Més enllà de definicions purament descriptives, la ciutat és unànimement considerada com l'element civilitzador per excel·lència, el lloc on l’ésser humà es fa polític, debat els problemes comuns i els resol, un espai que fomenta les relacions entre individus i grups, les afina, n’extrau el màxim profit i construeix sobre elles valors de primer ordre, com la convivència, la tolerància, la cooperació i l'intercanvi de coneixements que donen lloc a l'art i a la ciència. La ciutat és sinònim de progrés, i el que queda fora d'ella, poc menys que barbàrie. Hi ha textos deguts a certs urbanites entusiastes que riu-te'n tu de la poesia bucòlica. Se'ns presenta la ciutat com la copel·la on es depura la condició supranatural de l’home, una forma complexa d'ordre, potser la més excelsa, enmig del caos còsmic. Segurament aquest era el punt de vista d'un soldat imperial quan albirava Tarapoto després de caminar perdut per l'Amazònia perseguit per un núvol de mosquits. Però hi ha altres perspectives des de les quals la ciutat es percep com un procés entròpic que accelera el desordre, com un forat negre que s'engul tot el que té la desgràcia de caure en la seua òrbita, perquè, més enllà de totes les seues indiscutibles virtuts, allò que mou les ciutats és una implacable mecànica predadora.
El cas de València és paradigmàtic. És fruit del seu hinterland privilegiat, ell la va engendrar, i durant molt de temps els dos van mantindre una relació d'interdependència més o menys harmònica. Però en algun moment els seus destins van començar a separar-se, i el divorci es va fer definitiu amb l'arribada del desenvolupisme, entre els anys cinquanta i setanta del segle XX, quan els sectors industrial i urbanístic van començar a créixer en detriment de l'agrícola, i al sector terciari li va sobreprendre una elefantiasi galopant. Llavors es va produir un transvasament de població des de la ruralia als nuclis urbans, totes les grans ciutats van començar a reclamar espai vital i es va posar en marxa una dinàmica devastadora. València, capital de la comarca de l'Horta, es va convertir en el seu botxí secundada per les poblacions de la seua atapeïda àrea metropolitana, li va donar l'estoc a la civilització secular que l'havia alletat, sòlidament estructurada però indefensa, i així és com aquesta ciutat es va convertir no ja en una urbs d'esquena al mar, sinó també d'esquena a la terra, presonera d'un infundat sentiment d'autosuficiència. Infundat i, si es donen certes circumstàncies, letal, ja que ha deixat de regnar sobre el seu propi ecosistema, s'ha convertit en el darrer cagalló de la tira dins un món globalitzat i, com totes les altres grans urbs, depén d'uns processos que no controla.
S'han vist coses interessants darrerament. El primer cap de setmana després del confinament domiciliari decretat per a fer front a la pandèmia es va produir una pintoresca desbandada de ciutadans. Una multitud mai vista es va escampar pels camins veïnals buscant oxigen i una llibertat que fins aleshores no s’havien adonat que havien perdut. Se'ls havia quedat xicotet el saló d'estar i el balcó del pis. Fins i tot la costosa terrasseta de l'àtic, els que se la podien permetre. I tots havien vist com poden ser de tristos i inhòspits uns carrers buits. Segurament no sabien ben bé què anhelaven, però instintivament van eixir a buscar-ho al camp. Els veies bambant com aquell grup de gent que Buñuel va traure en El discret encant de la burgesia caminant sense rumb pels camps de França, sense saber on anar, empesos per la necessitat de moure's. La majoria va reprendre el fil habitual quan es va alçar parcialment la veda de bars i comerços i es va permetre el desplaçament a la segona residència a aquells que la tingueren. Però en molts ha quedat un instint campestre que va i ve segons vénen i van les restriccions en l'hostaleria. Quan aquesta ha de tancar, els camins s'omplin i viceversa. La venda de bicicletes, dels corresponents vestits d'arlequí, xandalls, ulleres de sol, cintes per a la suor, gorres de beisbol, dispositius fitness tech i sabatilles de fantasia s'ha disparat, i el camp s'ha omplit de colors com abans, en temps de les espardenyes de careta i la terra de les flors.
