians com a “intransitivos”?

Això és una expressió de Fernando Vela, gran assagista i secretari d’Ortega i Gasset. Vela deia que l’asturià pensava amb molta claredat, però rara vegada concloïa res. Ortega mateix parlava d’una paradoxa en el seu text “Ser asturiano y ser castellano” i comentava que la part d’Espanya que ell veia més europea eren els asturians. Veia en Astúries una mena de França o Anglaterra fracassada. D’altra banda, hi havia allò de a los catalanes “había que conllevarlos, aguantarlos”. Una actitud com aquesta generava problemes greus. Jo estic amb allò que deia Azaña, els problemes polítics es resolen per la via política.

A casa seua parlaven asturià?

Parlàvem les dues coses, asturià i castellà. Mon pare era del Bierzo i ma mare asturiana. Amb mon pare parlàvem castellà i amb el nostre entorn parlàvem asturià perquè la llengua no era només familiar, sinó també comunal i veïnal.

Publicà el seu primer llibre de poesia en asturià als setze anys. Com arribà vostè a la literatura?

Vaig arribar a la literatura a través de la preocupació per la llengua. Ningú m’havia parlat de la llengua asturiana, i a través d’un manual de literatura de Lázaro Carreter arribe a principis dels vuitanta a saber que hi havia poesia en català, en gallec i en basc. En aquell temps, amb el Consellu Bable, una associació cívica, començava a haver-hi cert ambient per l’autonomia d’Astúries als carrers. Jo comence a escriure aleshores en asturià pensant que era la primera persona que ho feia. De fet, a l’escola ens renyien si parlàvem asturià. Els anys vuitanta eren anys molt difícils en matèria cultural. Recorde que Rafael Alberti va venir a donar un recital poètic i se’ns deien coses com: “primero venís con versitos y luego llegáis con metralletes”. Hi havia molta hostilitat perquè l’establishment asturià tenia terror que a Astúries s’articulés un moviment similar al País Basc perquè Astúries ha estat un país molt lluitador, lluites mineres, al camp, a la siderúrgia. Un poble que ha plantat cara. Les vagues del 62 van ser una reivindicació molt forta. En el 62 es deia allò de: “hi ha una llum a Astúries perquè en altres llocs estan a les fosques”. Amb tot, era molt difícil escriure en asturià perquè si ho feies eres vist com un antisistema. També hi havia gent que no ho veia així. Jo em situava en una esquerra extrema realista i hagués volgut més canvis socials, però la vida d’una persona, d’una generació, pot canviar molt poques coses.

Què ha passat des d’aquell primer llibre, Nel cuartu mariellu, quan era un adolescent?

No he deixat mai d’escriure ni de publicar. Li dedique quatre o cinc hores diàries a la literatura, a escriure, a llegir i a les tertúlies. Per a mi les tertúlies, les bones converses, han estat i són molt importants per a escriure. Als anys vuitanta Astúries era una illa cultural, però hi havia bona companyia, autors com ara Vicente Gales, Jose Luís Garcia Martín, odiat com a crític perquè era molt dur, Carles González Espia, Antón García... Allò que més importava en aquell ambient era la literatura, no la llengua en què s’escrivia.

Ja que esmenta la crítica, com s’ha sentit tractat vostè per la crítica a casa seua i fora?

En general bé. Agraesc el seu treball i entenc que a algú no li agrade allò que jo escric. Tampoc a mi m’agraden totes les obres de Shakespeare. Està clar que escrivim perquè hem llegit. Viuríem sense escriure si ningú no hagués escrit res abans. El món va viure sense llibres durant molt de temps, la qual cosa no vol dir que no hi hagués literatura perquè hi havia una necessitat de contar, d’històries orals: llegendes, mites, contes fantàstics...

Vostè escriu una literatura molt difícil de classificar. És una mica de tot, prosa, crònica, records, relats, assaigs, llibres i textos on els gèneres es difuminen...

Vivim en una mena de dictadura de la novel·la, el gènere més valorat i estimat pels lectors, els llibreters i molts editors, i els lectors estan condicionats per aquests darrers. Sense menysprear-ho, intuesc que el món de la literatura anirà per altres camins. Intuesc que la ficció s’ha desplaçat del llibre a altres terrenys i que està refugiada, ara per ara, en el món audiovisual, en sèries i en el cinema, en pel·lícules. És ací on ha trobat el seu millor recer, el seu lloc. Crec que la literatura en format llibre anirà desprenent-se dels trets més de ficció. Avui Shakespeare estaria escrivint alguna cosa molt millor que “Juego de tronos”.

