Quan en 1988 es va inaugurar la botiga-museu de Lladró a Nova York estaven quasi tots els que eren. Abans i després, molts van passar pel seu despatx o pel del costat, a visitar el seu germà Juan, que era qui més i d'una manera més obertament partidista es va ficar en política i en altres sidrals. Ell tenia una visió pragmàtica de l'assumpte. Per a ell, «política» simplement volia dir «poder», i donava igual l'aspecte amb què es presentara. En un discret racó del seu despatx tenia una foto dedicada de Franco. Quan algú li feia saber que a aquelles altures això no era molt prudent, ell deia que, si Fidel Castro li n’haguera dedicat una, l'hauria posat al costat de l'altra. No va haver ocasió de comprovar si faronejava, però la declaració d'intencions és eloqüent, i és il·lustratiu que quan Raïssa Gorbatxova va visitar la seua fàbrica en 1991 —encara estava en peu l'URSS—, el seu germà va tractar d'evitar que la bandera roja amb la corbella i el martell ondejara en un dels pals de l'entrada, i ell la va imposar. Quan en 1983 els socialistes van accedir a la Generalitat, Juan, com tants altres orfes inconsolables del règim anterior, va entrar en un estat de desassossec que vorejava el pànic, i ell li va dir amb el seu permanent somriure raboser: «Tu deixa que toquen poder». El van tocar i no va passar res, res del que el seu germà temia. Joan Lerma, per cert, va ser un dels polítics que recordava amb més estima en els seus últims anys.
La seua foto amb la dona de Gorbatxov era un dels seus trofeus més preats. Igual que totes aquelles en què apareix amb algú poderós, famós o amb prestigi. En aquest sentit no feia distincions. Tant donava que fóra un polític —no importava la seua filiació—, un científic, un activista o un cantant pop. Es va fotografiar, entre molts altres, amb Reagan, amb Clinton, amb Graça Machel, amb Rigoberta Menchú, amb diversos papes, amb Margaret Thatcher, amb Marcelino Camacho, amb Federico Mayor Zaragoza, amb Pedro Duque, amb Paul A. Samuelson, amb Charlton Heston, amb la reina de Tailàndia, amb Buzz Aldrin, amb Michael Jackson… D’aquesta manera, ell també va arribar a ser per a altres un famós amb qui fotografiar-se, sobretot per als centenars de milers de persones que compraven les figures que portaven el seu nom, bé siga perquè estaven convençuts que era una inversió, bé perquè pensaven que eren un regal de prestigi. Aquelles figures de porcellana, per cert, constitueixen un fenomen sociològic que va recórrer el planeta i no es pot despatxar, com se sol fer, amb quatre judicis de valor. Encara està a l'espera d'un estudi digne d'aquest nom. El gran Aguilera Cerni n’escrigué un a principis dels anys 80 que mai no es va publicar. Si ningú no l’ha tirat al fem, deu estar en el fons d’algun calaix.
Es va implicar en tots els saraus empresarials i va representar la indústria valenciana en pràcticament tots fòrums. Les elits, a les que no es pot dir que va pertànyer, sempre el van veure com a un terròs, i ell ho sabia, però el van aplaudir generosament, entre altres coses perquè es va mostrar també generós amb elles en el sentit més literal. La seua empresa va rebre el Premio Príncipe Felipe tres vegades i en distints epígrafs. A títol personal, va ser patró de la Fundación Príncipe de Asturias, president de la Fundación de Estudios Avanzados i membre d’unes quantes més, entre elles la Fundación Consejo de España-Estados Unidos. Va rebre homenatges, medalles i condecoracions. En la seua última etapa, totalment noquejat per la pràctica desaparició de l'economia productiva i la seua substitució per l'especulació financera i la logística, va renegar del capitalisme salvatge i va reivindicar el que ell denominava «capitalisme humanitzat», oxímoron que no era sinó el sistema de gestió paternalista que havia representat com cap altre i que tan bons rèdits li havia donat. Si tal model tenia alguna cosa positiva, val a dir que ell la portà a les cotes més altes, sempre d'acord amb l'ideari que va mamar des de xiquet en Acció Catòlica, que va ser la palanca que el va salvar d'una pobresa solemne i sense el qual és difícil entendre la seua trajectòria. Aprofitem per a dir que mai va ser de l'Opus, com més d'un setciències afirma alegrement.
