Començava aquest blog, fa ja prop de tres anys, constatant la desaparició progressiva de l'escena pública de certa mena de personatges incòmodes que ho eren per partida doble: perquè se sentien insatisfets amb una societat que en molts casos ells havien contribuït a construir, i perquè no havien renunciat a incomodar el poder des d'una —més o menys— insubornable independència intel·lectual. Tots els d'aquesta espècie s’estaven esfumant preses del desconcert, víctimes de l'ostracisme o refugiats en un mutisme voluntari. Les excepcions es donaven, més que més, entre els dedicats al conreu de la paraula, potser perquè són els que empren el material més assequible. Hi havia i encara hi ha bastants que es resisteixen a extingir-se i van d’ací d’allà buscant empara. Quasi sempre hi ha algun mitjà que els adopta, perquè donen color, perquè els dissidents desdentats i morts de gana multipliquen la brillantor de les tesis hegemòniques, sobretot si en el passat han gaudit d'algun prestigi.
Hi queda poc més que això. Hi ha qui ha aconseguit cavar una trinxera sense moure's del lloc, com el Roto en El País, però no tots han tingut la sort o el talent necessari per a fer tal cosa. La majoria han anat pegant bacs i al final han acceptat l’última oferta que els han fet. Protagonitzen un nou tipus d'exili interior, i per a seguir-los la pista cal fer un sinuós trajecte pels paratges més insulsos, si no agrests, insultants i pestilents del nou món mediàtic i del que queda del vell model cultural.
Entre els que se n’han anat al canyet al llarg de les últimes dècades hi ha exemples de sobra per a il·lustrar el fenomen sense necessitat d’assenyalar a cap dels que sobreviuen formant part d'una incomestible gasòfia periodística o conglomerat multimèdia. Agafem per exemple a Berlanga, que des que va morir no ha deixat d'estar d'actualitat. Té l'honor d'haver estat descrit per Franco com un que era «pitjor que comunista, mal espanyol» i també, a partir del moment en què va fer la seua profètica Todos a la cárcel, d’haver estat tractat com un decrèpit reaccionari pels que l'havien posat en un altaret. Alguns diuen ara, entre homenatge i homenatge, tractant de fer creu i ratlla amb una condescendència irritant, que la societat es reia de si mateixa gràcies a ell, però no és cert, era ell qui es reia de la societat lúcidament i lúdicament, amb sarcasme i amargura, potser amb pietat, però amb una progressiva pèrdua d'esperança, mentre la societat es prenia a si mateixa seriosament sense el més mínim sentit del ridícul, deixant-se la decència pel camí.
Resulta que la societat que reia amb les seues pel·lícules era la mateixa de la qual reien les seues pel·lícules. I no havia canviat. Segurament ho intuïa, però la certesa li va arribar tard. Una cosa semblant li va passar a Chumy Chúmez amb les seues vinyetes o a Eduardo Arroyo amb els seus quadros, per citar un parell més d'exemples destacats. Ells, junt amb molts altres, conformen una galeria d'individus incòmodes que sempre apareixen —més aviat desapareixen— quan tots els gats deixen de ser del mateix color, quan es posen a prova ideologies salvadores prenyades de promeses i de líders preclars darrere dels quals, de vegades, s’amaguen penosos bocamolls o astuts criminals, fins i tot. Són incòmodes i impertinents perquè són massa lúcids per a no adonar-se del que passa, i massa honestos per a fer-se els desentesos.
No estem parlant d'una generació, sinó d'una categoria d’éssers que persisteix al llarg de la història i es fa notar especialment quan l’esperit dialògic desapareix, quan la gent de la cultura s'arraïma entorn del poder, per arribisme o víctimes de la il·lusió de formar-ne part. Són espècimens que es resisteixen a transigir i contemporitzar amb qualsevol classe de supremacia i acaben convertint-se en uns taves irreductibles que cal fumigar. Ara mateix, l’espai que han abandonat o del qual han estat desallotjats l’ocupen uns que es passen el temps discutint, literalment, sobre el sexe dels àngels, i mentrestant els posen l’albarda i ens la posen a tots. Les fronteres de la imbecil·litat s'han desplaçat i el seu territori s'ha expandit notablement.
Potser el que ha passat, en termes evolutius, és que els imbècils s'han quedat sense depredadors, o potser estem davant d'un fet encara més greu. Potser té raó George Steiner quan afirma que l'humanisme ens ha deshumanitzat, que en el si de les humanitats s'amaga una inhumanitat radical. Lluny d'incrementar la nostra sensibilitat moral, el que sembla que han fet les humanitats és atenuar-la. Steiner ens recorda que en els anys trenta i quaranta, en el jardí de Goethe s'interpretava a Debussy mentre els trens passaven carregats cap al camp veí de Buchenwald, i res no indica que des de llavors hàgem anat a millor. Mai no hem tingut tant d'accés a la cultura, mai no hem disposat de tanta informació, mai no hem sigut tan conscients dels mals d'aquest món i han estat tan a la vista les seues arrels, i, no obstant això, mai no hem fet tan poc per a arrancar-les.
D'un temps ençà els productes del pensament, l'art, la raó, a certs efectes són inoperants. La cultura en comptes de mobilitzar està resultant ser narcòtica, dissuasiva. I no només aquesta cultura de masses instrumentalitzada que envaeix de manera insidiosa tots els racons de la nostra vida quotidiana. També i sobretot l'alta cultura, entenent per tal no la produïda per i per a unes elits refinades, cada vegada més irrellevants, sinó la que encaixa en la senzilla definició de Mathew Arnold: l’esforç desinteressat per la perfecció de l'home. Malgrat el que alguns s’esforcen a fer creure, no mou les consciències ni incita a l'acció. Mou a la pantomima, si de cas.
En aquestes circumstàncies, és inevitable preguntar-se què fa un ací, què pinta ací, per què, per a què o per a qui escriu. Un servidor ha decidit retirar-se a meditar un poc sobre l'assumpte. Deixa de donar la tabarra per un temps. No és una espantada, sinó un a reveure, un momentani adéu. La idea és que ens tornem a trobar la pròxima primavera, amb la ment desperta i el sentit de l'humor recosit si cap. Si més no, aquesta és la intenció. Gràcies, doncs, i a reveure.
0