Fa temps que es parla de la imminent reedició dels feliços anys vint, aquella època de dissipació prèvia al desastre de la Segona Guerra Mundial que ara seria substituït, previsiblement, per la definitiva desfeta econòmica i mediambiental. En realitat, ja estem en la nova fase cataclísmica, i la reedició del període previ d'inconsciència col·lectiva el vam viure fa temps: va ser en els vuitanta i part dels noranta. Ara que ningú, ni tan sols Paco Clavel s'atreveix a reivindicar sense rubor aquelles dècades, permeta el lector que rememore unes quantes postals datades el setembre de 1988. En la primera d'elles es pot veure una multitud apilotada davant del Carnegie Hall, la mítica sala de concerts de Nova York. Potser seran quatre-centes o cinc-centes persones, i estan fent cua per a assistir a un recital operístic. Al migdia ja han protagonitzat la inauguració tumultuosa d'un edifici de vuit plantes en aquest mateix carrer del centre de Manhattan, el 57. Aquest mateix matí han assistit a una missa en la catedral de St. Patrick, oficiada especialment per a ells pel cardenal de la diòcesi, i la nit anterior van omplir un teatre de Broadway per a veure en rigorosa versió original Els miserables. Després del concert que està a punt de celebrar-se, última postal de la sèrie, soparan abillats amb les seues millors gales en el Tavern on the Green, el famós restaurant situat en Central Park, que han reservat al complet.
El fet més peculiar d'aquestes imatges és que tota aquesta gentada procedeix de València. Han noliejat un parell de Boeing 747 que els han portat directament des de Manises, un aeroport del qual no parteixen habitualment vols transatlàntics i on les gegantines aeronaus han d'esgotar la pista per a poder enlairar-se. Però ells ho han fet com qui lloga un autocar per a anar d'excursió a Andorra. Són estampes que un inevitablement associa amb altres que descriu Kenneth Tynan en un breu assaig publicat a mitjans dels anys setanta, amb què intenta explicar l'inexplicable, les excentricitats de la ciutat de València i, per extensió, les del conjunt dels valencians. Quan es refereix al Parador del Foc, que defineix com «un club nocturn erigit especialment per a les Falles en el parc municipal», el descriu així: «Le Tout-Valence es concentra en aquest envelat, massa xicotet per a tanta gent, que en el seu interior està decorat amb pintures que imiten tapissos i il·luminat amb canelobres. Unes quatre mil persones acudeixen per a presenciar l'actuació d'un grup importat de rock francés. Però el més sorprenent és que tots els homes van vestits d'etiqueta. En quin altre lloc d'Europa podria trobar-se dos mil homes amb roba d'etiqueta reunits en el mateix edifici, i no diguem davall d’un tendal?», acaba preguntant-se el cronista. I un es pregunta si l'espectacle que va donar aquell tropell de gent engalanada, anant en comandita a alguns dels llocs més emblemàtics de Nova York, el podrien haver donat altres que no foren valencians, le Tout-Valence, com hauria dit Tynan. Perquè allí estaven tots, encapçalats per les màximes autoritats del moment, Joan Lerma, l'encara alcalde Ricard Pérez Casado, els caps de l’oposició política i la crème de la crème del llavors pròsper empresariat local —algú hi havia que pareixia que s'havia deixat aparcats l'haca i el carro en Washington Square—, flanquejats per algun banquer molt poderós i un expresident del govern de l'Estat.
Però no són aquests personatges els que més criden l'atenció, ara que el record els agrumolla a voluntat i fa recomptes aparentment capritxosos. Els pagadors d'aquell festorro eren els Lladró, d'Almàssera, tan envejats llavors com oblidats ara. La soprano que va fer el concert era Enedina Lloris, filla d'Alfara del Patriarca i, segons els crítics, una de les millors cantants líriques de la dècada, que ara mateix seria una celebritat mundial en el seu zenit si un problema desafortunat de tiroide no haguera truncat la seua carrera. El director de l'orquestra era Enrique García Asensio, respectat mestre valencià que va començar la seua carrera dirigint la Filarmònica de Nova York, precisament. L'edifici inaugurat havia estat dissenyat pel singular arquitecte de Russafa Rafa Tamarit. A més de contindre una mostra extensíssima de peces de porcellana, indiscutible element de continuïtat amb el món faller, albergava en l'última planta una galeria en què estava previst que s'exhibiren obres de pintors preferentment valencians, i aquest fet explica que alguns d'ells també formaren part de la bandada que anava d'ací d’allà. I amb ells, la desena d'escultors que treballaven per a la casa, amb molt més ofici i potencial que el que donaven a entendre les vituperades figures que tan bons dividends els hi proporcionaven.
