Aquest estiu hem vist com la humanitat començava a recuperar el seu aspecte grumollós. Grumolls en les terrasses dels bars, en alguns concerts, en alguns partits de futbol, en festes rave clandestines, en algunes festes patronals, que vénen a ser com les rave però amb llicència i amb sant patró, i, per descomptat, grumolls en els xiringuitos de vora mar.
Passejava u amb la seua bicicleta irreprotxablement sostenible pel camí que transcorre paral·lel a la platja, mirant els centenars d’automòbils aparcats a banda i banda i la gentada escampada en la sorra, i, potser pels efectes de la insolació, li venia al cap la vella qüestió del lliure albir. Cada un d'aquests individus, barrinava, ha pres «la seua» decisió, però tots estan fent el mateix. Estan tots amuntegats ací com, en altres circumstàncies més propícies per al viatge llarg, s'amuntegarien en una platja semblant, però més llunyana, més «exòtica», o estarien formant part del podrimener que recorre els rebregats esquelets renaixentistes que hi ha escampats per Itàlia.
Han pensat tots alhora a vindre fins ací, o no ho ha pensat cap d’ells? Han coincidit en virtut d'alguna mena de raonament compartit, o els hi ha portat alguna sort de força invisible? I el mateix cal preguntar-se de tots els passos previs que han donat, de totes i cada una de les decisions que han hagut de prendre al llarg de la seua vida abans de ficar-se a la mateixa hora, cada un en el seu cotxe, per a vindre a aglomerar-se a la vora de la mar. I al fil de tot açò, es tornava un a preguntar si una multitud és el conjunt de molts individus, cada un amb el seu cervell, o és un sol organisme acèfal.
La qüestió és vella, però la perspectiva és, fins a un cert punt, inèdita. Diuen que durant la pandèmia se'ns han restringit les llibertats, però hi ha una altra manera de veure-ho: per uns instants les vam recuperar totes. La situació ens va brindar l'oportunitat de prendre decisions sobre què fer amb el nostre temps i de meditar sobre el que, en general, fem amb les nostres vides. Era possible imaginar que amb la dispersió i l'ascetisme forçat per la pandèmia ens lliuraríem a això que s'anomena «trobar-se», a conéixer-nos a nosaltres mateixos i a reconsiderar les nostres rutines, però no pareix haver passat res de semblant. Potser perquè no hi ha res a trobar, res a conéixer. De la mateixa manera que, com va dir l'altre, no hay camino, se hace camino al andar, no hi ha «éssers», els éssers es fan sent. Això de l’ésser dotat d'una essència primordial, unívoca i atemporal és un concepte desgraciat, un equívoc aristotèlic que només serveix per a encebar tota classe de mercats, tant els de mercaderies, com els de parroquians amb dret de vot.
El cas és que, com som algú, com som alguna cosa, tendim a comportar-nos com se suposa que cada u és. De vuit mil milions de maneres diferents? No, el que no pot ser ja se sap que no pot ser, i a més és mentida. Hi ha els que no tenen moltes més opcions que actuar d’acord amb els protocols de la fam, la guerra i altres urgències, però, ara com ara, per aquestes terres la majoria ho fa per imitació, per un seguidisme més o menys conscient i voluntari, per una necessitat contradictòriament individualista i gregària alhora. Perquè ser és paréixer. Allò de tindre, que és on està el negoci, ve implícit. I per a paréixer cal emular. Per tant, el negoci està en mostrar al personal els arquetips apropiats a tall d'esquer.
El problema és que triem d'un en un i amb una aparença de llibertat, però les alternatives són més escasses del que sembla i optem en sintonia, per això els nostres actes convergeixen. Seguim models preestablerts per la tradició, pel costum, i, cada vegada més, per una cultura identitària artificiosa i hiperbòlica que, en els temps que corren, es revela per a molts com l'única cosa capaç de donar sentit a la seua existència, i per a alguns com a un gran negoci. D'ací els esforços per controlar els signes que conformen la nostra personalitat, d'ací que circule un nombre creixent de trets distintius prêt-à-porter que ens permeten ser algú sense esforç, caminar sense fer camí i sense necessitat de ser res, tan sols deixant-se menar. Fixar aquests trets i promocionar-los segons les circumstàncies, les contingències i, sobretot, els interessos de les grans corporacions, ha esdevingut una gran indústria de què depén l'economia i, per tant, la política.
La publicitat és, en aquest sentit, un far il·luminador, perquè allí estan tots aquests trets en promoció constant. Aprendre a desxifrar els signes i les formes amb què altres modelen la nostra personalitat hauria de ser prioritari. Si alguna vegada fou necessària la semiòtica, és ara. Perquè els mateixos mecanismes que regeixen la publicitat regeixen la resta de discursos públics. I si un s’hi fixa, no és difícil veure els vasos comunicants que hi ha entre ells; són els mateixos que hi ha entre els despatxos dels grans grups econòmics i els de la política. El problema és que la majoria de ciutadans s'han tornat completament cecs davant de tota mena de propaganda, per això funciona.
Així i tot, hi ha qui diu que açò s'està convertint en una oclocràcia, que és el govern de la multitud. És una cosa que pareix obsessionar als que tenen por que la xusma impose el seu criteri, una idea que comença a aflorar quan les elits comencen a pensar obertament en una cosa de la qual sempre han estat íntimament convençudes: que no tots els vots valen igual. Però no, si més no en els temps que corren la xusma no està en condicions d'imposar res. Una altra cosa és que li facen creure que té aquest poder. La xusma és dòcil, es mou quan li donen corda i va per on l’enfilen, dóna igual a què ens estiguem referint.
Ens hem tornat extraordinàriament submisos, gastem el que ens encolomen, siga un producte o una idea, i ens sentim culpables si no sabem com fer-ne ús. Fa un temps la indústria s'esforçava a detectar la demanda i a satisfer-la. Més tard va descobrir com suscitar desitjos absurds amb àrdues operacions de màrqueting. I ara el ciutadà-consumidor ja no és consultat pràcticament per a res, ja no cal. Ho dic mentre em netege les dents amb un raspall elèctric que porta bluetooth incorporat, em pregunte per a què i si no m'hauré confós de trasto i m'estaré ficant en la boca una cosa que no dec.
Després m'assabente del canyaret que s'està armant per l'escassetat de microprocessadors. Els necessiten per a posar en circulació els artefactes amb què, de grau o per força, ens tindran captius i entretinguts els pròxims anys. Una altra guerra sorda en què estem ficats, perquè en el control dels microprocessadors està la clau del futur econòmic de les nacions. O de les corporacions. O d’un grapat d’espavilats. En tot cas, d'aquest u per cent que sap per on ens estacaran els pròxims xips, que no serà, precisament, per on ens estan ficant les vacunes.
1