Tu què vols ser quan sigues gran? Quan a un xiquet li fan aquesta pregunta, li estan dient que encara no és ningú, i que per a ser algú ha d'imitar, com el mico que és, als micos més prominents de la tribu. De les seues habilitats per a mimetitzar-se amb ells depén el seu futur i la seua supervivència mateixa, i com més aviat les adquirisca, millor. Com més aviat puga la criatura dir mamà soc poeta, enginyer, informàtic, quiropràctic o secretari d'ajuntament, més fàcil ho tindrà per a donar la rèplica als seus congèneres dins del gran teatre del món. I val més que no perda el temps qüestionant la funció. Ha nascut en ella i en forma part. El que ha de fer és afanyar-se a triar un paper i llaurar fondo. L’estan apressant perquè es pose un vestit de guarda-roba, s'oblide de la il·lusió iniciàtica que ens fa pensar que podem ser qualsevol cosa i accepte esdevindre exactament això, qualsevol cosa. És un segon naixement, tan traumàtic o més que el primer. Se'ns obliga a renunciar a la possibilitat de ser-ho tot per a poder ser alguna cosa, a desaparéixer darrere d'un personatge que, per a fer-nos visibles als altres, oculta el que realment som o podríem haver sigut. Per a alguns és una tragèdia. Per a la resta, per a aquesta majoria que viu amb la síndrome de l'impostor al damunt, és una manera confortable d'escamotejar la seua inquietant mediocritat.
La màscara ens mostra alhora que ens oculta. El seu paradigma és el de la documentació falsificada, la identitat fingida, el passaport contrafet que mostrem en cada una de les duanes que ens veiem obligats a creuar al llarg de la vida. Ens refugiem darrere d'una màscara per a atraure les mirades dels altres cap a un esquer, un objectiu enganyós, com el torero crida l'atenció del bou cap a un drap a fi que no l'envestisca a ell. Emmascarats, ens mostrem als altres per a amagar-nos d'ells, entre ells. En aquest context, podem estar segurs que qui més s'exhibeix menys mostra de si mateix. No per casualitat la màscara, a més dels actors, farsants d'ofici, la utilitzen majorment els professionals del delicte, als qui convé poc que se'ls reconega. El que és cridaner, i això és el més habitual, el que és normatiu, l'essència bufonesca d'aquesta civilització, és que tots ens prenem seriosament el joc, fem com que som realment com ens mostrem mentre els altres fan com que s'ho creuen. I arriba un moment en què deixem de percebre la mentida i la vida esdevé un carnestoltes d'obscenitat creixent.
Segurament sempre ha estat així, encara que un creu recordar que va haver-hi un temps en què algunes coses eren allò que pareixien. Si algú alçava el puny i semblava un iracund obrer conscienciat solia ser perquè ho era, i si algú portava tatuat el Crist de la Bona Mort en el braç i semblava un legionari, probablement havia fet la mili a Ceuta. Avui alça el puny fins i tot Trump, ves a saber per què, i tant pijos com poligoneros es tatuen qualsevol cosa sense importar-los què significa. El postmodernisme ha esqueixat l'ètica de l'estètica, que ha estat desplaçada per una variada simbologia tribal —més aviat trivial— i, sobretot, per unes caretes prêt-à-porter que permeten aparençar moltes coses alhora —virtuts públiques, més que més—, i que molts necessitats d’afecte i altres éssers vocacionalment paròdics apilen alegrement sobre la màscara que porten de sèrie, com aquells que el dia de la bandereta s'omplien la solapa d’adhesius filantròpics. Així és com arriba un moment en què un es desperta, es mira a l'espill i no reconeix a aquell ninot que porta tanta ornamentació i maquillatge al damunt. Més d’un tracta d'arrancar-se la màscara i la resta de pegots quan ja és tard, quan no pot fer-ho sense escorxar-se perquè ho té tot completament enganxat a la pell, i s'adona que morirà sense poder veure el que, ingènuament, encara imagina que és el seu veritable rostre.
La majoria morim amb la màscara posada, ens n'anem al canyet amortallats en ella, sabent-ho o no, havent posposat sine die allò tan suposadament guai d'arribar a ser un mateix. Pot donar-se el cas que en l'ínterim un descobrisca que el punt dèbil dels altres és, precisament, el fet que tots portem una màscara, i pot caure en la temptació d'intentar fer alguna cosa útil amb aquesta epifania, com ara deixar de representar el seu personatge i posar-se a denunciar impostures. Cal ser prudents. No és una cosa que estiga a l'abast de tothom. En la majoria dels casos no ens porta a aquest punt la lucidesa, sinó la impossibilitat de portar la nostra disfressa amb la convicció necessària. A part d’això, estem desarmats. Si un no té un bon pla i els mitjans necessaris per a executar-lo, l'ús de la sinceritat com a desinfectant social mena a la marginació, el fracàs, el no-res. Aquest és un camí que només han de prendre aquells que tenen bons padrins, aquells que poden prescindir de l'obsequiositat de la xusma triomfant i tenen la intel·ligència suficient per a gestionar la veritat i fer del desvergonyiment una arma letal. Qui no tinga aquests superpoders, que es conforme amb cultivar l'art de la ironia, secular refugi de l'intel·lecte impotent. La ironia no requereix renunciar a la màscara, tan sols sobreactuar amb una certa subtilesa. No tracta d'enganyar, escenifica l'engany. No diu aquest soc jo, sinó aquesta és la meua màscara. I la teua, que tractes per tots els mitjans de dissimular, també canta com un canari i fa peneta.
0