Sembla sobretot que qui no escriu una novel·la, no és escriptor, però la novel·la també ha viscut moments de crisi.

Després de la II Guerra Mundial, Itàlia va patir la gran crisi de la novel·la. Hi havia, en part, un excés de ficció i allò que els italians havien viscut era tan terrible que no tenia cap mèrit contar aventures o ficcions. Per tenir una visió directa d’allò impossible, bastava amb pujar a l’autobús. Per això, autors com Vincenzo Cardarelli escrivien textos propers a la filosofia, a la poesia, a l’estampa, a la crònica, el retrat, a un moment literari. Llibres que pots obrir per qualsevol pàgina. En tot cas, les taxonomies són molt útils sobretot per a la medicina, per a la ciència en general, per a la literatura fins i tot, vull dir per a la didàctica, per als crítics, potser, però a l’hora d’escriure, allò dels gèneres no té cap importància. A mi el que m’agrada és mesclar. Escric prosa, sí, però molt propera a la poesia. Escric cròniques, però properes a la llegenda. Assaig, però necessite la ficció per sostenir la idea de l’assaig. Hi ha de tot en tots els meus llibres.

Quins lectors té Xuan Bello?

M’agraden els lectors als quals els agrada molt jugar amb els textos i les idees, i amb la meua literatura tracte de convidar-los a fer-ho. Crec que sempre he tingut molta sort i que m’he envoltat de persones valuoses que, a més, m’han apreciat i han estimat el que jo feia. A Astúries, al final jo escric entre parèntesi, i per les raons culturals i sociopolítiques, podem dir que estem en un moment semblant al dels escriptors bascos i catalans en la dècada dels anys cinquanta. En tot cas, no em queixe, crec que he tingut sort, però a Astúries la literatura no veus que la conviden als còctels. Hi ha una diferència d’oportunitats clara, i els escriptors no som els millors tractats. Ara bé, em molesta el victimisme i et diré que escric perquè em dona la gana i tinc llibertat de fer-ho.

A Astúries el llegeixen més en asturià o en castellà?

El lector és sobirà de llegir en la llengua que desitge, però algun lector nou en asturià sí que he aconseguit, diria. Potser m’ha dut cert sentiment agredolç en algun moment no ser llegit pels asturians en asturià, però almenys crec que he aconseguit dur alguns lectors a l’asturià a través dels meus llibres.

Parlem ara de la seua relació amb la literatura catalana. Com va arribar als autors catalans?

Fou sobretot a partir de Lázaro Carreter i aquell llibre de literatura de segon de BUP que va passar a ser per a mi un llibre de capçalera. Vaig entendre que un espanyol no pot dir-se espanyol si no coneix la literatura catalana, asturiana, gallega, basca... Els llibres que millor conec són els de la literatura catalana, els portuguesos i la literatura europea. Des de molt jove vaig llegir i traduir Salvador Espriu a l’asturià. Espriu fou un poeta que em va interessar molt, després vingué un temps en què ja no m’interessava tant. Era com un autor més per a mi. Al capdavall, anem posant allò que som i sabem en allò que llegim i alguns llibres són determinants en les nostres vides. Víctor Manuel deia en una entrevista que els autors musicals continuen treballant a partir de dels gustos musicals que es van forjar ells mateixos entre els dotze i els vint-i-quatre anys aproximadament, i que de major et commou certa música, si vas escoltar-la durant aquests anys. Amb la literatura ocorre un poc semblant, hi ha llibres determinants que vas llegir durant l’adolescència i et commouen sempre, i altres també que hauràs oblidat.

Com és la relació amb els seus editors i traductors al català?

He estat afortunat amb la meua relació amb Jordi Raventós i la seua editorial, Adesiara, i amb Iolanda Batallé, a qui conec des de la publicació dels meus llibres en castellà en Random House, i amb Jordi Llavina mantinc amistat des de fa anys. Sobre Adesiara diria que. si jo fos un ciutadà delerós de veure que la meua pàtria es constituís en estat i assolís un nivell de democràcia i cohesió social, apostaria per projectes com l’editorial Adesiara, perquè en cada títol que publica construeix la nació catalana. És un projecte que val per mil idees noves. Allò que Jordi Raventós fa val mil vegades més que el que fan els polítics. Jo, a més, tinc la sort de ser l’únic autor viu que forma part del catàleg d’Adesiara [riu].

