La forma i el fons dels arcs xinesos

Mai fins ara cap proposta dels pressupostos participatius de València havia generat tant de rebombori com la instal·lació d’uns “arcs d’entrada al barri xinés”. Aquesta obri, com a mínim, dos debats. Un de ben acalorat sobre la proposta en si, i altre no tan mediàtic, però certament molt més important, al voltant de la presa de decisions públiques.

Respecte a la proposta en si, el que anomenarem la forma, la idea ha trobat detractors i defensors a parts iguals. Uns manifesten el seu rebuig rotund pel risc de convertir el barri en un gueto, o pel risc de turistificació o gentrificació; altres apunten qüestions concretes sobre la seua ubicació, el material que caldria emprar o el pressupost necessari; i hi ha qui aplaudeix la iniciativa o qui valora que gràcies a la proposta s’ha tornat a parlar del barri.

De fet, la Regidoria d’Urbanisme ha aprofitat el momentum per a recollir una demanda històrica de la Fundació per a la Pilota Valenciana i ha anunciat la peatonalització del carrer on es troba el trinquet i la creació d’un passeig de la fama. Segons fonts municipals, l’objectiu seria “convertir la zona en un reclam turístic a través de la fusió de la cultura xinesa i la valenciana”.

Amb tot això, el que en un principi semblava una senzilla proposta sorgida dels pressupostos participatius, resultarà ser una palanca de transformació de tot el barri de la Roqueta. Però quin tipus de transformació? És en aquest punt on convindria anar al fons de la qüestió i reflexionar de manera més assossegada al voltant de la presa de decisions en l’àmbit públic.

La proposta dels arcs sorgeix en el marc d’un instrument de democràcia agregativa, a través del qual se sumen les preferències individuals i s’opta per les propostes que aconsegueixen un major nombre de suports, sense cap debat en l’esfera pública. El sistema és relativament ràpid i requereix pocs recursos, però malauradament manca d’una anàlisi del context, de les necessitats existents, les oportunitats i els riscos que es generen, o la coherència amb la resta de polítiques públiques. Tot i ser un avanç, els resultats d’aquest instrument tendeixen sovint a ser mesures parcials que manquen d’una anàlisi complexa i profunda del territori.

Per superar aquests límits trobem instruments basats en la democràcia deliberativa. En aquest cas, l’objectiu és superar les demandes individuals i prioritzar les necessitats del conjunt de la comunitat a través de l’intercanvi d’arguments i la voluntat d’arribar a acords. Lògicament aquestes decisions impliquen mobilitzar majors recursos, però aconsegueixen també una major eficàcia i eficiència en les polítiques desenvolupades, una major legitimitat en la comunitat on es desenvolupen, i sobretot, permeten incloure les diferents veus i situacions existents al territori, especialment aquelles que han estat tradicionalment excloses.

Tornant al barri de la Roqueta, l’última notícia amb què ens hem trobat és la recollida de signatures per tal d’aturar la construcció dels arcs i atenció, perquè el nombre de suports supera amb escreix els 340 que va rebre la proposta aprovada. La polarització és altra conseqüència de la democràcia agregativa i, especialment, dels referèndums i les consultes amb només dues respostes possibles, habitualment falsos dilemes.

Davant tot aquest embolic tenim una eixida lògica i coherent amb el model de ciutat que es pretén desenvolupar, i és el disseny d’una estratègia col·lectiva per a definir el futur del barri de la Roqueta. Una estratègia basada en la democràcia deliberativa que incorpore les diferents veus presents al barri (veïnat, comerciants, entitats, col·lectius...) o inclús també en l’àmbit municipal.

Una estratègia que desborde el dilema dels arcs i que aconseguisca arribar a acords amplis a través de taules de diàleg. Però sobretot, una estratègia que partisca de diagnòstics col·lectius previs i que plantege una sèrie de preguntes epistemològiques que haurien de ser indispensables en la formulació de qualsevol política pública, com són: per què, per a què, i per a qui.

D’aquesta manera aconseguiríem polítiques més inclusives i integradores i amb resultats més eficaços i eficients, faríem partícip a la població en el disseny del seu entorn, i podríem avaluar l’impacte de les mesures aplicades i evitar resultats no desitjats.

Tant de bo s’hagueren plantejat el ‘per a què’ i el ‘per a qui’ abans de la transformació d’altres barris de la nostra ciutat. I tant de bo s’ho plantegen ara, al barri de la Roqueta, o al mateix Port de València.