La ciutat que menja

Hi ha quelcom que no solem tenir present però que és definitori en la formació, l’evolució i el funcionament actual de les ciutats: el menjar. Així comença Hungry City¸ on Carolyn Steel analitza com el menjar dóna forma a les nostres ciutats –també ho fa en aquest recomanable TED–. De fet, tal com explica, el naixement de les mateixes ve de la mà del naixement de l’agricultura, la qual proporciona els recursos que permeten crear els primers assentaments estables.

Al seu llibre, l’autoanomenada food urbanist, analitza múltiples qüestions com l’evolució de l’origen dels productes i els quilòmetres que recorren per arribar a la taula; les condicions de treball dels qui els han produït i les condicions de vida dels mateixos animals; els litres d’aigua i petroli que han costat produir-los i transportar-los fins a la nostra ciutat; les diferències entre els aliments cuinats i processats, i els que es fan en les nostres cuines; entre comprar al supermercat i les grans superfícies, o al mercat i les botigues del barri; entre menjar tot sol o acompanyat; en deu minuts o en una hora i mitja; en un espai obert o tancat; en una terrassa privada o una plaça pública... És a dir, tot allò relacionat amb les polítiques urbanes alimentàries.

Doncs bé, la ciutat de València s’acaba d’estrenar com a Capital Mundial de l’Alimentació per a l’any 2017. I hauríem d’estar d’enhorabona. Durant dotze mesos tenim l’oportunitat de fer un sacseig a la relació que té València amb el menjar –en el seu sentit més ample–. Tenim l’oportunitat de parlar, no només de la nostra ciutat i el que l’envolta, o de la nostra cuina i els deliciosos plats que preparen els nostres millors cuiners, sinó d’ampliar el focus a tots els processos que sorgeixen quan posem ciutat i alimentació en relació.

El propòsit de la FAO i de les 128 ciutats signants del Pacte de Milà és fomentar les polítiques d’alimentació urbana sostenible i, en eixe sentit, tenim feina avançada.València ja compta amb algunes de les característiques o recomanacions que fan, per exemple, els autors de La Ville qui mange. Compta amb factors endògens de qualitat, com ara l’Horta –un model d’agricultura periurbana referent a nivell mundial i al quual es deu, en gran mesura, la mateixa capitalitat–, la mar, el clima, la dieta mediterrània o els mercats municipals de proximitat.

Compta també amb una sèrie de propostes per part de l’administració, com la creació d’una Regidoria d’Agricultura i Horta, la reforma i posada en valor de la Tira de Contar, el mercat de proximitat ‘de l’Horta a la Plaça i de la Plaça als barris’, propostes normatives com la Llei de l’Horta i la Llei de Venda Directa de Productes Agroalimentaris, la creació del Consell Alimentari Municipal o l’inici de la recollida selectiva de matèria orgànica.

I compta, així mateix, amb iniciatives ciutadanes com els horts urbans –que es van estenent dins i fora de la ciutat–, els mercats agroecològics o els grups de consum; col·lectius com Per l’Horta o la Plataforma per la Sobirania Alimentària; experiències com Desayuno con Viandantes, els menjadors escolars sostenibles o les neveres socials o, també, amb la resistència dels propis llauradors que encara treballen la terra tot i les difícils circumstàncies.

Tot i això, també és cert que hi són presents riscos i debilitats, com ara la depredació de l’horta– que ha perdut un 64% de la seua superfície en els últims 50 anys–, que pateix al mateix temps l’oblit de la seua vessant econòmica-productiva i la manca de relleu generacional; l’augment del sedentarisme i de l’obesitat infantil i juvenil –amb més de la meitat dels valencians patint sobrepès o obesitat i amb més presència, per cert, entre les classes humils–; l’augment del consum de sucre, d’aliments processats i precuinats, així com dels foodmiles –que generen una major dependència energètica i petjada ecològica–; o el lamentable malbaratament de menjar que, d’altra banda, contrasta amb les dificultats que tenen altres persones per accedir al mateix.

Amb la capitalitat de València tenim l’oportunitat d’engegar una gran diversitat d’iniciatives i mesures encaminades a transformar la nostra relació amb el menjar; però cal comptar amb una estratègia transversal que entenga el concepte d’alimentació des de la seua vessant més àmplia i una visió sistèmica que done sentit al conjunt d’accions realitzades.

I en tot això, com explica el Comissionat de l’Ajuntament Vicent Domingo, serà fonamental la participació dels diferents agents socials. La qüestió de l’alimentació és, en part, una qüestió d’hàbits i és per això que per aconseguir una transformació duradora i sostinguda en el temps necessitem tots els actors funcionant i projectant en la mateixa direcció:administració, ciutadania organitzada i no organitzada, així com el sector privat i del coneixement. A partir d'aquí ,podran vindre polítiques urbanes alimentàries transformadores que milloren tant la nostra salut com la qualitat de vida, la sostenibilitat ambiental, l’eficiència energètica, l’autosuficiència o l’economia local de la nostra ciutat. Polítiques, en definitiva, que tinguen a veure amb la producció, el transport, la venda, la cuina, el consum o la generació de residus.

Perquè, tal com les persones, les ciutats també són el que mengen.