Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Atrapats en el present

Fotograma de 'Fast and Furry-ous' (Chuck Jones, 1949).

Cal preguntar-se on estan aquells que van festejar la boda entre el monument a Colom de Barcelona i l'Estàtua de la Llibertat de Nova York —esposalles legals, segons les lleis de l'Estat de Nevada—, que en el 1992 va oficiar Antoni Miralda, un dels màxims exponents de la coentor artística. Considerant el nivell de desconcert imperant, no descartem que estiguen entre els que demanen ara la demolició del nóvio i, qui sap, estan pensant a estacar-li a la nóvia la torxa per la banda de ponent. El Zeitgeist, l'esperit de l'època, va d'ací d’allà com pollastre escapçat. Fins fa poc només miràvem cap al futur perquè pensàvem en ell com la terra promesa on ens portava El Progrés, aquest cavall fogós sobre el que cavalcàvem alegrement amb cara d’apardalats. Només certs malastrucs miraven cap arrere, aquells que deien que qui oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo. Però a la majoria l'assumpte li la pelava. La majoria creia que cada dia érem més feliços que ahir i menys que l’endemà. Aquesta era la moto que ens havien venut, i és amb aquesta moto amb la que ens hem estampat anant a tota virolla cap a una realitat que no era com ens havien dit. L'autopista d'alta velocitat que suposadament conduïa al futur no era més que un dibuix pintat en un penyal, com en les aventures de Wile E. Coyote i el Correcamins. El futur era un trompe l'oeil, una il·lusió òptica.

Ara alguna cosa o algú, potser els mateixos que ens van vendre aquella moto que no portava enlloc, està fent que la mamprenguem amb les recialles d'un passat caricaturitzat, reduït a un conjunt de símbols esquemàtics, i desviem l'atenció d'aquest present rocós que no sabem com travessar. Van per ací a la seua bola una legió d'iconoclastes resoluts que, quan es cansen de pentinar llibres i pel·lícules a la cerca d’impropietats, surten a la caça de monuments erigits ad maiorem gloriam d’uns sàtrapes abominables que fins ara havien passat inexplicablement desapercebuts. S'intenta justificar el fenomen apel·lant al presentisme, però aquest és un concepte filosòfic que li ve molt gran a la situació. L'argument que s'està jutjant el passat amb els estàndards del present és una falca amb escàs recorregut, perquè, parlant amb propietat, ací ningú està jutjant res. No es pot jutjar el que no es coneix com cal, i, per descomptat, jutjar no és assenyalar un objectiu fent una carassa d'infal·libilitat pontifícia. Cal dubtar que els que pinten una diana en un monument a Cervantes, trepitgen una estàtua de Fra Juníper Serra o escapcen una imatge de Colom estiguen en condicions de desxifrar el mèrit o demèrit d'aquests personatges, ponderar què van ser en el seu context o què representen ara les seues efígies, si és que representen alguna cosa, si és que són alguna cosa més que un lloc propici perquè els pardals caguen i els turistes es facen autoretrats amb l'ajuda d'un pal.

Però aquesta no sembla ser la qüestió. Aflora la sospita que als que avui els ha vingut la mania de les estàtues, i demà ja veurem, els domina la impotència per a gestionar el passat. Recorden aquests xiquets que acaben escampant amb ràbia les peces del puzle que no aconsegueixen muntar. Fa la impressió que, com no saben per on tirar, tracten de fer creu i ratlla i començar de zero des d'un món sense memòria. El problema és que en un món sense memòria, com no saps d'on véns tampoc saps cap a on vas. Potser serà cap aquell mateix passat que desconeixes. No tota la desmemòria té els mateixos efectes. No saber què va succeir l'any 480 abans de Crist és ignorància; no saber què va passar en els últims cent, dos-cents o fins i tot cinc-cents anys és amnèsia. El que sí que és cert és que aquests justiciers, en fer desaparéixer de la vista tots aquests vestigis, invocant valors suposadament intemporals i de manera tan expeditiva, aprofundeixen en la seua inòpia i en la desinformació col·lectiva. Hi ha ací falta de trellat, però és difícil allunyar la sospita que hi intervenen també factors induïts, un nihilisme persistentment inoculat al llarg de moltes dècades, que va acompanyat d'una desubicació profunda, d'una pèrdua de les coordenades històriques que fa que desconeguem el passat, ens espante el futur, i no sapiguem com embridar un present que ens resulta incomprensible.

