L'art de l'esperança

Don Ramon, l’anomenaré així, era el metge amb què la meua família tenia una iguala abans que existira el que avui es denomina assistència primària. Fins ben entrada l'adolescència anava regularment a la seua consulta perquè em tractara les hipocondries i algun problemeta puntual amb fonament. Recorde la gran orla universitària que hi havia penjada en la seua sala d'espera. Em vaig passar hores mirant-la mentre m'arribava el torn. Allí estaven tots els de la seua promoció aglutinats per un aparatós memento mori, un esquelet de cos sencer que et venia a dir: «Açò és el que hi ha». En el criteri realista de don Ramón posava mig poble les seues esperances quan fallaven les jaculatòries a santa Rita. És difícil descriure el meu estupor quan, anys més tard, em vaig assabentar que aquell metge patia un càncer incurable i havia començat a acudir a la consulta d'un conegut curandero.

Molta gent vota als curanderos de la política no necessàriament per ignorància. Hi ha qui ho atribueix alegrement a la falta de cervell i es nega a veure el rerefons de l'assumpte: la incertesa en l’àmbit econòmic, en el polític i en el laboral; l'absència de perspectives i d'agafalls; l'abatiment i la irritació produïts per un excés d'estímuls que no es concreten en res, que s'esvaeixen en l'aire, l'enrareixen i el fan irrespirable; el deteriorament mateix d'aquella sanitat que vingué a substituir els esforçats metges de poble com don Ramon —això que durant tant de temps vam considerar el nostre major èxit col·lectiu—; una burocràcia cada vegada més cega, equívocament tutelar i desproveïda d'empatia; la falta d'objectius, que s'uneix a la progressiva pèrdua de sentit d'una civilització que sembla haver arribat al límit de les seues possibilitats i comença a desintegrar-se…

Davant de tot això s'alça, únicament, un ideari confús i pretesament transformador, si més no en l'àmbit social, que a penes aconsegueix arrapar la superfície granítica de l'establishment. A la vista està que el poder segueix on ha estat sempre i no té intenció de mudar-se. Uns i altres, amb la sospitosa ajuda dels mitjans de comunicació, han convertit aquest ideari en l'eix de totes les polèmiques. S'ha aconseguit així crear la il·lusió que el discurs dominant el creen aquells que no dominen res, una cosa que comença a fer-se massa evident. Així les coses, a ningú hauria d’estranyar que alguns es passen al bàndol de l’abstenció o que comencen a parar orella als que semblen preocupar-se de tot el que aquest discurs passa per alt. I no sembla molt lúcid ni molt eficaç blasmar la intel·ligència dels que ho fan, limitar-se a anomenar-los irresponsables o fatxes i no afrontar el fet que la política efectiva, ara i ací, no els obre cap porta al futur i sí moltes que donen a un descampat. Potser és per això que alguns ni es molesten ja a obrir-les i altres franquegen les que els obren uns oportunistes per a veure què passa, per veure si passa alguna cosa.

Com féu el meu bon metge, aquell bastió de la racionalitat, que, davant les certeses de la ciència que el menaven directament al no-res, es va deixar caure en braços de l'improbable, l'únic lloc on pareixia espurnejar alguna esperança. Naturalment, va morir. Igual que els que s'empassen falsos discursos prometedors acabaran devorats pels qui els pronuncien. Un banquet macabre que durarà fins que la història done una altra volta completa i tornem al punt de partida. Segur que aquest futur serà prometedor, estarà ple d'expectatives. La llàstima és que, per esperançador que siga, no podrà esborrar el triomf de la desraó en el passat. Tant el que estem vivint ara mateix com el que ens ha portat fins ací.