Valentia

Vaig nàixer un dia de pluja. És curiós, els telediaris havien anunciat ‘mal temps’ per a eixe dia. Segurament no li havien preguntat als llauradors, o a la pròpia terra, assedegada que estava. En aquell moment encara no teníem el límit d'aigua disponible per persona i dia. Podies deixar-te l'aixeta oberta 24 hores i mai parava de brollar aigua, com si fóra un recurs infinit.

Teníem un clima suau. Els dies de molta calor podíem arribar als 35ºC, però era suportable. El que no entenia era perquè eixos dies els homes anaven igualment amb tratge i jaqueta a la feina. Després programarien l’aire condicionat a 17ºC, fent que la resta de treballadors, sobretot elles, moriren de fred a l’oficina.

Tampoc entenia que a l'hivern posaren estufes a les terrasses per tal que la gent poguera estar fora, sense cap altra manera de mantindre la calor que un para-sol. Vos imagineu? I els fanals, això també és digne de recordar. València va arribar a ser la ciutat amb més contaminació lumínica de tota Europa, el que deixava a la gent al·lucinada quan ho veia des del cel.

D’açò no es parlava gaire, però la desigualtat climàtica ja era notable. En general, l’eficiència energètica a les cases deixava molt a desitjar, però no tenia res a veure viure a pisos de recent construcció, que fer-ho als edificis dels anys ’60 dissenyats en un moment d’extrema necessitat d’habitatge, on a l’hivern el fred es colava per les finestres i a l'estiu les parets acumulaven una calor que feia efecte microones dins la casa.

Alguns podien salvar esta problemàtica instal·lant aparells d’aire condicionat a casa. Però no eren conscients que quan engegaven el seu aparell de fred a casa, estaven engegant una estufa d’aire calent dirigida a la ciutat, que augmentava la temperatura exterior fins a 2ºC, i que feia que els qui no podien permetre’s instal·lar-se l’aparell patiren encara més calor. A les nits era més difícil dormir i a vore qui era el valent que duia al seu fill al parc de dia.

En aquell moment ja moria més gent per contaminació de l’aire que per accidents de trànsit. Però la gent continuava fent els desplaçaments habituals amb un vehicle amb capacitat per a cinc persones, de les quals només en solia ocupar una i perdia la meitat del temps de trajecte en embussos o buscant aparcament.

El 70% del sòl públic estava destinat al cotxe i quan un regidor es va atrevir a aplicar el pla de mobilitat urbana sostenible, alguns sectors mediàtics i ciutadans se li tiraren al coll. Però va ser valent i en només dos anys València passava a ser la ciutat espanyola on més s’utilitzava la bicicleta. Encara hi havia esperança.

Parlant de transport, la majoria de les mercaderies es transportaven amb camions, amb els costos ambientals i socials que això implicava. No vos imagineu quants anys vam estar esperant el corredor mediterrani. Mentrestant, cada vegada ens arribaven aliments de països més llunyans. Vam deixar de saber quins eren els productes de temporada i en algun moment començàrem a menjar taronges durant tot l'any. Però el que era pitjor és que després una tercera part dels aliments acabarien directament al fem. L’arribada del contenidor de residus orgànics també va ser un bri d’esperança, però el sistema de dipòsit i retorn d’ampolles, el qual per cert, ja havien utilitzat els nostres iaios i iaies molt de temps abans, tardaria encara molt a arribar.

Quan passejaves amb ells et deien aquella coneguda frase que quan eren joves tot això eren camps. Que es banyaven a l’Albufera i a la platja de Natzaret. Però el malentés progrés necessitava devorar nous espais. Igual que va passar amb l’ampliació del port, que va acabar devorant la resta de platges del sud de València.

En algun moment vam començar a prendre consciència de tota esta barbàrie, especialment quan una jove de 13 anys va ser l’espurna que va mobilitzar a milions de persones arreu del món. Però com sostenia la Cimera de Nacions Unides sobre el Clima d’aquell any, eixe era el moment d’actuar. Ens advertiren que si no preníem mesures urgents, el nivell del mar pujaria i que València estava en risc de quedar sota l’aigua. I per això ara construeixen eixos dics.

Vam estar a temps, però calia valentia.