Si introduïm en Google, com a criteri de cerca, la frase «On estan els intel·lectuals?», pel cap baix apareixen en el navegador tres pàgines seguides de resultats amb aquesta entrada. Sembla que és una inquietud bastant estesa. Hi ha molts que formulen la pregunta amb malícia, alegrant-se que aquests intel·lectuals que van aigua avall hagen perdut el reconeixement i el prestigi de què van gaudir al llarg de la Transició. És una cosa en la qual coincideixen, per diferents motius, la dreta recalcitrant i uns certs sectors de l'esquerra, que pensen que els intel·lectuals del 78 «estan organitzats en un càrtel», en expressió de l'historiador Pablo Sánchez León. Però els qui clamen al cel amb major èmfasi són els èmuls frustrats d'aquells «mandarins» (aquesta vegada l'analogia és de Gregorio Morán), que se senten orfes sense el seu lideratge. Entre aquests regna una certa angoixa, perquè intueixen que la seua carrera incipient se’n va a pastar fang.
De totes les respostes que un troba en aquests articles, una crida l'atenció per la seua descarnada explicitud: «El problema ja no és que no hi ha bestiar, sinó que el bestiar no té on anar, no hi ha cleda», diu Álvaro Delgado-Val referint-se als intel·lectuals. Ho diu, naturalment, un intel·lectual a preguntes d'un altre, perquè aquest és un assumpte d'interés restringit. A la resta de la ciutadania li la bufa. Qui demana a plens pulmons la volta a la palestra dels intel·lectuals són els mateixos intel·lectuals, que es veuen sense paladins que encapçalen la lluita per la recuperació del protagonisme perdut i, sobretot, que òbriguen nous camins per als qui aspiren a obtindre'l. Que no tinguen cap dubte, ni els que estan desitjant convertir-se en estendards del sistema, ni els que aspiren a ser la seua nèmesi, que en el moment en què se'ls necessite, si és que això torna a passar, tornaran a tindre el seu púlpit. Si en aquests moments no el tenen, és perquè no hi ha ningú que requerisca els seus serveis.
Un intel·lectual només prospera quan té al darrere un sector de la societat rellevant, classe en auge, grup d'interessos, grup social emergent o col·lectiu influent. Els intel·lectuals del 78 representen perfectament aquest paradigma. Eren necessaris per a construir el relat de la Transició, per a dotar-la de legitimitat moral. Eren part essencial de la política d'aquella època. Conscientment o no, treballaven per als poders fàctics que van dissenyar l'Espanya postfranquista. No és un retret, tan sols una constatació. I no s'aglutinaven només al voltant del grup Prisa, com s'ha dit tantes vegades. En el procés es van donar notables epifenòmens perifèrics. Encara està per analitzar la relació que va haver-hi al País Valencià entre la intel·liguèntsia local i els poders llavors emergents, un context en què destaca clarament el cas de Joan Fuster. La seua rellevància, reconeixement i projecció haurien sigut considerablement menors sense la seua vinculació, més o menys manifesta, a un moviment polític en què no sempre es va sentir a gust. Tor això, per descomptat, va tindre un preu. Avui és més conegut pels seus escrits polítics, malgrat tot el que han minvat les expectatives que van aixecar —els mateixos escrits i els qui els van instrumentalitzar—, que per aquells altres d'assagística variada, d'adscripció volteriana, que són sens dubte molt més valuosos.
Exceptuant molt pocs casos, si un intel·lectual no és instrumentalitzable, no és res. Hi ha qui ho intueix de seguida i s'afanya per cremar etapes, uns altres realitzen la transició dissimuladament, i hi ha alguns individus que, per integritat o perquè no les veuen vindre, acaben desapareixent darrere de la línia d'ombra. Des de sempre, unes elits se centren a controlar els processos polítics i econòmics, i altres a controlar els sistemes de pensament que organitzen aquests processos i condicionen el comportament social. Entre tots aquests estaments s'estableix una relació simbiòtica que és indissoluble, tot i que de vegades pot semblar el contrari. Si observem a la llum del seu context les grans icones intel·lectuals que hi ha hagut de la Revolució Francesa ençà, no costa gens veure aquesta interdependència. La burgesia no venia legitimada per Déu, com aquella altra classe hegemònica que la va precedir, per això sempre ha necessitat espills en què emmirallar-se. I els ha agraït, no importa com foren de deformants, perquè li donaven carta de naturalesa. La burgesia és —era— una classe de trets masoquistes, que gaudia tenint a prop una cohort de revolucionaris de saló, ploma i pinzell dedicats majorment a mortificar-la. Aquelles mosques domèstiques, colloneres unes, i altres d’un vol més amable, dibuixaven amb la seua voladissa una imatge especular de la mesocràcia. Però, per molts malabarismes que feren, per molt que sobreactuaren a l'hora de demostrar el seu caràcter antiburgés, mai no van poder dissimular la seua venalitat.
La burgesia, en tants aspectes patètica, durant poc més de dos segles ha acollit i fet prosperar als professionals de l'escarni, del seu escarni. Tots van disfrutar com verros jugant a épater una classe social de la qual sovint provenien, tan poderosa com fràgil en els seus costums, les seues aspiracions i les seues pors. Però, per ferotges que semblaren, gairebé sempre han acabat menjant de la mà d'aquells que posaven a parir. Això s'ha acabat. L'eclipsi dels intel·lectuals no és sinó el símptoma d'un canvi radical de model. L'atenció que els dispensava la burgesia mai més la tindran. No és que l'intel·lectual incòmode estiga ara perseguit. Pensar això és un mal consol, sobretot si estàs convençut que pertanys a aquesta espècie. La veritat és que cap intel·lectual, jugue a favor o en contra, té la menor rellevància, la menor possibilitat de tindre-la, perquè ja no hi ha burgeois a espatarrar. La petita burgesia està desapareixent, i la gran, la que ha pogut sobreviure, s'ha integrat en una oligarquia d'àmbit planetari que no necessita als intel·lectuals per a prosperar, ni tan sols als de naturalesa servil. La burgesia s'ha dissolt no sols econòmicament, també estèticament. Ací ja no hi ha res a escarnir. Els dos pols d'un espectre sociològic tan radicalitzat com el present ignoren a l'intel·lectual completament, són immunes al seu sarcasme, a les seues anàlisis, el seu enginy i les seues parenceries. També als seus afalacs.
Amb qui es pot ficar un ara? Amb una massa despullada del seu pudor a la qual tot li rellisca? Amb unes elits prepotents i inassolibles, que a més tenen un contorn extremadament difús? Atés que la seua funció social és menyspreada i ignorada, davant de l’insensat exhibicionisme del ramat i la poca vergonya d'un poder fàctic hiperconcentrat, l'intel·lectual no té cap més eixida que replegar-se en espera de temps més propicis. Avui els intel·lectuals són innecessaris per la mateixa raó que els centres de referència fixos i més o menys permanents han desaparegut. No és que les fonts d'autoritat, aquelles que construeixen els sistemes de pensament, no existisquen. Continuen exercint el seu influx, però s'han despersonalitzat, s'han tornat invisibles, ubiqües, transitòries. Entren i ixen de cada un de nosaltres com lladres de cossos. L’intel·lectual ha estat substituït per un complicat utillatge digital que té un poder de penetració mil vegades més gran que el que ell tenia, perquè els abans ciutadans, ara internautes, no ens realitzem a través dels diferents instruments que conformen aquest utillatge, ens hi construïm, formant-ne part, dissolts en ells com un terròs de sucre. Com els intel·lectuals, que estan ja precipitant-se en el fons d'aquest toll per a formar part del tarquim que s’alimenta dels pàries de la història.
0