Tot un honor!

I tant! Perquè el treball cultural que ell i el seu equip fan és un treball per la igualtat, per l’accés a la cultura, per tal que els lectors en català puguen accedir a obres clàssiques de la literatura universal. La literatura és de tots, és universal, per això la literatura catalana no és només dels catalans. Ramon Llull i Francesc Eixamenis són autors de tots els lectors del món, universals. I les bones traduccions i edicions, assequibles als lectors, fan que això siga possible. La literatura catalana és una estrella dins de la Galaxia Gutenberg i li interessa a tots els que s’apropen a ella, començant per un adolescent al Japó que llegirà Rodoreda. A Alemanya hi ha quaranta lectorats de català i a Mèxic i a Argentina la literatura catalana té un prestigi indubtable. En part, connectada amb aquell accident tràgic que fou l’exili republicà. Ja se sap, “en España, a los más listos los suelen echar”

Quins són els seus referents literaris?

El meu mestre és Alvaro Cunquerio. Em van influir els seus llibres i amb el temps hi havia coses d’ell que jo vaig reconèixer després en la meua literatura, perquè ell ja hi era, i com a lector, em reconec en ell. Cunquerio era algú que sabia descobrir allò essencial, com Leonardo Sciascia i Gesualdo Bufalino. Sciascia té el do de la cortesia, i en una novel·la que li dedica a una senyora li diu: “disculpe que no haja tingut temps per a abreviar més”. Allò que es pot contar en un full i mig, és una bajanada contar-ho en quatre-centres pàgines. A mi el que m’interessa en literatura és la intensitat i la intensitat rara volta té a veure amb l’extensió desmesurada. Altres mestres per mi han estat Josep Pla i Miguel Delibes. Cunqueiro, Pla i Delibes són tres grans narradors. Josep Pla fou molt important per a mi, però un escriptor amb qui he gaudit molt és Joan Perucho.

Com veu el futur de la llengua i la literatura asturiana?

Astúries és una illa, en el sentit que la geografia ens aïlla de la resta la península. A més, si alguna cosa és referenda a Madrid, a Astúries funciona. És un país i un territori estrany, una societat quieta, amb poques inquietuds. Pel que fa a la llengua, ja tenen tota la informació suficient per posar en marxa certes iniciatives, i podrien anar fent feina des de les institucions, però no hi fan res, de manera que els conflictes lingüístics esdevenen estables i la gent aprèn a viure entre dues llengües. El problema és la disglòssia tan gran que arrosseguem. L’asturià és la llengua del “cariño” i de la ironia. Determinades coses es diuen i s’escriuen en asturià i altres no. És la llengua de la confidencialitat, de la intimitat, està associada a aquestes esferes. Per exemple: un advocat parlarà asturià amb el seu client, però no al jutjat, davant del jutge.

Xuan i Sonia se’n van xino-xano caminant cap als jardins del riu Túria. Els he contat una miqueta la història del riu, de la riuada, les raons per les quals desviaren l’aigua, i com a poca a poc el “riu” ha esdevingut el gran tresor que és avui per a València i de quina manera més cruel i absurda hauríem pogut perdre’l a causa del desarrollisme irracional franquista. Sort que “no hay mal que dure cien años”.

Xuan Bello, 1965, Paniceiros (Tinéu) és probablement l’autor actual en asturlleonés més llegit destacat i conegut. Molt present en la vida cultural asturiana, aquest escriptor ha convertit Paniceiros, el seu poble, en un univers literari i un lloc somiat per molts lectors, sobretot a partir de la publicació d’Hestoria universal de Paniceiros, traduïda i publicada per Jordi Raventós en l’editorial Adesiara el 2008, Història universal de Paniceiros.

Quan li pregunte a Xuan Bello quan va començar a escriure, riu. I no m’estranya perquè, tal com conta, escriu des de sempre, des de la infantesa i l’adolescència. De fet, aquest home de rostre server i aspecte entremaliat, va publicar el seu primer llibre de poemes escrit en asturià, Nel cuartu mariellu, als setze anys. A aquest inici tan precoç van seguir uns quants altres poemaris, i fruit de molts anys dedicats a la poesia, el 1999 es va publicar una antologia bilingüe (asturià-castellà) de la seua obra poètica, amb el títol La Vida Perdida. Però no només de poesia viu i escriu Bello, si bé, la poesia, en certa manera, amara tota la seua obra.