Espectacle mortal

L'impuls narcisista de transformar la vida en espectacle té conseqüències nefastes. És un exercici lent d'autodestrucció. Despullar l'ànima davant els demés ens despulla de tota intimitat i ens fa esclaus de la mirada de l'altre. Viure es transforma en una ficció, una forma d'alienació compartida. Quan la felicitat no es viu, sinó que es representa, i el plaer no es gaudeix, sinó que s'exhibeix i l'alegria és pura màscara, llavors la vida es transforma en un acte teatral de somriure etern i felicitat impostada. Així, la vida com a representació no és més que una gran mascarada, un espectacle bufo que, tard o aviat, es punxa i esclata com un globus buit.

Quan la vida -la política, el sexe, la intel·ligència, les emocions- esdevé representació teatral, el llenguatge i la mímica deixen de ser autèntica expressió humana; es despersonalitzen per adaptar-se al guió après i la comunicació no és més que un codi anònim col·lectivitzat. La vida-espectacle és l'anul·lació de l'individu. Desapareix l'espontaneïtat, l'emoció, l'art, la sensibilitat. S'imposa la semiologia estadística, el pur anàlisi algorítmic, la modelització de la vida en 3D, l'enginyeria psico-genòmica.

Estem assistint impassibles a la condemna a mort de l'individu, a la fi de la llibertat. El narcisisme compulsiu ens sotmet a una regressió perversa: buscar satisfacció i reconeixement en la mirada de l'altre. La mirada de l'altre que és el panòptic que vigila, controla i domina l'univers. Quan interioritzem el desig d'agradar, el panòptic ens fa esclaus satisfets de la mirada que ens vigila.

La transformació de la vida en pur espectacle és un parany dissenyat des de l'impuls narcisista. Aquesta regressió ens converteix en esclaus de l'aplaudiment, del públic, de l'audiència. L'endoscòpia mediàtica conté un mecanisme angoixant de despersonalització que buida l'ànima trencant les barreres entre la intimitat, la privacitat i el que és públic. Tot es fa públic, tot es fa accessible al públic: i a la teua vida-espectacle ets un robot vigilat i controlat.

Aquesta nuesa ens deixa sense secrets, desarmats davant el poder escrutador de l'altre. L’excels Jean Paul, al seu L'être et le néant (1943) bussejava per universos freudians i anticipava metàfores lacanianas en afirmar que “la mirada de l'altre m’aliena.” Aquesta regressió adulta que condueix al narcisisme i a la fase de reconeixement al mirall ens arrossega a la pèrdua de la pròpia identitat individual en un camí invers i impossible cap al ventre matern. La vida- espectacle és la construcció de la màscara: el retrat de Dorian Gray, una mascarada. I mentre la il·lusió s'estén, l'única teràpia preventiva és l'anonimat. Vendre l'ànima de Mefistòfil condueix al dolor i la forca.