Tots, i la major part de la comparseria, entre la qual també hi havia de tot, havien nascut i vivien en la comarca de l'Horta Nord. La majoria eren dels pobles que rodegen la capital, un gassó de vint quilòmetres de radi, tirant llarg. I tanmateix, amb menys d'això i per molt kitsch que resulte o precisament per això, es pot omplir l'imaginari d'alguna nacioneta amb estat o sense. El que havien fet podia haver sigut el pas per a la consolidació de moltes carreres personals i l'inici d'un brillant recorregut col·lectiu. Però la pintoresca troupe, després de passar per Disneylandia, va tornar a casa enfitada, com els operaris d’un taller faller l'endemà de la nit de la plantà, deixant al seu darrere aquella enorme falla per cremar. No va tardar a fer-ho. Ara mateix, de tot allò no en queda més que cendres. Com ha de ser, segons un codi idiosincràtic que ningú no arriba a desxifrar. Podríem intentar explicar-ho apel·lant a la crisi econòmica, al canvi de model productiu, a la globalització o a la sinistra mà de George Soros, però segurament ens equivocaríem. Les explicacions que remeten a macrofenòmens produeixen un efecte lenitiu, però també enganyós, perquè fan que semble racional el que no ho és en absolut. I en aquest cas intervenen factors molt peculiars que freguen la metafísica. Sense anar més lluny, el meninfotisme, expressió d'un resignat existencialisme associat a una absoluta absència d'ambició col·lectiva.
El breu assaig de Kenneth Tynan, integrant d'una recopilació que Anagrama va titular La pornografía, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos, està ple de passatges com el citat més amunt, i segons el parer de qui subscriu, hauria de ser considerat un dels textos capitals de la literatura identitària valenciana, junt amb obres com Nosaltres els Valencians, País Perplex o qualsevol dels totxos de Cucó. En certa manera les supera, perquè la mirada distant del britànic, encara que visiblement colonialista, està lliure de les lleganyes pàtries que enterboleixen la dels autors nadius. Certament el seu testimoni se centra en la ciutat de València i en una època que pareix que queda ja molt lluny (exactament com les altres obres mencionades), però tot el que diu és extrapolable a la resta del territori, i el substrat temperamental segueix ací, inalterat, niant davall la perruca d'aquests que pretenen fer ja unes falles postpandèmia en ple mes de juliol, corre que em cague.
«[Les Falles] es cremen, diuen els valencians, per a demostrar que la malícia és mortal i que tampoc la bellesa dura eternament», ressenya Tynan, per a afegir que això és: «una forma molt esgotadora de reblar dues qüestions que ningú pot, francament, discutir. Fóra més adequat dir que són destruïdes espectacularment perquè la destrucció espectacular és l'única imatge que fascina forçosament a tothom». Així és. Però no tothom es lliura a aquestes pulsions d'una manera tan insensata. La cultura, en definitiva, consisteix a canalitzar tota aquesta energia irracional d'una manera civilitzada i profitosa. Però no és el nostre cas. Ací ho fem vorejant la demència, com es desprén d’aquesta altra escena que Tynan descriu quan parla de la nit de la cremà: «“Preciós!”, li vaig sentir murmurar a una dona anciana, resplendent a través de la boirina de fum i cendra, que contemplava extasiada unes flamerades de trenta metres d'alçària. En els seus braços, estirats al màxim per damunt del seu cap, sostenia un xiquet de bolquers que portava el vestit de bateig. Per un moment vaig pensar que anava a tirar-lo al foc».
El bebé potser no, encara no, però moltes altres coses que mereixerien un millor destí sí que van de cap, tothora i sense contemplacions, a la indiferència, a l'oblit, al llit de Procust o directament al no-res, a un foc autodestructiu que per aquestes terres no s'apaga mai. Per això sempre hi ha per ací algú recomençant alguna cosa, perquè encara no sap que no és més que el ninot d'una falla perpètua, i abans que se n'adone es veurà amerat en benzina i amb vint metres de traca enrotllats al cos.
0