Tots els que han adquirit de sobte una agudesa suprema per a detectar esclavistes, racistes o genocides de bronze o de pedra, estan sospitosament cecs davant dels extremadament carnals malfactors contemporanis. Empren totes les seues forces a envestir contra una nebulosa plena d'espectres que a penes fan ombra, mentre les opaques forces que ens oprimeixen ara i ací maniobren com volen, com si foren invisibles. Ara mateix qualsevol nord-americà té la vista llarga detectant racistes del segle XVIII, però les misèries del sistema de salut del seu país li resulten indetectables. Atrapat en una lògica dement, les percep com si foren normals. I també li sembla lògic que la seua pensió cotitze per llei en el mercat de valors, que els cabdills del sistema econòmic hagen deixat la seua nació sense les indústries essencials per a fer front a una pandèmia, o fins i tot que els diners públics destinats a pal·liar els efectes de la catàstrofe vaja a parar a les mans de les mateixes empreses que, amb la seua ambició, l'han magnificat, atés que en elles diposita la solució a tots els mals, mentre creix la desconfiança cap a un Estat que, certament, tampoc posa molt d’interés a dissipar-la.

Seria lògic que les ires populars es dirigiren cap a tots aquests objectius, i, no obstant això, la gent arremet contra Cançó del Sud i el seu protagonista, l’Oncle Remus, un esclau convertit en un feliç empleat de les plantacions de Virginia. No era això el que es pretenia, substituir un règim mercantilista en ruïnes per un altre més rendible, convertir els esclaus en lumpenproletariat capitalista? O és que continuem creient que l'abolició de l'esclavitud als EUA es va fer exclusivament per motius humanitaris? No són només les pel·lícules que glorifiquen el Sud les que menteixen. Podríem debatre sobre això, en comptes d’alçar en un calaix Allò que el vent s’endugué, de manera expeditiva, i substituir-la en les pantalles per una del Capità Amèrica. Mentre nosaltres ens dediquem a fer trencs colossals en la nostra memòria i a minvar la nostra capacitat per a comprendre com hem arribat fins ací, altres es dediquen a reescriure les regles del joc presents. L’smartphone ha deixat de ser opcional de manera concloent i irrebatible: a hores d’ara som ja pura mercaderia enganxada a un telèfon. El teletreball, un pas més cap a la precarietat laboral, ha vingut per a quedar-se; els mitjans de producció ara no sols no ens pertanyen sinó que a més, hem de costejar-los (tot degudament legislat; no patiu). Els diners físics desapareixen, amb la qual cosa es propicia el control definitiu de totes les nostres transaccions i la nostra dependència absoluta dels diners fiduciaris. En definitiva, els esclavistes d’avui van guanyant terreny i nosaltres mirem cap als esclavistes d'ahir, cap a les seues estàtues, més aviat.

Hi ha qui ha assenyalat amb malícia les similituds entre el que està succeint i la destrucció dels Budes de Bamian o de les ruïnes de Palmira per part dels fonamentalistes musulmans. Altres ho comparen amb l'enderrocament massiu d’estàtues que va acompanyar l'enfonsament del bloc soviètic i el consegüent avanç del capitalisme en aquells països. O amb la primera cosa que van fer els ianquis quan van entrar a Bagdad, que també fou tirar a terra una estàtua. S’hi pot al·legar el que es vulga, però les similituds són torbadores, si més no. Tots els imperis tracten d'esborrar la memòria local per a dominar millor els indígenes. Deixar l'enemic sense memòria, despersonalitzar-lo, és la fórmula magistral per a subjugar-lo. Vist així, és com si ens estiguérem colonitzant a nosaltres mateixos. El problema és que no tenim amb què fer-ho, ací ningú pareix tindre un projecte polític, econòmic i cultural coherent per a substituir el que creiem estar liquidant. Ningú pareix que tinga un model per a armar l'exasperant trencaclosques en què s'ha convertit el món que ens envolta. Sembla que l'única cosa que sabem fer és dispersar més les peces. Dispersem-les, doncs. Enderroquem totes les estàtues sense mirar pèl. Quan no en quede ni una, potser serem capaços de mirar cap a una altra banda i trobar alguna cosa més útil en què descarregar la nostra ira.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
30 de junio de 2020 - 13:57 h

Descubre nuestras apps

stats