Sobre este blog

No sabemos muy bien adónde vamos, nunca lo hemos sabido, aunque a veces hemos creído que sí. Pero hasta aquí hemos llegado y desde aquí partimos cada día para intentar llegar a algún otro sitio, procurando no perder la memoria y utilizando el sentido crítico a modo de brújula. La historia —es decir, los que se apropien de ella— ya dirá la suya, pero mientras tanto nos negamos a cerrar los ojos y a dejar de usar la palabra para decir la nuestra. En legítima defensa.

* * * * * *

No sabem ben bé a on anem, mai no ho hem sabut, encara que de vegades hem cregut que sí. Però fins ací hem arribat i des d’ací partim cada dia per a intentar arribar a algun altre lloc, procurant no perdre la memòria i utilitzant el sentit crític a tall de brúixola. La història —és a dir, els que se n’apropiaran—ja dirà la seua, però mentrestant ens neguem a tancar els ulls i a deixar de fer servir la paraula per a dir la nostra. En legítima defensa.

L'ascensor

Ascensor en Seúl (Cartel de Lee Je-seok).

0

No sé si encara segueix, si s'ha convertit en una secció fixa dels mitjans o si ja ha parat la llanda dels últims mesos amb la lesió del tenista Rafa Nadal. Qui sap. Tempus fugit i les tabarres mediàtiques s'esfumen com un llamp. Ens han refregat el cas tothora com a exemple de patiment, de constància, de superació, de mereixement. Crec que no hi ha ningú que no s'haja donat per entés que si tots fórem com Nadal, tots seríem famosos, anunciaríem cotxes, bancs i sabatilles de marca per al nen i per a la nena, tindríem la casa plena de trofeus i seríem multimilionaris. És just el que pensava jo quan, de xicotet, veia Àngel, el jornaler que contractava mon pare cada vegada que feien falta reforços a casa, fóra per a plantar creïlles o per a collir xufes. L'home havia vingut amb l'exèrcit republicà des d'Albacete. Demostrant una gran astúcia havia aprés valencià per a confondre's entre els llauradors, i a poc a poc havia adquirit tanta habilitat amb el llegó com l'altre amb la raqueta. S'havia casat, havia procreat i s'havia passat tota la vida doblegant el llom amb tenacitat per a alimentar la família. Va aconseguir tot el que es va proposar, va triomfar gràcies al seu esforç, igualet que Nadal, bronzejat inclòs. Encara que, és clar, sense la síndrome Müller-Weiss, que és el que té el tenista; amb tan sols amb una mica d'artritis, i això li resta una miqueta de mèrit.

El secret de l'èxit m'ha quedat clar gràcies als mitjans de comunicació, que no han escatimat detalls explicant-me'l. El que no acabe d'entendre és com pujaríem tots al podi. Tots alhora, impossible, i un per un acabaria sent un fer la mà i al final no valdria la pena. I això és el que fa que pensar, que per molt que ens esforcem sempre hi ha un podi només. Normalment amb tres columnes, però dos són de consolació. Tan sols pot haver-hi un campió, i continuaria sent així encara que els músculs ens rebentaren sota la pell, la grandària del nostre cervell ens obligara a arrossegar el cap per terra, i el nostre currículum no cabera en el servidor de Google. L'èxit basat en la competitivitat sempre és relatiu, és allò que indica la teua posició respecte del primer, siga quina siga la quantitat d'esforç emprat. Per això acaba un sospitant que potser Nadal no és un exemple, com ens volen fer creure, sinó una excepció, l'excepció que oculta el vertader paradigma, que és el fracàs i la insignificança. Potser, del que es tracta, és de convertir la vida en una carrera de rates, i potser Nadal i la resta de triomfadors mediàtics són els trossets de formatge que ens donen a ensumar.

I el que suposadament ens permet atrapar el formatge és un invent fabulós anomenat ascensor social. El seu aspecte és magnífic. És com les casetes de fira, passeu i vegeu, entreu i pugeu. I amuntegada davant les portes, fent cua per a pujar, una pila de gent que va passant amb comptagotes i desapareix. Perquè fa temps que aquest trasto no porta enlloc. Només serveix per a alimentar les expectatives dels que esperen el seu torn, fins que decideixen abandonar perquè tenen altres assumptes peremptoris a atendre. Al lloc on se suposa que duu no s’arriba tan fàcil. S'hi accedeix com a les tafureries de les pel·lícules ambientades en el Chicago dels anys 20, mitjançant recomanació, contrasenya, i una propina generosa que només alguns es poden permetre. Però això és una cosa que convé guardar en secret. La desigualtat és el principi motor de la il·lusió meritocràtica, i cal perpetuar-la. En tot cas, tampoc passa res si, de tant en tant algú, que no deuria, aconsegueix grimpar i s'hi cola. Perquè a mesura que un pobre ascendeix va deixant de ser-ho, i, sobretot, va deixant de pensar com a pobre, perquè si no, no ascendeix. Així que, al final, només arriben a dalt els rics, de butxaca i de cor, bé siga perquè ja ho eren, o perquè s'han anat fent rics pel camí.

Hi ha docents que s'estranyen que la seua tasca formativa no servisca per a incrementar la mobilitat social. Segurament ho fan amb les promeses del pla Bolonya encara en ment. Constaten, amb una comprensible decepció, que molts dels seus alumnes, de vegades els més brillants, han acabat amb una mà al davant i una altra al darrere, mentre que hi ha un munt d’individus amb el quocient intel·lectual d'una col que, titulats o no, estan còmodament asseguts en el consell d'administració en què els van posar els seus papàs. Tal com estan les coses, pretendre reduir la cultura a un instrument per a assolir l'èxit personal —la cultura i la formació, donant per suposat que totes dues van de bracet—, a més d'una ingenuïtat em fa la impressió que és corrompre-la, desnaturalitzar-la, convertir-la en una eina del classisme i el darwinisme social, quan hauria de servir per a superar-los. Posats a formular ingenuïtats, potser hauríem d'oblidar-nos d'ascensors que rarament pugen i que, en el millor dels casos, ho fan per a perpetuar la verticalitat de l'estructura social. Potser hauríem d'erradicar aquest concepte que admet implícitament una estratificació injusta i pensar, més aviat, en camins accessibles i expedits, que han estat aplanats fins avui amb l'esforç de molts, per a continuar aplanant-los i facilitar l'avanç dels que vindran. A certs efectes, el món hauria de ser pla, com postulen alguns guillats.

Sobre este blog

No sabemos muy bien adónde vamos, nunca lo hemos sabido, aunque a veces hemos creído que sí. Pero hasta aquí hemos llegado y desde aquí partimos cada día para intentar llegar a algún otro sitio, procurando no perder la memoria y utilizando el sentido crítico a modo de brújula. La historia —es decir, los que se apropien de ella— ya dirá la suya, pero mientras tanto nos negamos a cerrar los ojos y a dejar de usar la palabra para decir la nuestra. En legítima defensa.

* * * * * *

No sabem ben bé a on anem, mai no ho hem sabut, encara que de vegades hem cregut que sí. Però fins ací hem arribat i des d’ací partim cada dia per a intentar arribar a algun altre lloc, procurant no perdre la memòria i utilitzant el sentit crític a tall de brúixola. La història —és a dir, els que se n’apropiaran—ja dirà la seua, però mentrestant ens neguem a tancar els ulls i a deixar de fer servir la paraula per a dir la nostra. En legítima defensa.

Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats