Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
La fortuna de Juan Carlos I: un patrimonio opaco y de origen incierto
Morteros españoles en Yemen: la prueba de que España sigue exportando armas
Opinión - ¿Monarquía? ¿Qué monarquía?, por Elisa Beni

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

La vida de merda

Fotografia de Benjamin Godard.

Teníem la vida paralitzada davant de nosaltres, com en les fantasies de ciència-ficció en què el temps es congela i els protagonistes llisquen com a fantasmes entre una realitat immòbil que es deixa tocar com si fóra una bèstia anestesiada. Pareixia que era el moment de revisar què érem i què hauríem volgut ser, què fèiem i què hauríem de fer, què hauríem de canviar i què podíem canviar. Un pensava en aquests condemnats que aprofiten per a forjar-se un futur en la presó i es fan advocats, esdevenen uns magnífics torners o escriuen preparant amb afany la revolució. Un pensava en aquelles grans transformacions esdevingudes durant captivitats cèlebres, des de la de L’home d’Alcatraz a la del Lute. Però res d'això ha succeït. Majorment estàvem espantant pors i avorrint-nos com unes ostres. La majoria hem eixit al carrer com bous d’embolar de dins d’un caixó. I uns quants, caçant mosques després de veure's atrapats en el seu pis, convertit per les circumstàncies en cambra d'aïllament sensorial, i passar-se un parell de mesos parlant amb el baló Wilson. Si més no, això és el que dóna a entendre l'increment en el consum d'antidepressius i ansiolítics, que, segons diuen, hi ha hagut durant la reclusió.

Ens ho havien donat mastegat. Mai com ara tindrem ocasió de prendre tanta distància respecte de la nostra vida, examinar-la sense presses i replantejar-nos-la sense necessitat de fugir als Mars del Sud. Un, en la seua innocència, creia que veuríem caigudes de cavall espectaculars, conversions radicals, canvis de rumb clarividents que servirien de guia per als menys espavilats. Però hem eixit del confinament iguals a nosaltres mateixos, disposats a fer el mateix i de la mateixa manera. Només estàvem esperant. Si algú imaginava que el confinament llançaria la gent als braços de la filosofia, que ens lliuraríem a la reflexió assossegada sobre les coses de la vida, si algú pensava que ens havíem tornat més subtils, que el pensament binari s'hauria estavellat contra les quatre parets de la nostra habitació i s'hauria dissolt en un pensament polièdric presidit pel dubte sistemàtic, aquell que, segons Bertrand Russell i tants altres, caracteritza els éssers intel·ligents, que abandone tota esperança. Ben al contrari. Després de veure de prop el dilema descarnat que presideix l'existència, tot indica que estem més disposats que mai a deixar-nos captivar per les simplificacions més grosseres, les més gratificants.

D'acord amb què això de la síndrome de la cabanya és una estupidesa, però Isaac Rosa segurament s'equivoca quan diu que el que li passa a la gent és que no vol tornar a la seua vida de merda. La majoria ho desitja ferventment, i el que més tem és que no s’hi puga tornar. Alguns, perquè aquesta vida ja els hi va bé, i de fet contribueixen fervorosament al fet que siga d'un material tan plàstic, tan apte per al happening i l'escultura efímera. I la majoria, perquè no tenen una altra opció. Per a molts l'experiència del confinament ha sigut com una espècie de bestreta del que serà la seua jubilació, i l'han viscut amb horror. Han sentit el vertigen de qui no sap fer res a banda del que feia, ni gaudir de tot el que ha ignorat tota sa vida, i no té més horitzó que anar a contemplar com altres excaven el carrer, a veure què hi ha davall del paviment que tantes vegades ha xafat anant sense esma d’ací cap enllà, per a acabar veient en els forats la seua pròpia tomba.

Cal imaginar-los en sa casa, enfrontats al lector electrònic que els van regalar per Nadal amb cinquanta mil títols embotits allí dins, o a aquella col·lecció de grans obres que atresoren en el moble del saló des del dia de la boda, aquests llibres que estaven esperant «tindre temps» per a poder-los llegir. Volies temps?, ací en tens. Però, qui collons vol tant de temps i per a què? Costa d’imaginar l’angoixa que s'haurà viscut davant d'aquests volums, procrastinant la lectura, sentint-se uns farolers enxampats en flagrant, dissimulant, fullejant durant setmanes l'últim catàleg de Leroy Merlin que va arribar a la bústia, o tornant a veure per enèsima vegada, en la tablet, una porqueria de sèrie darrere l’altra, d'aquestes que fan com a xurros uns elfs de Lapònia que Netflix té pencant en un soterrani on no arriba la llum del sol.

La idea que la gent no vol tornar a la seua rutina és atractiva per als que hem fet de l'art de repudiar aquesta vida excrementícia una manera viure, però no és certa. Reconeguem-ho i deixem que els fets li ho posen difícil a la literatura, perquè, si no, la literatura passa a formar part, automàticament, d'aquesta sòrdida realitat què alguns ens vantem de mantindre a distància. Tot intel·lectual somia amb redimir la plebs, com Richard Gere les putes cares que deambulen per Beverly Hills. És una idea il·lustrada, depreciativa i condescendent. La majoria de nosaltres no suportem la infraestimulació, la privació sensorial. No tenim defenses davant de l'avorriment, i pensar que és suficient que ens deixen en pau perquè ens tornem vitalment autònoms és una quimera que cal descartar com més aviat millor. Sense ningú que ens induïsca, que ens tempte, que ens distraga, ens afonem en la misèria. Necessitem tota mena d'estímuls externs, i com més fàcils d'interpretar, millor.

Aquesta idea —que reneguem de la vida que portem—, peca, a més, d’un optimisme fal·laç. No voler tornar a una vida de merda només es pot fer des del supòsit que l'existència pot no ser d'aquest color, d'aquest sabor, d'aquesta textura infame. I qui més, qui menys, cada un a la seua manera, sap que es tracta d'una esperança amb un fonament escàs. La vida és així, i l'única cosa que un pot fer és viure entretingut. I si ens poden donar l'entreteniment fet, millor que haver de confegir-nos un programa de varietats a mida. Qui vulga fer-ho, endavant, però ha de saber que ho té molt complicat, cada vegada més. De manera que som-hi, a veure què ens han preparat durant aquest maleït parèntesi els xicots del show business, o del «món de la cultura», com els agrada fer-se anomenar ara. Esperem que hagen complit amb la seua obligació i ens tinguen preparada una merda audiovisual de la bona.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
16 de junio de 2020 - 12:16 h

Descubre nuestras apps

stats