La seua fàbrica mai va externalitzar la producció, sempre es va nodrir de mà d'obra de la contornada, i, en general, els més de tres mil empleats que van passar per allí estaven raonablement satisfets —diria que summament feliços per als estàndards laborals d’ara mateix—. En el 2000 encapçalava la llista del Top 20 de València publicada pel diari El mundo. La seua empresa tenia delegacions en pràcticament tot el planeta en llocs destacats i molt visibles, i en la majoria, amb excusa o sense, ondejava la senyera coronada, per descomptat sempre junt amb l'espanyola. Probablement, i salvant les distàncies que cada u vulga salvar, des de Blasco Ibáñez no va haver-hi un cognom valencià —identificable com a tal— tan universal com el seu. Ni tampoc espanyol. Durant molt de temps i en moltes parts, el cognom Lladró i el peculiar producte a què dóna nom van ser un dels més valuosos actius d'això que després es va anomenar «marca Espanya», sobretot en l'àmbit d'influència anglosaxona, però no només. I tot ho va aconseguir amb una notable netedat. Per a assolir el seu cim particular va freqüentar tota classe d'amistats, algunes amb un expedient delictiu terrorífic a hores d'ara, i va travessar dècades senceres infestades de corrupteles, però ho va fer amb l'historial intacte. Va ser un rara avis, l'encarnació autòctona i quasi perfecta del self made man.
Aquesta breu i precipitada semblança no pretén ni exalçar ni infamar el personatge. Per a fer això amb un mínim de consistència caldria una extensió que el lector probablement no imagina. Ni tan sols pretén entrar en valoracions explícites, fins on això és possible. Tan sols vol posar en relleu que José Lladró —notablement eclipsat durant l'última dècada— per bé que treballava per a si, va acabar donant bastant més del que sembla a la societat en què va viure. I el que ve més al cas, va arribar a ser això que s'anomena «algú», va acabar reunint les característiques requerides per a passar al panteó que qualsevol societat, mitjanament conscient de si mateixa, construeix per a fer-se visible a través de mites locals que representen els atributs que creu tindre, aplicant això que s'anomena sentit de pertinença, sentit d'estat o simplement sentit pràctic. Una tasca en què són experts pobles de poderós arrelam, com ara França, o altres amb pretensions més nítides de nació que el valencià.
José Lladró li ho havia servit a València en safata. No calien grans esforços per a exalçar-lo. El prestigi i la glòria ja els portava incorporats, homologats segons respectats estàndards forans, com el nord-americà, que va arribar a donar-li veu davall la cúpula del Capitoli. Era un personatge fàcilment reivindicable per aquesta part de la societat que tan escassa està en aquests moments de referents presentables, i acceptable per l'altra part amb una mica de generositat, una vegada passat pel sedàs d'una prudent i utilitària èpica pòstuma. La seua era una història susceptible de ser patrimonialitzada, de ser incorporada a una memòria col·lectiva en què només algunes figures soltes i controvertides sonen com llavoretes dins d'una maraca badada. Però vet ací que els periòdics —no tots— s’han fet ressò de la seua desaparició de manera succinta i expeditiva. Al seu enterrament van acudir com a màxim un centenar o dos de persones, i no excloc que la meitat foren empleats de l'empresa de pompes fúnebres. No hi va anar cap polític, empresaris pocs, i dels seus exempleats a penes un grapat. La societat valenciana no va comparéixer. Res de què sorprendre's a hores d’ara. De fet, la societat valenciana no apareix quasi mai quan li poses un espill davant. Més tard o més d’hora, a tots els que els ha tocat en sort aquesta pàtria de pa i figa els passa com quan un va acompanyat de vampirs, que quan passes per davant d’una superfície reflectora t’adones que estàs sol, que açò està ple de criatures sense ànima que s'alimenten dels fluids dels altres i no tenen res a donar, morts que es fan els vius, impostors que temen que els descobrisquen i per això s'afanyen a cobrir qualsevol cosa que brilla per una raó o altra.
0