Pels camins de l'Horta els veus, sobretot els caps de setmana, amunt i avall, a vigoréxics i a esquenadrets, al trot o al pas que marca el gosset de companyia, alguns amb els maleïts altaveus bluetooth engegats, altres parlant per telèfon o entre ells, sempre amb el diapasó ben alt. No saben com es transmet de bé el so en el camp. O sí, i li'ls la bufa. Per alguna raó, el silenci els fa mal. Els saberuts expliquen als ignorants que tal planta és una col i tal altra un nap sense retractilar, i els mòbils emmagatzemen una quantitat ingent de fotos de lletugues. L'equitació també s'ha posat de moda entre els més adinerats. Per on abans només passaven haques robustes estirant del carro, amb un llaurador malparlat a les regnes, ara es veuen airoses cavalcadures amb belles senyores encamellades emulant a Sissí l’emperadriu, o paios estirats que han vist moltes pel·lícules de Clint Eastwood. Els que veien les de John Wayne ja van a peu o senzillament no van. I molts miren amb un interés inèdit les cases de llaurador, mal anomenades alqueries per part dels valencians per allò de bufar en caldo gelat. De sobte ha apujat l'interés per aquest tipus d’habitatges. Durant dècades han estat moltes d'elles abandonades, saquejades regularment per una certa classe de mercaders que solen fer els seus bisnes en el rastre. Condemnades a la ruïna davant la indiferència d’uns i d’altres, objecte d'ocupacions i okupacions de tota mena durant dècades, ara són objecte de cobdícia per part de les immobiliàries.
Darrere de tot açò aguaita la síndrome colapsista, aquesta que retrata amb una notable perícia una minisèrie francesa titulada, precisament, L’effondrement, el col·lapse. Per a fer-nos una idea de què va el colapsisme, podem prendre com a referència i senyal aquesta pandèmia encara lluny de ser eradicada. Recordem com, fa uns mesos, va coincidir amb una nevada extraordinària que va aïllar completament alguns llocs, i imaginem que la pròxima plaga és encara més virulenta i coincideix amb altres desastres de dimensió planetària —ja veiem la que s'arma quan un simple vaixell de càrrega obtura el canal de Suez—. Imaginem per uns instants que la situació és tal que el subministrament de qualsevol classe d'energia s'interromp, els sistemes de comunicació es tallen, la logística alimentària es deté i les forces de l'orde ja no poden complir la seua funció, tot alhora i de trascantó. I que, una vegada els seus sistemes autònoms comencen a fallar, les centrals nuclears exploten l'una darrere de l'altra. Ens adonarem ràpidament que fora del sistema ningú té autosuficiència. N’estem atrapats, i si col·lapsa ens n'anem tots a prendre pel sac. La profecia és que tot això succeirà de sobte, que el sistema col·lapsarà a causa de les seues inèrcies tecnoeconómiques, de les quals no pot prescindir —allò que el manté en peu és, precisament, el que provocarà el seu esfondrament—, i ens enxamparà a tots amb els pantalons baixats, esperant l'últim paquet d'Amazon.
Això és el que ve a dir la colapsologia, que hem arribat a un punt de no retorn, que el col·lapse arribarà i no tardarà molt a fer-ho, i que cap de les receptes que ara mateix tenim a l'abast servirà per a posar remei a la cojuntura. Ni les d’arrel marxista, ni les ecoambientals, ni molt menys les de tall liberal. Altres debats que ens tenen ara mateix ocupadíssims s'esvairan a l'acte. (Si algú està esbossant un somriure perquè pensa que tot açò és una moniatada catastrofista, potser l’interesse veure l'últim capítol de la sèrie esmentada; allí li han donat un xicotet paper). A partir del moment en què tot això ocórrega no importarà qui tenia raó, així que, sempre segons la colapsologia, no hi ha res més urgent que preparar-se, prendre mesures per a afrontar la situació. Mesures col·lectives, és clar, que no es prendran, perquè un dels trets endèmics del sistema, potser el més letal, és el nostre individualisme pregon. I, com aquests animalets que ensumen el fum abans que ningú i arranquen a córrer cap a fora del bosc, molts han començat a intuir que l'incendi avança. Són aquests que vagaregen pels camins de l'Horta i es paren a mirar les cases de llaurador amb una nostàlgia incerta.
0