Acabem de despertar d'un malson i ja tenim preparat un bon tassó de merda per a desdejunar. Un desdejuni que no hi ha qui se’l trague, que incita al vòmit, que augura una indigestió aguda que alguns estómacs ja no estan per a resistir. I més, sabent que és el preludi d'un menú pantagruèlic i molt més empatxador que encara està per servir, que ens embotiran tant si vols com si no vols.
Al contrari del que diu el tango, ni el múscul dormia ni l'ambició descansava, no ho han fet mai. La poesia és una estafa. Resulta que la nova normalitat era la guerra, resulta que el que s'estava preparant no eren només les vacunes que havien de retornar-nos la salut; també les pocions amb què s'intoxica l'enteniment de la majoria i les armes amb què es destrueix la vida dels més desafortunats, aquells als que els toca fer de diana.
Per davall o per damunt de l'horror, el que més li fastigueja a u ja no és la sang. Al capdavall, la sang és el líquid amniòtic en què es gesta la història (aquesta que havia arribat a la seua fi, segons alguns). El que més fàstic li fa és tot el que permet que es vessen impunement i en abundància sang i sofriment: la doble moral, l'oportunisme, la censura, la desinformació, la mentida, la manipulació, la simplificació insultant, els colps baixos i persistents que d'una banda ens estamordeixen i d'altra desperten els nostres pitjors instints: la por i l'odi, aquests ratolins insidiosos que recorren les nostres venes i ens inciten al linxament.
Ara mateix el sol fet de pensar és equivocar-se. No hi ha res a entendre, res a enraonar. A l'enemic se'l combat, no se l’escolta. Deshumanitzar-lo implica deshumanitzar-nos nosaltres mateixos, però què li farem: viure té un preu. No busques tres peus al gat. Segueix el meu dit. Ací no hi ha res més que el que està a la vista. El monstre s'ha estimbat en l'error i amb els seus crims ens redimeix dels nostres. Ha esdevingut una espècie de Crist diabòlic, el redemptor de tots els sàtrapes d'aquesta part del món, a qui podran imputar tots el mals passats i futurs, els que hem suportat i els que suportarem. Tot va a la seua gepa i la dels seus súbdits mentre no abjuren manifestament d'Ell. No sempre té u a la seua disposició un comodí tan versàtil. Cal utilitzar-lo amb perspicàcia. Esperonar a un suposat boig no ens converteix a nosaltres en els reis del manicomi, sobretot si sembla que estem fent el contrari, no vulgues filar tan prim, trau-te això de la testerola.
Cal fer-li un bypass a la raó perquè el sentiment esquive els escrúpols a fi d'assolir, tan ràpidament com es puga, el nirvana col·lectiu de l'acceptació acrítica. Se'ns demana que substituïm el cervell pels budells, i això ens els hauria de remoure. El que més fàstic fa és l'exhibició indecent de falsa innocència, l’autoengany conscient, el conformisme, la irracionalitat gregària, la insondable misèria sobre la qual se sustenta la cultura que et remulla, que et tapona cada porus, que t’asfixia sovint com una pell putrefacta, i el fet de viure amb les ganes d'arrancar-te-la, d'espellar-te per a veure si així aconsegueixes, finalment, respirar.
No sabemos muy bien adónde vamos, nunca lo hemos sabido, aunque a veces hemos creído que sí. Pero hasta aquí hemos llegado y desde aquí partimos cada día para intentar llegar a algún otro sitio, procurando no perder la memoria y utilizando el sentido crítico a modo de brújula. La historia —es decir, los que se apropien de ella— ya dirá la suya, pero mientras tanto nos negamos a cerrar los ojos y a dejar de usar la palabra para decir la nuestra. En legítima defensa.
* * * * * *
No sabem ben bé a on anem, mai no ho hem sabut, encara que de vegades hem cregut que sí. Però fins ací hem arribat i des d’ací partim cada dia per a intentar arribar a algun altre lloc, procurant no perdre la memòria i utilitzant el sentit crític a tall de brúixola. La història —és a dir, els que se n’apropiaran—ja dirà la seua, però mentrestant ens neguem a tancar els ulls i a deixar de fer servir la paraula per a dir la nostra. En legítima defensa.
0